Energia espanyola

Aquest estiu ho van fer amb la monarquia espanyola. Òmnium, Esquerra i en menor mesura la CUP, atrapada a la molla ideològica i el seguidisme, van mirar d’aprofitar l’escàndol de Joan Carles per abocar-hi l’energia de l’independentisme. Òmnium i Esquerra ja fa temps que malden per desviar l’atenció; en el cas de la CUP crec que era més aviat desorientació i falta de consistència interna. Els arguments per dedicar les forces de mig país a la causa contra la monarquia espanyola eren “l’oportunitat” de generar una crisi a l’estat espanyol; la fraternitat amb l’esquerra espanyola més enllà de Podem (la residual); i el “republicanisme”, el principi purament antijeràrquic. Però no hi ha hagut crisi d’estat ni tampoc escletxa d’oportunitat. I la resta d’arguments confonien el símptoma (la corrupció de la monarquia espanyola) amb el problema (la toxicitat indefugible de la idea nacional d’Espanya).

Durant la campanya electoral ho van fer amb Vox. En absència d’incentius positius per a mobilitzar els seus votants, Esquerra i la CUP, amb el suport d’Òmnium i el seguidisme de Junts, van jugar a atiar l’espantall de l’extrema dreta espanyolista com si els disputés la presidència, com si vingués de dos vots que Vox arrasés Catalunya. A les urnes contra el feixisme, a votar per protegir la democràcia, deien. Vox és perillós pel seu discurs d’odi, que s’ha de combatre a la manera vigatana. I mirant de treure’n suc electoral, els partits independentistes només van graponejar-lo. L’amenaça apocalíptica d’una extrema dreta poderosa i protagonista a Catalunya era molt minsa, i Vox seria un actor molt secundari durant la legislatura que comença si la resta de partits renunciessin a aprofitar-se’n. Però és sucós, i se n’aprofitaran.

La prova que hi havia més joguina que amenaça és que –tan sols un parell de dies després de les eleccions– el cor de la lluita ja no és la urgència de l’antifeixisme, sinó més aviat la llibertat d’expressió. Una altra vegada, el relat crema i és raonable. El cas de Pablo Hasel és una aberració democràtica tan exagerada que és idoni i pertinent que hi conflueixin la ràbia social i la nacional. I aquests dies fa basarda la fredor alliçonadora amb què certs independentistes es limiten a dir que les barricades són contraproduents perquè completen el cercle autonomista a còpia d’esbravar la gent. No duen mai enlloc, les barricades, ni hi han de dur. Evidencien que hi ha conflicte i això sempre és millor que la son i la resignació. Ara, la qüestió és quin conflicte i com el canalitzen les institucions. I els partits i entitats estan fent servir el cas de Hasel per reforçar la idea de la crisi democràtica, de la crisi d’estat, i aigualir encara més la urgència de la crisi nacional.

Un dels mèrits del procés va ser que els independentistes vam entendre que hi havia problemes estrictament espanyols –com ara la monarquia, el protagonisme de l’extrema dreta espanyola i les lleis espanyoles sobre la llibertat d’expressió–, que només tenia sentit furgar-los si ens feien avançar nacionalment. Els anys vinents, en canvi, el camí serà l’invers, i ens endinsarem a poc a poc en una jungla de problemes espanyolíssims que s’agreujaran o es resoldran amb indiferència total cap a les nostres ganes de dedicar-nos-hi. Que ara torni a sortir més rendible treure rèdit de les sordideses de la monarquia d’una altra nació que parlar de nosaltres tan sols és un senyal de GR al principi de la ruta, una ratlla blanca i una de vermella que ja sabem on porten, però que seguirem igualment perquè ens fa por perdre.

Aquest canvi de sentit de l’energia combativa de l’independentisme, tan ben escenificat amb el cas Joan Carles, s’ha cuinat a foc lent els darrers tres anys, amb un canvi de sentit en el llenguatge. És una conseqüència cabdal de l’octubre del 2017. Hi ha un moment en què cadascú comença a veure clar que allò no acabarà en res, i que els apriorismes en què l’independentisme ha basat el seu discurs per al procés eren erronis o imprecisos. I la lògica del llenguatge intern de l’independentisme s’esbocina, la correspondència conceptual amb la realitat queda desajustada, i el nom de les coses es comença a pansir. Llavors és el moment d’agafar paraules noves i procurar redirigir-hi les expectatives que hi havia en els conceptes que han quedat desfasats.

El 2012, Solidaritat podia basar la campanya a exigir que Artur Mas deixés de dir transició nacional i autodeterminació per dir, directament, independència. Avui, en canvi, per als partits és molt complicat de mantenir el discurs de combat en la retòrica independentista si no hi ha fets, perquè es desgasten i cansen la gent. Per això els surt més a compte ressuscitar conceptes escurats adduint que generen consensos més grans. Si la monarquia espanyola tremola, república. Quina, ja ho concretarem. Si l’extrema dreta creix a les enquestes, democràcia, com si ja no la tinguéssim estructuralment trinxada per ser catalans. Si empresonen un raper, llibertat d’expressió. A les manifestacions fins i tot hi havia cartells que demanaven l’amnistia per a Hasel. Com si demanar-ne la llibertat fos fer volar coloms. El pragmatisme mal entès fa tanta feina ressituant el llenguatge que és fins i tot estrany que les pancartes no diguin “aplicació garantista dels permisos penitenciaris”.

Són mecanismes assenyats de distracció estratègica. És la part més retorçada de la pacificació: la pèrdua de temps. El problema no és que l’independentisme defensi la llibertat d’expressió, sigui demòcrata, vulgui la república, combati l’extrema dreta i denunciï la corrupció. El problema és que hi redirigeixi l’energia com si la solució es pogués desvincular del conflicte nacional. El problema és que l’independentisme quedi absorbit per la dinàmica absurda de la reacció, per no ser un moviment d’afirmació sinó d’evacuació. Perquè aquest camí condueix exactament a l’octubre del 2017. Una vegada i una altra, i cada vegada més neulida.