Energia neta, país brut

Dissabte passat, a Belltall, vam fer una manifestació i vam tallar la C-14 durant mitja hora. Força mitjans se n’han fet ressò. No érem una multitud, tot i que en això de les protestes tot depèn de com t’ho miris. Érem unes cent persones, que per a un municipi com Passanant i Belltall sí que és una gentada. Les nostres terres ja fa anys que estan infectades per tres parcs eòlics. Molins i més molins (o aerogeneradors) han canviat el nostre paisatge, amb una intensa contaminació paisatgística, acústica, qui sap si també sanitària. I ara resulta que ens en volen posar més. I hem dit prou, com podeu veure en el manifest que vam llegir mentre tallàvem el trànsit d’aquesta carretera que tanta gent fa servir per anar sud enllà, a les platges tarragonines, o nord enllà, a esquiar al Pirineu. I que quan passen per Belltall a la majoria tant se’ls en foten les problemàtiques dels seus habitants.

Hem dit prou perquè la nostra experiència ens diu que totes les promeses que s’havien fet quan fa tretze anys van instal·lar els primers parcs eòlics són mentida: l’electricitat que generen els “nostres” molins no beneficia el territori que la produeix, sinó que va a parar a la màfia de les companyies elèctriques; no s’ha creat cap lloc de treball; la propietat dels molins ha passat de mans a mans facineroses amb la connivència dels governs successius, que no s’han preocupat mai del bé comú sinó de complir com sigui sobtades directrius europees.

Hem dit prou, no perquè estiguem en contra de les energies renovables; tot al contrari, fins i tot podem estar d’acord a prendre una part més del paquet per a encarar un futur descarbonitzat. Però no de la manera abusiva, massificada i sense control amb què ens trobem. No es pot assumir ni un dia més la condició de les comarques tarragonines com a deixalleria (o infern) de Catalunya: tres centrals nuclears, el complex petroquímic, la futura instal·lació del parc d’hidrogen, molins i plaques solars escampades pels camps i els boscos de Tarragona en unes proporcions que, si s’aprovessin tots els plans presentats, suposarien entre un 35% i un 45% de tot Catalunya. Algú es pensa que els qui vivim allà som espectres indolents?

Hem dit prou perquè la llei del canvi climàtic (16/2017), que va aprovar el parlament, diu que la producció d’energia ha d’anar lligada al consum de proximitat. És lògic que sigui així perquè el transport d’electricitat implica la pèrdua d’un percentatge important de la que s’ha produït (de deu aerogeneradors, un o fins i tot dos resulten inútils quan l’energia s’envia a llocs distants). Per què la Generalitat no observa l’esperit d’aquesta llei? Quins interessos corporatius preserva, que no són sens dubte els dels simples ciutadans?

Hem dit prou (i em sembla que aquest és un dels arguments més transcendents) perquè tothom oblida que, tal com alerten els científics, la fi de les energies fòssils voldrà dir tornar al consum agrícola de proximitat. S’haurà acabat això de poder menjar síndries i melons tot l’any; haurem de tornar al consum dels productes que ens ofereixin els nostres pagesos, les nostres terres. Però de quines terres parlem si les volen colgar de plaques fotovoltaiques i eliminar-ne el conreu? Aquí també fa anys que els governs successius han desatès l’agricultura.

Som pocs, però cada vegada serem més: i hem dit prou.

I, ara, que no em vinguin els economistes i els empresaris que posen l’economia per davant dels ciutadans. Perquè l’economia de què parlen, així en abstracte, només afavoreix els qui neixen amb la vida regalada.

I, ara, que no em vinguin els polítics que des d’un despatx de la ciutat aproven uns mapes que sacrifiquen uns territoris del país en favor d’uns altres. O que s’omplen el pap parlant del canvi climàtic i, alhora, paradoxalment, exigeixen l’ampliació de l’aeroport o fomenten l’arribada de creuers als ports pancatalans, malgrat que s’ha demostrat la seva altíssima contaminació, moltíssima més que la de milers i milers d’automòbils.

I, ara, que no em vinguin tots els qui per les misèries d’un demà dubtós, fet de privilegis i desigualtats de tota mena (territorials, econòmics, vitals), condemnen els nostres néts a un futur improbable.

I, ara, que no em vinguin tots els qui parlen amb grandiloqüència de la necessitat de generar energia neta, però ens deixen un món tan brut com el carbó.