Endimoniada competència

Així que Junts va obtenir del govern de Sánchez la promesa de cedir les competències en immigració, tots els dimonis van sortir a udolar com un sol home. La dreta, que és transversal i no només geogràficament, ha reaccionat com sempre que Catalunya és a punt d’obtenir alguna cosa. Res no ha canviat d’ençà que els diaris de Madrid s’exclamaven que el govern era en mans catalanes. Parlo del temps de la primera república. Llavors l’alarma tenia algun fonament, perquè per primera vegada un català presidia el govern espanyol i dos catalans més dirigien un ministeri –Governació i Hisenda–, però ara la histèria és decididament demencial. Els adherents d’Espanya societat limitada s’enfilen per les parets, perquè els destins patris, diuen, són en mans d’un terrorista que fa befa del jutge Llarena, ni més ni menys que el ratolí Jerry del gat Tom. I l’esquerra, que també és transversal, xiula enmig de la tempesta, avesada com està a arronsar la màniga mentre fa el gest d’estirar el braç.

A Catalunya l’espectacle encara és més divertit. El principal beneficiari de l’ampliació de l’autogovern, la Generalitat, voldria que la competència quedés tan circumscrita com ho fou temps enrere la policia autonòmica. L’explicació més acreditada d’aquest menyspreu d’un peix relativament gros al cove és la gelosia d’ERC, enrabiada que una mica d’audàcia política aconsegueixi més que parar i desparar la taula de diàleg. L’explicació és versemblant, però n’hi ha una de més avinent: ERC no la vol, la competència en immigració. Li fa horror gestionar-la, perquè li desmuntaria el tramat ideològic. Malgrat el maniqueisme moral, que l’esquerra ha dut al paroxisme, la immigració no és cap assumpte de dretes o d’esquerres sinó un afer d’estat, tan estructural com ho són la seguretat, l’economia, la fiscalitat, el medi i l’educació. Una qüestió a part, i no pas menor, és que alguns partits professen un laissez faire ultrat per espolsar-se el deure de controlar les fronteres.

Quan surt el tema de la immigració, l’autòmat ideològic actua d’ofici i vessa moralina per les juntures. Sobretot per dues, perquè aquest és literalment un tema de doble moral. Pels uns la immigració és bona independentment d’on vingui, de com arriba i en quina proporció. Qüestionar-ne l’oportunitat o escrutar els drets, la disposició i la conducta dels nouvinguts és pels beats de l’altruisme il·limitat una prova de racisme, xenofòbia, feixisme, exclusivisme, ultradretanisme i més epítets afectuosos. Pels altres, immigració equival a corrupció d’una identitat, sovint imaginària, que tan aviat confonen amb els privilegis d’una casta política com la projecten cap a un passat en gran part desconegut. Per tots dos, la immigració és un problema. En clau negativa pels primers, car el neguen amb la mateixa frivolitat què l’opusdeista Rafael Calvo Serer responia amb un assaig titulat España, sin problema al llibre España como problema del també franquista i confés “nieto del 98” Pedro Laín Entralgo. Pels entusiastes d’abolir les fronteres la cosa és clara: Immigració, sense problema! Pels altres, la immigració és intrínsecament el problema, tan il·lustratiu del trencaclosques nacional com ho era “l’ésser d’Espanya” pels hereus de Ganivet, d’Unamuno, d’Ortega y Gasset.

Socialment i política, tant els uns com els altres són un problema, però intel·lectualment no en són cap. Com els nombres primers o nombres naturals, tots són perfectament intuïtius. Uns professen indiferència o fins i tot animadversió a la pertinença valorativa a un grup nacional. Es declaren anacionals, si no directament antinacionals. Fins el primer terç del segle XX eren internacionalistes dintre de la classe obrera; en la segona meitat del segle esdevingueren cosmopolites, reubicant-se en la jet set intel·lectual i tecnològica. Pels altres la nació és una idea divina que subsisteix a les pitjors catàstrofes i existeix in aeterno independentment de les peculiaritats visibles: idioma, herència cultural, organització política, costums i conviccions, formes d’actuar i instints de grup. Per a aquests hi haurà catalans tant de temps com es conservi el nom del territori.

Mentre que pels naturalistes del vuit-cents, clima, règim de vida i paisatge formaven la personalitat col·lectiva, pels actuals deterministes territorials és la pertinença jurídica que constitueix la catalanitat. Dit en pujolesc: és català tothom que viu, treballa o rep ajuda social a Catalunya. De tan inclusiva com ha esdevingut la identitat, només faltava afegir-hi que ho és tothom que vulgui ser-ho, com efectivament es va fer en temps de Jordi Pujol, per acabar de reduir-la a l’absurd.

