L’enganyifa dels 50.000 habitatges de la Sareb

El consell de ministres espanyol ha aprovat avui de destinar 50.000 habitatges de la Sareb a lloguers assequibles. Una mesura que el president Pedro Sánchez va anunciar diumenge a València, durant el tancament de la conferència municipal del PSOE. Dos dies abans ERC i Bildu havien comunicat que donarien suport a la llei d’habitatge del govern espanyol, que es tramitarà de manera urgent al congrés.

Els qui tenen memòria deuen recordar que fa poc menys de dos anys el president Sánchez, en el XIII congrés del seu partit, a Mèrida, va prometre la construcció “durant els anys vinents” d’un parc de 100.000 habitatges socials –30.000 per a joves– a tot l’estat espanyol. Una promesa que encara no ha estat materialitzada. De fet, diumenge Sánchez va assegurar, tot i que aquesta vegada sense concretar gaire, que el seu govern treballaria per augmentar el parc públic d’habitatge del 2,5% actual al 20%. Evidentment, no va dir com ho faria. I em sembla un salt molt fort. Però prometre és de franc…

De moment, hi ha aquests gairebé 50.000 habitatges que sonen a promesa electoral, és a dir, a enganyifa, perquè ni són tants com diu ni, en realitat, són tots fets. Quina és la veritat? Els gairebé 50.000 habitatges de què parla Sánchez es poden dividir en tres grans grups. D’una banda, hi ha les 21.000 unitats que la Sareb posa a disposició de les comunitats autònomes i els ajuntaments per a la venda. D’aquestes, al voltant d’unes 9.000 ja són a punt per a ser traspassades als governs autonòmics i municipals que vulguin fer aquestes adquisicions. La resta de 12.000 unitats encara tenen pendents algunes actuacions, com ara l’adequació o les llicències. Fonts de la Sareb calculen que seran disponibles en un període de sis mesos a nou.

I els altres 29.000 habitatges que ha promès? Aquí la cosa és més complicada. Per exemple, es calcula que 14.000 dels habitatges de lloguer social promesos actualment ja són habitats, de manera que no serien d’ús immediat. Resulta que una gran part d’aquests habitatges, ara com ara, són ocupats il·legalment i la resta tenen lloguers regulars que han entrat al mercat després d’execucions hipotecàries.

Aquests habitatges es van analitzant cas per cas per tal de veure si hi viuen famílies vulnerables que compleixen aquest programa d’habitatge social. En cas contrari, es desnonen i es destinen a la venda per pagar deute. Passa això mateix amb els que tenen lloguers regulars. Quan venç el contracte els immobles es venen. Finalment, els 15.000 habitatges que resten fins als 50.000 promesos per Sánchez –gairebé una tercera part– seran els que més es faran esperar, perquè encara s’han de construir.

Recordem que la Sareb, és a dir, la Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària, SA, va néixer el 2012 amb forma jurídica de societat anònima, i que avui té un capital social mixt: el 50,14% pertany a l’estat –mitjançant el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB)– i la resta és privat. En són els principals accionistes el Banc Santander, CaixaBank i Sabadell, que en tenen un 41%. L’empresa que coneixíem com a “banc dolent” no és que sigui un gran negoci. Va reduir d’un 7,4% les pèrdues el 2022, fins a 1.506 milions. D’ençà que va néixer, la cartera total d’actius s’ha reduït d’un 48%: va passar dels 50.781 milions inicials a 26.465 milions al tancament del 2022. Actualment, el 59% de la cartera és constituït per immobles i la resta, per préstecs al promotor amb garanties immobiliàries. A l’origen, el 78% de la cartera d’actius de la societat eren aquests préstecs.

Parlo amb Joan Ràfols, president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, perquè em digui si també creu que les paraules de Sánchez són una enganyifa més, i és taxatiu: “Sánchez ha decidit de fer de l’habitatge un dels seus temes electorals, però crec que tindrà pocs efectes a l’hora de la veritat, per la distribució del producte que la Sareb té avui a les seves mans. Només cal que miris on són situats els habitatges, que no té res a veure amb les necessitats de la societat.” Em recorda el cas de Barcelona, on en té tan sols uns centenars: per ser exactes, 767. “Has de pensar que tot allò que tenia de bo la Sareb a la seva cartera ja s’ho ha venut i ara només hi queden rampoines, que no sé si tenen sortida”, afegeix.

Això que explica quadra amb allò que denuncia la Federació d’Associacions Immobiliàries (FAI), que assenyala que els habitatges de la Sareb disponibles per al lloguer a zones d’alta demanda no arriben ni al 3% dels 50.000 que anuncia Sánchez. La FAI considera que aquesta mesura només és fum, perquè l’estoc immobiliari de la Sareb és principalment en zones sense demanda o bé consta d’habitatges inacabats, vandalitzats o ocupats.

I a això que diu la FAI, s’hi pot afegir, segons Ràfols, un altre problema seriós: “Les execucions hipotecàries són processos molt lents i, en realitat, molts dels habitatges que ja té en cartera o que han anat entrant a la Sareb no són propietat seva, perquè el jutge encara no els hi ha passat.” I m’insisteix que la majoria són construccions situades en urbanitzacions, en uns llocs que no tenen mercat i que, a més, es troben en un estat de deixadesa molt gran. “Al País Valencià, per exemple, que és on n’hi ha més, després de Catalunya, hi ha blocs sencers, en molts casos ocupats i sense cap mena de sortida”, em diu.

Efectivament, la localització és un problema greu. Gran part de la cartera és en zones de baixa demanda, en pobles i sobretot a la costa. Entre les capitals amb més habitants de l’estat espanyol, Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Saragossa sumen uns 2.500 habitatges, un escàs 5% dels 50.000 que el president espanyol pretén oferir en lloguer social. Allà on l’oferta és més escassa, els preus s’enfilen de mala manera. Segons el catàleg de la Sareb, el total d’habitatges a la seva cartera actualment és de 46.542 (no pas 50.000 com es diu per arrodonir). D’aquests, el 80% és en localitats de menys de 100.000 habitants. Entre els deu municipis amb més habitatges disponibles hi ha per exemple Moncofa (Plana Baixa), amb 714 immobles per a una població de menys de 7.000 habitants; o Torre-Pacheco (Múrcia), amb 485 immobles; o Ayamonte (Huelva), amb 441…

En definitiva, tot apunta que això és una enganyifa més –una de les més barroeres que recordo que hagi fet un govern, del color que sigui– per a engalipar abans de les eleccions una població que mereix una mica més de respecte.