Enderrock: la nostra Rolling Stone fa trenta anys

El món era força boig, quan començava la primavera de 1993, ara fa trenta anys. Però també de tant en tant ens tocava tenir alguna alegria. El dia de Sant Jordi, per exemple, quan vàrem descobrir en una paradeta de la Rambla una nova revista de música i feta en català. A la portada hi havia el Quim Mandado, baixista de Sangtraït (aleshores representants de la facció heavy metal del país) abillat amb samarreta i recomanant al personal “Més canya” amb unes lletres grogues llampants perquè el missatge no passés desapercebut. A l’esquerra, el resum dels continguts del número perquè ens féssim una idea de què anava la cosa. El copio ara: Lax’N’Busto, Dharma, Sopa, El Último. I a continuació “Tots els concerts”: Springsteen, Sting, Guns’N’Roses i Lenny Kravitz. Poca broma, doncs, amb els debutants. I tot això sense oblidar un altre missatge a la mateixa portada: “GRATIS. El primer KARAOKE de rock en català.” (exactament així, sense fer el garrepa a l’hora de posar majúscules, no fos cas…).

A tall de cirereta, el pastís del número inaugural el coronava un espectacular pòster central amb dos cracs indiscutibles (d’aleshores i d’ara): Pep Guardiola i Lluís Gavaldà, retratats amb bastant més pèl a la closca damunt la gespa del Camp Nou. Ben mirat, poques coses més es podien exigir per les 375 pessetes que costava aquell número 1 que ara ja és història.

I aquí va començar tot. Aquell dia encara no feia un mes que ens havia deixat el poeta Vicent Andrés Estellés, l’11 d’abril un grup d’extrema dreta havia assassinat el jove Guillem Agulló i el 30 d’abril un dement apunyalava a Hamburg la tennista Monica Seles mentre jugava un partit. El món, ja ho he dit, era força boig.

Però aquest migdia hem celebrat al Palau Robert el trentè aniversari de la revista Enderrock. Una data rodona que la revista ha aprofitat per estrenar disseny gràfic i publicar un número especial. Un més dels molts que ha anat publicant fins avui i que em semblen molt dignes de remarcar perquè demostren que la revista –i els seus responsables– creuen en les virtuts de fer arxiu, d’explicar què som, què hem fet, d’on (i de qui) venim i, sobretot, cap a on anem. Una cadena perfecta, un cercle que, evocant l’enyorat Vicenç Pagès, presenta infinites combinacions. I totes engrescadores.

Lluís Gendrau, director del Grup Enderrock i màxim responsable dels tres-cents quaranta-set números apareguts fins avui (compte, que som a tocar del tres-cents cinquanta i aquesta colla segur que la farà grossa), ha començat la seva intervenció dient que trenta anys en el camp musical apleguen un total de sis generacions diferents, complementàries i en constant ebullició. El conec, el Gendrau, de fa una pila d’anys i el considero un veterà que les ha vistes de tots colors, que ja no s’espanta per res i, el més important, algú del qual et pots refiar. Ha comparat els trenta anys d’Enderrock amb una cursa de resistència d’alta muntanya, un esport de risc. I ningú ho pot dir millor que ell. Copio paraules textuals seves: “La majoria de vegades sumar periodisme i música –fer periodisme musical en aquest país– és com caminar per una corda fluixa, al límit del perill i gairebé sense xarxa de seguretat”. També ha tingut un moment per a parlar dels presents i dels absents. I molt especialment de l’enyorat Xavi Mercadé, el fotògraf, mort fa dos anys, i veritable fil conductor dels aspectes gràfics de la revista.

Després han parlat tres representants de tres d’aquestes sis generacions que deia més amunt. La tortosina Montse Castellà, nascuda en la dècada dels setanta, Aida Giménez, del grup terrassenc Guineu, nascuda aquell mateix 1993 inaugural d’Enderrock, i la sabadellenca Valèria Saurí —Ven’nus en el planeta musical— arribada al món l’any 2000. Qui digui que no hi ha futur menteix com un miserable…

El número especial dels trenta anys aplega, com no podia ser altrament, trenta opinions d’especialistes diversos. També una cronologia espectacular amb un miler de referències importants relacionades amb el pop català, una entrevista amb Sílvia Pérez Cruz –que ha obert i tancat l’acte de presentació amb tres cançons del seu nou disc que sortirà els dies vinents– i un ampli reportatge que, sota l’epígraf “El món ens escolta”, aborda la projecció de la música catalana al món per mitjà de trenta artistes dels Països Catalans. Un fenomen, el de la internacionalització de la música que es fa aquí, que toca estils diversos en un ventall que va de Lluís Llach a Rosalía i Bad Gyal, passant per Peret, La Pegatina, Txarango, Dorian o el tàndem de Maria Arnal i Marcel Bagés.

Entre les virtuts del nou disseny, creat per Sergi Opisso, hi ha la possibilitat a partir d’ara no només de llegir el paper sinó d’escoltar també la música dels artistes que surten a les pàgines d’Enderrock gràcies a un codi imprès en cada reportatge o entrevista que activa l’aplicació de mòbil de Spotify. Mentre expliquen aquesta novetat (paper amb música, com si diguéssim) penso en el que no feia gaires dies m’havia dit Lluís Gendrau amb un punt d’orgull –alguns diuen que som la Rolling Stone catalana– i evoco aquell Quim Mandado suant la samarreta a la portada del número 1 i no puc dissimular un somriure que condensa unes quantes sensacions difícils d’explicar amb paraules ara mateix. Jo ja m’entenc.

Felicitem-nos, doncs: comencen els segons trenta anys d’Enderrock.