En marxa l’enèsim intent de protegir el català: els quatre fracassos que hi ha hagut fins ara

La batalla jurídica pel català a les aules s’ha mogut un esglaó, encara no se sap si cap amunt o cap avall. Ahir, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va imposar una assignatura troncal més de castellà en tres escoles. Per a respondre-hi, la consellera d’Educació, Anna Simó, ha anunciat que el govern prepara un nou decret. És una resposta endarrerida: aquest decret ja l’havia anunciat el seu antecessor, Josep Gonzàlez-Cambray, destituït ara fa un mes. Simó diu que definirà “com s’han de fer els plans lingüístics” i que donarà “seguretat jurídica als centres sobre com s’han d’emprar els usos lingüístics”. Ni tan sols quan va anunciar-lo Gonzàlez-Cambray aquest decret era una idea nova: simplement desenvoluparà el títol segon de la llei d’educació de Catalunya, que regula “el règim lingüístic del sistema educatiu”. La llei és del 2009 i fa catorze anys que es podria haver complementat amb el reglament que Simó ha dit que posarà en marxa dilluns.

Encara no sabem res del contingut del decret, però serà la cinquena iniciativa que o bé ERC o bé el govern de Pere Aragonès han impulsat per a contestar a l’ofensiva judicial contra la immersió. De moment, cap d’aquestes iniciatives no ha consolidat res. El partit continua obert. El primer intent va ser l’aprovació de la llei Celáa, la nova llei d’educació espanyola, que Gabriel Rufián va assegurar que “blindava la immersió lingüística”. Aquell mateix mes, el desembre del 2020, el TSJC va obligar la Generalitat a adoptar les mesures necessàries perquè un 25% de l’ensenyament a Catalunya s’impartís en castellà. La resposta del conseller d’Educació d’aleshores, el republicà Josep Bargalló, va ser que la sentència no importava perquè la llei Celáa, una vegada en vigor, la deixaria sense efectes. Al cap de pocs mesos, el TSJC va sentenciar que el canvi acordat per republicans i socialistes “no afecta l’estatus del castellà com a llengua vehicular”, perquè aquest estatus deriva directament de la constitució.

Primer moment de desprotecció. La llei Celáa no protegia la immersió lingüística, i la sentència del TSJC continuava obligant el govern a imposar el 25% de castellà de manera generalitzada. Per això, el març de l’any següent, el 2022, amb Aragonès de president, hi va haver el famós pacte a quatre: ERC, Junts, el PSC i els comuns van presentar una proposició per a modificar l’article 21 de la llei de política lingüística, que diu que el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular en l’ensenyament. La novetat enterrava directament la immersió lingüística: reconeixia que el castellà també es podia fer servir com a llengua d’ensenyament i que havia de tenir una presència garantida en les assignatures que no fossin de llengua. En aquell moment, Gonzàlez-Cambray mateix, lluny de presentar-ho com una contraofensiva judicial, va enviar una carta al TSJC en què li comunicava que, gràcies a l’acord, “ambdues llengües oficials, català i castellà, estaran recollides en els projectes lingüístics de centre”.

La resposta de les entitats en defensa del català i de la comunitat educativa va ser molt contundent i, arran de les crítiques, Junts es va acabar desmarcant de l’acord fins que no se n’assolís un de més ampli, que incorporés els agents socials. Escudant-se en la necessitat del consens, ERC i el PSC van anar endarrerint l’aprovació de la llei. Els comuns, mentrestant, pressionaven perquè el text s’aprovés sense el suport de Junts. Però tant hi va fer. El 9 de maig, en plenes negociacions per a trobar una sortida, el TSJC va tornar a intervenir i va donar quinze dies al conseller Gonzàlez-Cambray per a complir la sentència del 25%. Aleshores, els quatre partits que havien signat el primer acord van signar-ne un altre. En lloc de modificar la llei de política lingüística, en farien una de nova, una llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari, que reconeixia el castellà com a llengua de “ús curricular i educatiu”.

El terme semblava prou ambigu perquè el PSC digués que es continuava reconeixent el castellà com a llengua d’ús en l’ensenyament, cosa que va reivindicar la seva portaveu, Alícia Romero, i perquè Junts i ERC, alhora, diguessin que es blindava la vehicularitat preeminent del català. Però aviat van sortir experts i entitats a denunciar que no era així. La Plataforma per la Llengua, per exemple, va recordar que la consideració de “curricular”, nova en la llei catalana, podria fer que l’estat espanyol forcés l’aplicació d’un 50% de castellà a les aules. La raó és que l’article 6.5 de la LOMLOE –la mateixa llei Celáa que s’havia aprovat, suposadament, per blindar la immersió– diu que el govern espanyol pot determinar fins al 50% del currículum. Això inclouria l’ús de la llengua vehicular, com a part dels criteris pedagògics a seguir, i el mateix TSJC ja ha sentenciat unes quantes vegades que “no hi pot haver dubte” de la competència del Ministeri d’Educació espanyol “específicament en allò que es refereix a l’ús vehicular de les llengües oficials”.

Lluny de falcar res, els tres primers intents per a respondre als tribunals van tremolar d’entrada. La llei Celáa es va demostrar que no defensava la immersió. La modificació de la llei de política lingüística se’n va anar en orris. La nova llei de llengües duia la guineu al bell mig del galliner amb la inclusió del terme curricular. El govern d’Aragonès, nerviós per la pressió, al cap de pocs dies encara va aprovar una altra cosa: un decret que complementava la nova llei i que fixava la inaplicació de percentatges en l’ús de llengües en l’ensenyament. Llavors sí, el conseller Gonzàlez-Cambray va celebrar-ho com una victòria, com un canvi de fase que superava la batalla judicial i enterrava definitivament els percentatges. Però el miratge es va esquerdar aviat. Primer, perquè en les instruccions que el conseller va enviar als centres sobre com havien de respondre davant la sentència, el Departament d’Educació reconeixia per primera vegada que el castellà havia de tenir un ús normal i que treballava perquè fos així. Segon, perquè hi ha aules que continuen aplicant el 25% de castellà.

Quan va començar el curs que ara s’ha acabat, el setembre del 2022, el conseller Gonzàlez-Cambray va dir que “cap aula del país” no hauria d’aplicar el 25% de castellà. Al novembre, Cambray va reconèixer que n’hi havia vint-i-sis on s’aplicava i que el govern no sabia com impedir-ho perquè el TSJC hi havia fet sentències específiques abans que no es presentés la nova llei. Amb la decisió del TSJC d’ahir, 12 de juliol de 2023, les paraules de Cambray, ara ex-conseller, van tornar-se novament paper mullat: hi ha tres aules més del país que hauran d’aplicar el 25%, digui què digui la llei catalana. La consellera Simó ha acusat el tribunal de desoir la legislació del Parlament de Catalunya. Però la veritat és que aquesta legislació, el decret que teòricament deixava enrere els percentatges, és ara pendent d’una sentència de Tribunal Constitucional espanyol. Si el deixa sense efectes, el govern tornarà a la casella de sortida. Si el valida, el sistema educatiu té un altre problema: la guineu del castellà “curricular” continua dins el galliner, i el pròxim govern espanyol podria imposar més hores de castellà.

El decret que ha anunciat Simó s’ha presentat, de moment, com el cinquè intent d’esmunyir-se entre els plecs de la legalitat per a salvar la immersió lingüística, que ja és tocada i gairebé enfonsada. Però aviat podria tornar a anar-se’n tot en orris.