L’enganyifa del pressupost de l’estat espanyol

Primer de tot, cal dir que escric aquesta píndola a contracor. Ho he de fer perquè “toca” i perquè el pressupost general de l’estat espanyol (PGE) hauria de ser la guia de la política econòmica de l’any vinent. Ací, a Catalunya, allò que ens n’interessa més són les inversions públiques, una xifra de què tothom sempre en parla, per bé i per mal. I cada any és molt semblant. Toqui allò que toqui. Enguany, ens prometen el 17,2% del total d’inversió regionalitzable. I per a nosaltres és poc.

Per això, poques hores després de l’aprovació de l’avantprojecte del pressupost, el conseller Giró es fa afanyar a reclamar que els comptes del govern de Sánchez incloguessin inversions en infrastructures d’acord amb l’aportació del 19% del PIB i no pas més baixes, com sempre. I va dir aquella frase que em va agradar tant: “El país ens cau a trossos.” Segurament pensava en el deute acumulat que tenen en infrastructures amb Catalunya i que la Cambra va valorar en 45.000 milions fa un parell d’anys.

I pels de fora? La crítica més dura ha vingut de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que va denunciar a l’Assemblea de Madrid el repartiment per comunitats del PGE per al 2022. Va dir que Madrid aportava a la “caixa comuna de tots els espanyols” tres vegades més que no pas Catalunya i, en canvi, rebia la meitat que els catalans. I va emfatitzar: “Hem passat del lema independentista ‘Espanya ens roba’ a realment robar a Madrid.” “La descapitalització de Madrid és socialisme, però no igualtat”, va afegir. Descapitalització? Sap que menteix, però tant li fa. La seva tasca és anar fent safareig per als mitjans i tertulians, tot generant més animadversió popular contra els catalans. Com també era d’esperar, més representants de diverses comunitats s’han apuntat al discurs de Madrid sobre el suposat greuge que Catalunya rep massa diners. Els andalusos, sobretot.

A mi, la veritat és que em cansa tot aquest discurs que ha quallat a les Espanyes sobre que som uns privilegiats amb el finançament. Se’n foten de nosaltres. I em cansa haver de recordar que això és una mentida com una catedral i que cada any fugen milers i milers de milions de Catalunya amb destinació incerta. Però, deixem-ho, i continuem amb els comptes. Després de la cridòria anticatalana, que durarà encara unes setmanes, ens adonarem que ningú no ha recordat que, del pressupost, la cosa important de veritat no és que es programi sinó que s’executi. I d’això, fora de Catalunya, curiosament molt poca gent en parla.

I vet ací que la realitat de l’execució hauria de fer caure la cara de vergonya als qui critiquen Catalunya per aquest motiu inversor. Això, la Cambra de Barcelona ho ha treballat molt bé. En una nota que va fer pública ahir, explica que, en relació amb la inversió liquidada a Catalunya, la sèrie històrica mostra que el percentatge d’execució de la inversió prevista s’ha situat molt lluny del 100%. Del 2013 al 2020, el percentatge mitjà d’execució va ser del 67,4%, fluctuant entre el màxim registrat el 2017 (81%) i el mínim del 2016 (56,4%). Per això, la Cambra reclama que es transfereixi a la Generalitat de Catalunya el valor de les inversions no executades entre el 2013 i el 2020: 3.070 milions d’euros en total.

En segon lloc, la Cambra insisteix en el fet que, com també passa amb la inversió pressupostada, la inversió liquidada a Catalunya sobre el total regionalitzable d’aquests darrers sis anys (2015-2020) ha estat de l’11% en mitjana anual, fluctuant entre el 8,4% del 2015 i el 13,2% del 2017. Aquestes xifres se situen molt per sota del pes econòmic del territori català sobre el conjunt de l’estat espanyol –vora el 19%. Aquest desajustament ha originat un dèficit d’inversió a Catalunya que, en termes acumulats, la Cambra calcula que són 3.616 milions d’euros entre el 2015 i el 2020. Aquesta manca de recursos implica un estancament al desenvolupament d’inversions pendents al territori i la pèrdua dels efectes econòmics indirectes i induïts –valor afegit i llocs de feina en més sectors econòmics.

Probablement, tal com posa en relleu la nota, el cas més sagnant és el de la xarxa de rodalia, que sí, conseller Giró, ens cau a trossos. Doncs resulta que en el pressupost espanyol del 2022, el conjunt de la inversió prevista a Rodalia a Catalunya és de 680 milions d’euros, un 38% més que no els 493 milions prevists al del 2021. Malgrat que, a simple vista, aquest augment pressupostari pot semblar molt beneficiós per a Catalunya, la realitat és que hi ha el risc de no execució de la major part de les inversions.

Una bona mostra d’aquest temor és que, per al 2021, tan sols s’esperen d’executar 94 milions, un 19% dels prevists al pressupost espanyol del 2021. La Cambra recorda que s’ha de tenir present que el Pla de Rodalia 2020-2030 preveu més de 6.300 milions d’euros d’inversió, dels quals gairebé 3.900 milions s’han d’executar en el període 2020-2025. En vista de les xifres d’inversió executades i previstes, el Ministeri de Transports espanyol haurà d’intensificar molt el ritme d’inversió real a curt termini si vol assolir els objectius promesos en aquest pla.

No ha d’estranyar, doncs, que la portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, digués ahir que el pressupost que havia arribat al congrés era clarament insuficient perquè destinava a Catalunya una inversió de 2.230 milions d’euros, molt semblant a la compromesa als comptes del 2021, de la qual, en els primers sis mesos de l’any, tan sols se n’ha executat un 13%. Ens tornaran a prendre el pèl? Feu apostes…