Víctima de la bacinada populista, un excel·lent comentarista polític cau en contradicció en una mateixa frase quan escriu que el 40% dels catalans de 25 a 40 anys són nascuts a l’estranger i tot seguit conclou que, d’acord amb aquestes dades, actualment viuen a Catalunya 1,3 milions d’estrangers, sense tenir en compte els arribats d’altres parts de la península. Aclarim-nos: aquest milió i escaig que viuen o malviuen a Catalunya o són catalans o són estrangers. Equiparar les dues condicions implica, per simple permuta dels termes del sil·logisme, que els catalans han esdevingut estrangers a la pròpia terra, possibilitat que la majoria de comentaristes neguen amb una vehemència inquietant.

Si tothom que entra al cens esdevé català per pur efecte de la comptabilitat administrativa, llavors podem parafrasejar Calvo Serer afirmant tot cofois: Catalunya, sense problema. Ara, quan una quarta part de la població de la capital és nascuda fora no ja de Catalunya sinó d’Espanya i la proporció s’acosta a la meitat en el segment d’edat propici a la fecunditat, i en certs grups aquest segment manifesta una capacitat procreadora considerablement superior a la dels autòctons, cal ser molt idealista per a confiar en la integració ecumènica de masses culturalment molt compactes en una població ja minoritzada per anteriors migracions. Unes migracions que a partir dels anys seixanta deixen d’integrar-se “modèlicament”, com encara proclamen polítics interessats. Com s’explica, si no, el triomf espectacular d’Inés Arrimadas, la filla del torturador franquista, en les eleccions del 2017, les més patriòtiques d’ençà de la transició? O, més generalment, com s’explica l’entrada amb força de Vox al parlament català, la renovada puixança del PSC, o la dèria assimilacionista dels comuns, si no és pel decandiment del catalanisme com a força social hegemònica d’ençà dels anys setanta?

Malgrat “l’ascensor social”, el fracàs de la normalització lingüística i de les polítiques d’integració cultural durant els governs de CiU prepararen el terreny perquè les onades migratòries d’aquest segle restessin impermeables a la cultura autòctona. Considerada a escala nacional i no només en vista dels casos individuals, la integració ha estat un foc follet cada vegada més elusiu. A Catalunya l’autoengany és l’esport d’alt risc més popular, però amb l’aplicació de l’article 155 i la persecució judicial de l’independentisme arribà la gran revelació. Perquè si a les nacions ben travades els sentiments de solidaritat s’inflamen davant d’un perill exterior, la soflama reial del 3 d’octubre del 2017 provocà per primera vegada un alçament popular de solidaritat repressiva, prova d’un cisma nacional en fidelitats antagòniques.

Abans he dit que la negació emfàtica i l’afirmació igualment emfàtica de la nació, així com els extrems de glorificar i maleir la immigració, no presenten cap problema a l’enteniment. El problema, del punt de vista intel·lectual, són les postures que es desplacen per tota l’extensió de l’escala, cercant una còmoda equidistància entre ideologia i realitat. Per exemple, distanciant-se dels qui condemnen a la foguera tot debat sobre la immigració, però proclamant alhora el dret universal de travessar les fronteres sense destorbs, doctrina que cancel·la el debat. O afirmant com un dogma de fe que la immigració és preceptiva i indeclinable, i la competència, si arriba, s’ha de limitar a gestionar els recursos per a integrar-la i no pas per a regular-la amb tots els ets i uts.

És difícil d’atacar posicions que semblen raonades perquè combinen una dosi de realisme –reconeixen els fets més conspicus– amb la correcció política i dissimulen la gravetat de la situació. Aitals posicions expulsen del debat les raons d’alarma titllant-les d’alarmistes i amaguen el problema convertint en problema la divulgació dels fets. Però aquest redescobriment d’un realisme bonhomiós arran de la negociació d’una competència, que val a dir que mai cap govern català no ha reclamat, té un caràcter derivatiu molt pronunciat. I és que, després de dècades d’irresponsabilitat, els partits europeus de centre i alguns d’esquerra comencen a adonar-se que la bomba migratòria cada vegada és més a prop d’explotar-los a la cara i que el caos resultant beneficiarà els partits que n’han fet causa. A Alemanya, Die Linke s’ha extingit quan Sahra Wagenknecht, la líder més carismàtica del partit, ha posat el tema damunt la taula i ha creat un altre partit per a frenar l’ascens d’AfD a l’est del país. Vuit anys d’ençà que Angela Merkel obrís la porta a un milió d’immigrants de Síria, l’Afganistan i l’Irac amb l’eslògan “wir schaffen das” (‘ho aconseguirem’), la CDU de Friedrich Merz ha descobert que el centre polític del país i no sols la ultradreta demana que es posi fi a l’abús de l’estatut de refugiat polític. Dintre de la CDU mateix es configura una escissió semblant a la que ha posat fi a Die Linke, amb Hans-Georg Maaßen preparant la fundació d’un partit de centre-dreta, la Werteunion, per arrabassar vots a l’AfD ja a les pròximes eleccions a diversos länder de l’antiga Alemanya de l’Est. Alhora, el govern de coalició encapçalat pel socialista Olaf Scholz, sentint al clatell l’alè de la dreta, mentre agilita el tràmit i els terminis per a obtenir la nacionalitat, acaba d’aprovar una llei per a accelerar l’expulsió dels immigrants als quals s’hagi denegat el dret d’asil. Els canvis no són sols al continent. A Anglaterra el govern de Rishi Sunak ha confirmat que enviarà a Ruanda els immigrants que entrin al Regne Unit de manera irregular.

