Toni Soler o com enfrontar-se a la por de la decrepitud i la mort

Una de les conseqüències directes de la pandèmia del coronavirus és que ens ha obligat a situar-nos davant la mort amb molta més freqüència de l’habitual, i també davant els processos d’envelliment i de dependència quan ens fem grans, perquè malauradament un dels espais on més s’ha acarnissat la malaltia són les residències geriàtriques. La por de l’envelliment i de la pròpia decadència física és un dels motius que ha impulsat el periodista Toni Soler a escriure Un bon cel, el seu darrer llibre, publicat per la Campana. En aquest volum, Soler parteix de la figura de Joan Vila, que ara fa deu anys es va fer tristament famós per haver assassinat onze ancians a la residència la Caritat d’Olot, per reflexionar sobre la banalitat de la mort i per provar d’entendre què va dur Vila a cometre aquests assassinats i també com va afectar això una comunitat petita com és la ciutat d’Olot.

Soler va mirar de contactar amb Joan Vila perquè li donés la seva visió dels fets. Li va escriure dues cartes que no han tingut resposta, entre més raons perquè l’antic zelador d’Olot no vol parlar del tema. Ara compleix la pena a la presó figuerenca del Puig de les Basses, on ha arribat a tenir l’estatus de pres de confiança i, segons que s’explica al llibre, sembla que mostra un penediment més o manco real pels crims comesos fa deu anys.

El volum es pot inscriure en aquest nou corrent de periodisme que, finalment, ha arribat a casa nostra aquests darrers deu anys i en què els periodistes no dubten a implicar-se d’una manera personal en la història que volen explicar, i són aquests fragments els que enriqueixen el volum. Superat el mite de l’objectivitat, queda l’honestedat i és des d’aquest punt de vista que s’han explicat algunes de les principals històries de criminals del nostre país, començant per l’èxit de Carles Porta Tor, tretze cases i tres morts (la Campana), que potser va ser la punta de llança d’aquesta nova manera d’explicar i que sembla que havia quedat una mica arraconada amb la pèrdua de les cròniques personals que, per sort, van tornant.

És així com Soler insereix en el text reflexions com aquesta: ‘I el pitjor és que a aquesta angoixa per fer-se gran s’hi ajunta en molts casos la por de no tenir prou diners per assegurar-se una vellesa confortable, ben atesa, que no hipotequi els fills. Perquè, de places públiques de residència per a tothom, no sé si n’hi haurà. I les residències privades concertades, amb lògiques de funcionament sovint orientades al benefici i no al benestar, van estar durant la passada primavera en el punt de mira de tothom. Les setmanes més dures del confinament, els morts d’edat avançada es comptaven per centenars cada dia. A Catalunya va ser especialment rellevant la mortaldat a les residències geriàtriques. En aquells dies molts responsables d’aquests centres van haver de recordar, com al judici contra en Joan Vila, que un geriàtric no compta amb els serveis necessaris per fer front a la majoria d’emergències mèdiques. No diguem ja, doncs, a una pandèmia. El precipitat retorn a la normalitat decretat pel govern espanyol va ser interpretat per sectors científics com una prelació de l’economia sobre la salut; es donava prioritat a la recuperació econòmica assumint l’allargassament dels efectes de la pandèmia, que afectava, és clar, la gent d’edat avançada. Els més crítics en van dir gerontocidi.’

Soler s’endinsa en paral·lel en la personalitat de Joan Vila mirant de comprendre el perquè, què hi havia darrere de les seves morts i, tot i que no vol disculpar-lo, sí que vol explicar-lo i en aquesta recerca d’explicacions també demostra fins a quin punt varen fallar molts mecanismes de la nostra societat des del punt de vista assistencial, mental i fins i tot físic, tant envers l’assassí, com, sobretot, envers les víctimes. D’aquesta manera, podem veure com Joan Vila viu turmentat per una sexualitat no assumida, per les angoixes de no trobar el seu lloc al món i també, d’alguna manera, per una família condicionada per la mort de la seva germana al cap de poc de néixer i, fins i tot, per la geografia que el conforma. Evidentment, això no és excusa de res i Soler, per exemple, no s’està de denunciar un dels moments més cruels, quan Vila assassina una veïna a qui coneixia de tota la vida i que era molt amiga de la mare. També indaga en algun moment el dolor que pot sentir aquesta mare i aquest pare que malgrat tot no han deixat el seu fill de banda i el visiten sovint a la presó.

Soler toca encara uns quants aspectes més. El primer és el de la concepció de la Garrotxa en si mateixa. Els onze assassinats de Vila se sumaven a una crònica negra força sucosa a Olot i a la comarca, començant pel segrest de la farmacèutica Maria Àngels Feliu i continuant pels quatre morts que va fer Pere Puig Puntí el 14 de desembre de 2010. El tractament de molts mitjans de comunicació interrogant-se sobre per què passava tot això a Olot i a la Garrotxa va causar molta indignació a la contrada i Soler dedica una part del llibre a desmuntar el mite que a Olot hi ha un índex de violència superior a la resta de Catalunya. També incideix en una dada interessant per a trencar tòpics: la renda per capita de la Garrotxa és més baixa que la mitjana catalana. I és interessant el que explica, perquè hi ha estiuejat tota la vida.

També és especialment punyent, en l’apartat de confessions, la por del propi envelliment, potser perquè ha tingut la desgràcia de veure morir relativament jove la majoria de gent del seu entorn familiar. Ho diu així: ‘Penso en el pacte que, com a individus, anem renovant amb la vida, un pacte tàcit que consisteix a continuar vius a canvi d’acceptar renúncies cada cop més grans. Unes renúncies que arriben de forma consecutiva i que fan que el concepte de felicitat, i el de vida digna, es vagin arronsant progressivament, amb una dosificació raonable, de manera que el llistó estigui cada cop més baix […] Penso en el meu futur jo decrèpit i en quins mínims vitals necessitaré per voler continuar viu. Fins quan serà vàlid el meu pacte amb la vida? Quan és que la meva vida deixarà de ser digna? I quan arribi aquest moment, me n’adonaré? Voldré –o podré– fer-hi alguna cosa?’

Pel llibre planen altres tabús, com l’eutanàsia i el suïcidi entre la gent gran, però Soler sobretot s’interroga sobre aquest procés, el de l’envelliment, i el de les solucions que s’han cercat per als grans dependents amb les residències, i després també intenta entendre un home que va voler jugar a creure’s Déu i que en el cim dels seus actes violents va confessar onze assassinats, tot i que hi ha dubtes raonables sobre si en van ser més.

Sigui com sigui, és una prova més que una part important del bon periodisme que es fa al país aquests darrers temps ha optat pel format llibre per a explicar bones històries amb la profunditat que es mereixen i per a generar debats a partir de la implicació personal dels periodistes en allò que expliquen, encara que sigui la seva pròpia por de fer-se vells i de morir sense dignitat.