03.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 04.12.2021 - 00:18
El Marroc s’ha posicionat com a referent mundial contra l’escalfament global, amb un dels plans nacionals d’acció climàtica més ben valorats. Però encara que aquest país nord-africà pretén de produir la meitat de l’electricitat que consumeix mitjançant renovables de cara al 2030, els seus propis plans mostren que gran part d’aquesta energia provindrà de parcs eòlics i solars en territori ocupat del Sàhara Occidental. En les meves investigacions, de fet, he analitzat com el Marroc ha aprofitat la producció d’energies renovables per a afermar-ne l’ocupació.
El Sàhara Occidental, un territori desèrtic poc poblat a la riba de l’oceà Atlàntic, és la darrera colònia d’Àfrica. Espanya, colonitzador original del Sàhara Occidental, va vendre’l el 1975 al Marroc i Mauritània a canvi de continuar tenint accés a la pesca del Sàhara Occidental i a una part dels beneficis de les lucratives mines de fosfats que s’hi troben.
Segons el Marroc, el Sàhara Occidental formava part del sultanat marroquí abans de la colonització espanyola durant la dècada del 1880. Però enguany, el Tribunal Internacional de Justícia l’ha desautoritzat i l’ha instat a convocar un referèndum d’autodeterminació per als saharians. Tanmateix, el Marroc va envair el territori, i fins i tot va fer servir napalm contra els refugiats que en fugien.
Desenes de milers de saharians fugiren al país veí, Algèria, on el Front d’Alliberament Saharià, més conegut com a Polisario, hi va establir la República Àrab Sahariana Democràtica (RASD), estat saharià a l’exili. Altres saharians es quedaren i van romandre sota l’ocupació marroquina.
En l’actualitat, un mur de sorra, o berma, recorre el país, i tot allò que en queda a l’est continua sota el control del Polisario. Nombroses mines terrestres impedeixen un retorn a gran escala dels refugiats, si bé alguns nòmades saharians continuen vivint allà.
El Marroc i el Polisario van estar en guerra fins el 1991, quan l’ONU va negociar un alto el foc a canvi d’un referèndum d’independència per als saharians. Aquest referèndum ha estat contínuament blocat pel Marroc, que considera el Sàhara Occidental part legítima de les seves “províncies del sud”.
De la dècada del 1940 ençà, l’ONU i el seu comitè especial de descolonització mantenen una llista de territoris no autònoms. A mesura que els territoris s’han independitzat, s’han anat eliminant de la llista, i els que ara hi romanen són gairebé tots petits països illencs del Pacífic i del Carib.
En cada cas, se n’assenyala oficialment una “potència administradora”, sovint el Regne Unit. El Sàhara Occidental és l’únic territori africà que roman a la llista. També és l’únic en què la columna de la “potència administradora” s’ha deixat en blanc: una nota a peu de pàgina explica que l’ONU considera que és una “qüestió de descolonització que queda pendent de completar pel poble del Sàhara Occidental”. No obstant això, el Marroc no es considera potència ocupant, ni tan sols potència administradora, sinó que simplement afirma que el Sàhara Occidental és una part legítima del seu territori.
El novembre del 2020, es reprengueren les hostilitats entre ambdues parts. En un article recent, els meus companys Mahmoud Lemaadel i Hamza Lakhal i jo argumentem que l’explotació dels recursos naturals, inclosa l’energia renovable, ha exercit un paper no menor a l’hora de reobrir el conflicte armat.
Energia renovable en territori ocupat
El Sàhara Occidental és molt assolellat i sorprenentment ventós, cosa que el converteix en un centre natural d’energia renovable. El Marroc ha explotat aquests recursos amb la construcció de tres grans parcs eòlics (n’hi ha cinc més en fase de planificació) i dos parcs solars (n’hi ha un altre en fase de planificació).
Però això ha fet que el Marroc depengui del Sàhara Occidental per al subministrament d’energia elèctrica. Ara per ara, Rabat n’obté el 18% de l’energia eòlica i el 15% de l’energia solar que consumeix, i el 2030 aquests percentatges podrien haver augmentat fins el 50% en el cas de l’energia eòlica i el 33% en el cas de l’energia solar. Això assegura el nou informe “Greenwashing the Occupation” de Western Sahara Resource Watch, una organització amb seu a Brussel·les a la qual estic afiliada.
En la seva contribució determinada a escala nacional (CDN) a l’acord de París, el Marroc informa sobre els desplegaments al Sàhara Occidental ocupat (que anomena “províncies del sud”, com si de qualsevol altre territori meridional es tractés). Aquesta dependència energètica consolida l’ocupació i soscava el procés de pau de l’ONU.
Segons investigadors locals, nombroses famílies saharianes han estat desallotjades per la força de casa seva per preparar el terreny per a la construcció d’alguns d’aquests parcs solars. També s’han documentat desallotjaments forçosos relacionats amb la producció d’altres fonts d’energia renovable al Sàhara Occidental.
Els refugiats saharians han utilitzat panells solars per a l’energia domèstica des de final de la dècada del 1980. La RASD a l’exili vol ara desplegar instal·lacions eòliques i solars a petita escala en la part del Sàhara Occidental que controla per tal de proveir energia als pous comunals, les farmàcies i altres serveis que la població utilitza allà.
Fa poc, vaig formar part d’un equip d’investigació que ajudà la RASD a elaborar una contribució indicativa determinada a escala nacional (iNDC), que bàsicament és una versió no oficial dels plans d’acció climàtica que cada país havia de presentar a la COP26 de l’ONU a Glasgow.
La RASD espera que això contribueixi a atreure finançament climàtic. La iNDC també pot interpretar-se com un desafiament a la injustícia climàtica: si bé tenen una responsabilitat insignificant en l’emergència climàtica, els saharians s’enfronten als seus pitjors efectes: tempestes de sorra contínues, inundacions sobtades i temperatures estiuenques superiors als 50°C.
El procés formal de les CDN exclou les poblacions ocupades i desplaçades, com els saharians, de les converses internacionals sobre com abordar l’emergència climàtica. Per tant, la iNDC significa un pas ferm per a exigir que s’escolti els saharians.
Joanna Allan és professora a la Universitat de Northumbria, a Anglaterra. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
