Enganxada a ‘Secundaris’, la novel·la de Núria Cadenes

Explica Núria Cadenes al pròleg del llibre que d’ofici volia ser pagesa, i escriptora i astronauta com a aventura, en tot cas, remarca. I a la novel·la es mira la vida des del Turó de la Peira, que no és tan alt com la lluna, però li dóna la perspectiva de la Barcelona completa, i ens explica una història farcida d’històries de l’altra Barcelona, la de veritat, que com la vida té molts més colors, com diu l’autora, que no els que caben en una nouvelle. I aquesta novel·la li ha quedat fosca, amb totes les tonalitats del gris. Una novel·la inventadament real, real a trossos, com el monstre que entre tots provem de confegir.

La Núria remena i tria els mots en el gran cistell de les paraules. I ara un catxof! I un catranc-catronc! I un clong-clong-clong! Juga amb les onomatopeies a la manera de les grans mestres, com la Caterina Albert o la Rodoreda, però amb un estil propi i molt particular, com ens va descobrir en El banquer. I basteix la novel·la d’adjectius, que enganxa com les cireres, i ens descriu els personatges com els protagonistes d’un drama rural que passa a Nou Barris.

I el Sergi, com diu la contraportada, ha matat un vell i la Conxi no ha fet res i és a la presó procurant aprendre un nou llenguatge per no ensorrar-se. Una novel·la coral que ens recorda Tota la veritat, on sembla que el protagonista és el Sergi, però en realitat tots són secundaris com diu el títol del llibre, vesteix cada personatge d’un món particular viscut al segle XX, i ho sabem per les pessetes, els Jocs Olímpics del 92 i totes les referencies que fa l’autora, però podria ser una novel·la del segle XIX o del XXII, perquè en realitat les misèries humanes perduren en el temps.

Els personatges et faran patir, i et robaran el cor, i no podràs parar de llegir, i mentre llegeixes et fa l’efecte que puges pels tobogans de la portada, però no per les escales, per on baixes, i rellisques i tornes a pujar, i vas cap enrere i la Núria t’allunya cada vegada més del desenllaç i quan ho aconsegueixes, comença la novel·la, però és el final, i en vols més, perquè les novel·les de Núria Cadenes sempre et deixen amb la mel a la boca, i et semblen curtes, perquè ho són.