L’energia, una arma més de Putin en la guerra d’Ucraïna: tot allò que cal tenir en compte

D’ençà de la crisi del petroli dels anys setanta, l’occident no havia parat tanta atenció a la seguretat energètica. De sobte, enguany, s’ha convertit en una part crítica de la batalla per Ucraïna. Els atacs russos a les instal·lacions energètiques han deixat milions d’ucraïnesos sense electricitat durant un hivern glacial.

Com que no va poder forçar una victòria ràpida i decisiva a Ucraïna, Rússia va canviar l’estratègia cap al desgast i es va centrar específicament en la infrastructura energètica. Les fotografies nocturnes d’Ucraïna mostren ara un territori obscur semblant a les imatges de Corea del Nord. La teoria és simple: la població congelada deixa de donar suport a les tropes defensores i la terra arrasada fa que Ucraïna sigui menys atractiva per a la inversió de la postguerra, cosa que debilita el suport occidental.

Aquesta estratègia no és nova. El règim de Vladímir Putin ha emprat talls selectius del subministrament de gas com a eina de pressió contra Ucraïna almenys d’ençà de l’hivern del 2005-2006, quan també va alterar el subministrament de gas de la Unió Europea, un primer senyal de la voluntat de Moscou de fer servir l’energia com a eina geopolítica. Els governs nord-americans havien avisat durant molt de temps de la dependència excessiva del gas rus, però la UE, i especialment Alemanya, havien ampliat les importacions de Rússia durant la darrera dècada.

Els dirigents europeus van acceptar aquest augment a causa del cost baix combinat amb la fiabilitat històrica del subministrament. La naturalesa política de l’energia es va ignorar, sobretot a Alemanya, sobretot quan van designar el gasoducte Nord Stream com un projecte purament comercial.

El 2021, la UE va importar uns 144.000 milions de metres cúbics (bcm) de gas natural rus a través de gasoductes, que representen aproximadament el 30% del subministrament de gas europeu. El gas rus va representar al voltant del 8% del consum total d’energia d’Europa el 2021, per un valor de 20.000 milions d’euros. Aquell mateix any, es va gastar uns 70.000 milions d’euros en productes petroliers russos.

Novetats a esperar aquest hivern

Aquest hivern Ucraïna necessita suport internacional, especialment dels EUA i la UE. La UE sembla estar força ben preparada per a aquest hivern, tot i que encara és possible l’escassetat de gas. Però tres preguntes determinen la sostenibilitat de la posició de la UE envers Rússia:

1. Rússia aturarà tots els lliuraments d’hidrocarburs a la UE?
2. El clima serà més extrem dels dotze a divuit mesos vinents?
3. La Xina tornarà a l’activitat econòmica pre-pandèmia, cosa que augmentaria la pressió sobre els mercats mundials de gas natural líquid (GNL)?

En termes de geopolítica, encara hi ha preguntes a respondre sobre com afectarà el preu màxim de la UE/G7 del petroli rus als mercats mundials, si els mercats ho compliran i si el preu s’ha fixat correctament. La Xina podria seguir les sancions del G7 i comprar petroli rus amb un descompte que costaria a Rússia la pèrdua d’ingressos i influència, però també té l’oportunitat de crear un sistema comercial i logístic fora de les sancions del G7. Això tindria un cost inicial, però obtindria la independència de l’occident, i possiblement un subministrament més gran de petroli de Rússia i l’Iran.

Preparació de la guerra de Rússia

Rússia s’havia preparat per fer de l’energia una arma d’ençà de l’estiu del 2021. La tardor passada, la unitat d’emmagatzematge de gas més gran d’Europa a Rehden, Alemanya, es va mantenir en un nivell inusualment baix, i va situar els nivells d’emmagatzematge alemanys al voltant del 70% a final d’octubre del 2021, en comparació amb el 95% dels anys anteriors. El senyal era clar: Putin pot fer-li pagar car a una UE que no compleixi els requisits.

La reacció d’Europa a la invasió russa d’Ucraïna va ser la continuació i l’ampliació de les sancions que es van imposar després de l’annexió russa de Crimea l’any 2014. La UE va aprovar una legislació per reduir la dependència energètica de Rússia i sancionar el règim i la seva economia, inclòs el sector energètic, boicotant els productes russos.

El març proppassat es va presentar un pla per a reduir les importacions d’energia russa, inclosa la prohibició del carbó que va entrar en vigor un mes després. La UE pretén de reduir de dos terços les importacions d’energia russes a final d’enguany i arribar a zero el 2027.

Com que van incomplir les exigències de pagar el gas en rubles russos, Rússia va aturar les exportacions a Polònia i Bulgària a final d’abril, i les controvertides dificultats de manteniment el mes del juliol i els sabotatges al setembre van paralitzar els lliuraments a través del gasoducte Nord Stream.

A l’abril, la UE va engegar plans per començar a negociar compres de gas i hidrogen conjuntament per a aprofitar la seva fortalesa al mercat. Al maig, un pla per a reduir de pressa la dependència dels combustibles fòssils russos i avançar cap a “la transició verda” va esbossar una estratègia d’eficiència energètica, diversificació de proveïdors i expansió de les renovables.

Els estats membres van intensificar els esforços de diversificació. Alemanya va aconseguir un acord de GNL a llarg termini amb Catar i va accelerar els processos de llicència per a tres noves terminals de GNL. L’hivern de l’any vinent hi haurà sis noves terminals de GNL a Alemanya.

Uns dies abans de deixar d’importar petroli rus, la UE i el G7 van acordar un límit de preu del cru rus de 60 dòlars el barril. Això pretenia de mantenir el petroli rus als mercats mundials alhora que limitava els ingressos de Moscou.

Nou paquets de sancions de la UE contra Rússia es van complementar amb programes estatals per a reduir la demanda d’energia i donar suport als consumidors europeus amb els costs energètics. Combinada amb les tendències inflacionistes mundials, aquesta crisi energètica imminent ha activat els preparatius per substituir els costosos subministraments de gas per carbó o energies renovables, a més de moviments domèstics per reduir costs per als consumidors, principalment retallades fiscals, subvencions directes a l’energia i, en molts casos, regulacions de preus.

En el moment d’escriure aquest article, l’emmagatzematge de gas a Europa és per sobre de la mitjana de cinc anys, el consum de gas ha disminuït i els preus s’han estabilitzat a nivells alts però manejables. La cohesió política a la UE s’ha mantingut, malgrat les fissures causades pels països molt dependents de l’energia russa, especialment Hongria.

Si el règim rus no atura la guerra o hi posa fi, es pot esperar una expansió de les sancions de la UE a l’enviament i l’assegurança del petroli rus i, finalment, al gas. L’efecte de les crisis del petroli dels anys setanta va ser una recessió econòmica i una diversificació de proveïdors. Enguany ha estat l’any en què l’energia ha tornat a ser política i la preocupació per l’escassetat ha impulsat la tan necessària diversificació de l’energia cap a les renovables. El 2023 aquest problema no desapareixerà.