Als Estats Units la possibilitat, cada vegada menys inversemblant, que Donald Trump torni a la Casa Blanca no rau tant en la insatisfacció amb l’economia, que presenta xifres històricament baixes de desocupació, un increment dels salaris i des de l’any passat un descens apreciable de la taxa d’inflació, com en la inquietud per la pressió migratòria a la frontera de Mèxic. Atrapat entre els republicans i l’ala esquerra del seu partit, Joe Biden es debat amb propostes que posen en relleu la seva impotència. El president és especialment vulnerable per una política que s’aparta de la dels presidents demòcrates anteriors. Barack Obama i Bill Clinton combinaven la defensa dels drets dels immigrants amb reforçar la seguretat a la frontera. El 2015 Bernie Sanders, el candidat desitjat per l’esquerra, es féu un tip de denunciar que la reforma de la política d’immigració llavors proposada responia a l’anhel de Wall Street d’inundar el país amb mà d’obra barata per rebentar els salaris americans. Durant el seu mandat, Obama va deportar molts més immigrants que no pas Donald Trump. Però la potineria, la indecència, el racisme a banderes desplegades, el maltractament infligit a les famílies separant els pares dels infants provocaren una reacció no sols del Partit Demòcrata sinó d’una majoria d’americans contra Donald Trump. L’actitud ha canviat durant la presidència de Biden, sense que el Partit Demòcrata hagi tornat a les posicions anteriors. Ha canviat més que res perquè el president no ha estat capaç d’aplicar una política dissuasiva. Els immigrants viatgen en grups multitudinaris, convençuts que, amb l’actual estadant de la Casa Blanca, si arriben a posar el peu en territori americà s’hi podran quedar.

I tenen raó, perquè un bon grapat de polítics demòcrates donen suport a l’entrada d’immigrants molt per sobre del límit permès per la legislació federal. La crisi fronterera ha dut a una confrontació entre alguns dels estats en primera línia del tsunami migratori i el govern de Washington. En aquesta crisi el Partit Demòcrata té el seu principal tendó d’Aquil·les, i no és capaç de revertir-la en bona part perquè fa temps que ha esdevingut el partit de la classe professional liberal i ha cedit la seva antiga base en la classe treballadora al Partit Republicà. Fins i tot tenint en compte la raça, factor tradicionalment favorable als demòcrates, es pot comprovar que aquest valor ideològic se’ls gira en contra quan convergeix amb el factor de classe, perquè molts treballadors negres, hispans i asiàtics reproven la laxitud del govern amb la immigració il·legal. L’acràcia dels demòcrates afeixuga les aspiracions de Biden i dóna a Trump un avantatge en la cursa per a la reelecció.

No és, doncs, com se sol dir, que els moderats es deixin arrossegar per l’extrema dreta quan comencen a parlar de regular la disbauxa migratòria. És més just dir que, en adonar-se que la nacionalitat no és infinitament mal·leable, ensumen el perill d’abandonar en mans de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra les polítiques que determinen el sentiment de pertinença i solidaritat interna d’un país. Polítiques que van de la promoció de valors culturals comuns fins a la defensa del nivell econòmic de la gent, passant pel compromís amb la seguretat col·lectiva. I això és cert independentment de l’oscil·lació en el sentiment nacional i les fluctuacions en la definició d’aquest sentiment. Convertir-lo en pedra de toc de l’heterodòxia política, com fan l’actual govern de Catalunya i els seus satèl·lits a l’esquerra, sols pot portar a un reequilibri social impulsat per l’extrema dreta. Emprar la força migratòria per enfonsar la solidaritat nacional amb l’esperança d’atènyer una hegemonia esmunyedissa no sols és una maniobra destinada al fracàs, sinó una fórmula segura per a dissoldre la particularitat catalana en la universalitat espanyola.