L’endemà sense forma

L’endemà de la pandèmia encara no té forma, però aquesta ironia apocalíptica en les previsions delata el que ja sabem: el més probable, quan estigui tot superat, és que el contrast amb el dia abans de confinar-nos no sigui un abisme, i que de moment tots ens entossudim a reprendre els hàbits que vam deixar al carrer. No habitarem un món irreconeixible ni de ciència-ficció. Però les tendències socials i mundials que s’aclarien els últims anys s’acceleraran. L’era que ens havia tocat viure, d’una calma cada cop més tensa, albirant lluny els grans problemes que ens ompliran el segle, s’esfumarà, i ens els trobarem de cop al damunt, imprevisibles, com ens hem trobat aquest.

Per això, a poc a poc, tothom va escollint un bàndol on atrinxerar-se contra les grans crisis que vénen, tot i que ara estiguem tots centrats a gestionar aquesta. Els dirigents d’arreu del món es van posicionant perquè siguin les seves idees les que modelin l’endemà. S’han convertit en monedes que multipliquen valor o en perden. Malden per sobreviure la crisi del coronavirus i perquè, quan se n’hagi trobat la vacuna, encara hi hagi algú que se’ls escolti. Els qui ja mercadejaven autoritarisme han endevinat que la pandèmia els ha asfaltat el camí i que podran fer-ho més descaradament. L’esquerra municipalista s’afanya a arraconar la popularitat de la globalització. I la terra promesa de l’internacionalisme, que havia d’enterrar la idea romàntica dels estats-nació, cau pel seu propi pes.

Ara tanqueu els ulls i penseu en tots i cadascun dels líders que ordenen la política del país. I ara proveu d’imaginar que som en una Catalunya independent que ha superat la Covid-19, i que ha de conjuminar la lluita contra el canvi climàtic, una depressió econòmica abassegadora, la desfeta de la Unió Europea, l’enduriment de la seguretat, l’amargor del moralisme, l’afebliment de la llibertat i els drets civils i l’huracà de la tecnologia. Com a mínim. I ara triem qualsevol d’aquests líders i conferim-li un marge ampli de maniobra, similar al que disposa el president de França o dels Estats Units. I després triem-ne un altre, i un altre. Sóc incapaç de pensar amb un mínim de concreció com deixarien cada racó d’aquest marge. De definir quin lloc voldrien que ocupés Catalunya al món, la mena d’idees pròpies que els distingirien els uns dels altres en un país sense procés.

L’autonomisme i el procés han deixat un desert de lideratges i polítics amb projecte. Hi ha una paràbola que ens servirà. A la meva generació, que no ha conegut en vida res més que el procés, hi passa una cosa prou significativa amb la figura de Jordi Pujol. Fer-lo servir com a símbol de corrupció i destacar-ne l’estigma de lladregot és una carta eminentment de l’espanyolisme, de Gabriel Rufián, valgui la redundància, i de l’esquerra independentista que més relativitza la qüestió nacional. Entre la resta, en general, hi ha una tendència força constant, descarada en alguns casos, a impedir que el llegat i el personatge s’ensorrin en la seva pròpia taca. Fins i tot entre els qui més reneguem de l’autonomisme i l’arquitectura del peix al cove, fins i tot entre els qui no l’hauríem votat mai, Pujol ho té cada dia més fàcil per gaudir d’una abstracció que l’embolcalla d’una aprovació estranya.

Per què? Segurament ens hem de remuntar a la rivalitat entre els presidents Pujol i Maragall per trobar una mica de farcit al debat ideològic del país. Per a la dels meus pares segur que no, però per a les capes més polititzades de la meva generació, ells dos són com una mena de record difuminat de dos dinosaures, que es confonen com un miratge de plenitud institucional: els dos únics polítics catalans recents que mereixin un ‘isme’ rere el cognom. Per projecte, i no pas per situació, com en canvi és el cas del president Puigdemont. Els anys i l’emergència del conflicte nacional han assenyalat que tots dos emperadors del petit regne anaven nus, i tot eren caramboles perquè l’encaixament de Catalunya a l’estat s’inclinés d’una banda o d’una altra.

Però si Pujol se salva és perquè hem viscut a la pell que el qui va nu és el sistema autonòmic, que amaga l’ocupació i tots els seus vicis i inconveniències. La distància ens el permet mitificar perquè de la resta el distingeix que havia pensat el país. I Maragall, per més que servís uns altres interessos, tres quarts del mateix. Encara que ho fessin amb trampes i cinisme. Per això el catalanisme moderat predica pragmatisme i gent del meu entorn que jo havia sentit tota la vida blasmar el 3% i els ‘carnets de catalanitat’ ara lloen Pujol. I per això Esquerra va presentar Maragall a l’ajuntament. Reciclen idees perquè no saben d’on treure les noves.

L’altre dia vaig llegir un article de l’investigador polític Joan Miró que explicava molt bé per què el moment de zenit del pujolisme, en què teòricament els objectius i el projecte s’havien de realitzar al màxim, va ser l’inici del seu declivi. Perquè quan més estabilitat hi havia al règim, és a dir, quan segons la lògica pujolista era el millor moment per a doblar l’aposta i exigir més traspassos de competències, un blindatge de la cosa lingüística, una mena de concert econòmic i tota la pesca que podia omplir aquell cove tan depauperat, just en aquell moment, paradoxalment, el pujolisme va tocar sostre, i llavors va començar a anar cap avall.

És com una reacció química: quan el cove de Pujol està tan ple com Espanya està disposada a omplir-lo, fent veure que fa concessions, l’espai que queda fins a la capacitat màxima és un penya-segat molt bèstia, que consisteix a fer la independència. El problema és que per entendre que sí que estem preparats perquè el país salti daltabaix cal canviar totes les premisses inicials. Per això es van inventar el procés. I per això costa tant que hi hagi líders bons, ara, amb idees i projectes. La cosa no és que Pujol i Maragall fossin polítics més potents, que també, sinó que ells ja van superar la pantalla prèvia del joc, i viure la nova pantalla sense marxar d’Espanya és donar voltes sobre el mateix eix.

El lideratge fictici de Torra durant la pandèmia, que només va durar fins que ja no feia efecte declamar el que era evident, no és l’única enganyifa. La falta absoluta de lideratge ideològic de Puigdemont en la matèria, que és del tot desaparegut i de qui no parla ningú, il·lumina com tots els dirigents processistes parteixen de les premisses de l’etapa anterior, i com no saben sobreviure fora de la farsa o fora del procés. Només els enforteix puntualment una gestió més o menys lluïda, que aviat s’oblida. L’autonomisme és desfasat i no està preparat per afrontar els problemes del nou món que ve. Només dóna espai a dirigents que no tenen cap incentiu per a ser competents. L’endemà de la pandèmia, a Catalunya, només tindrà una forma que pagui la pena si la gent i les bases dels partits dinamitem els mecanismes d’ascens.