28.08.2021 - 21:50
El concepte d'”encontre efímer” fa referència a aquelles situacions en què ens trobem de passada algun desconegut amb el qual no volem establir un intercanvi comunicatiu. Formen part d’allò que Goffman (1) anomenava “interaccions no focalitzades”, atès que compartim presència durant un període curt de temps, però la nostra intenció no és de començar una conversa en què sí que tenim un focus d’atenció comú. En les interaccions no focalitzades, sovint fem una conducta de reconeixement de l’altre, que sol reciprocar la nostra conducta, i tot seguit duem a terme conductes d’evitació per a defugir haver-hi de començar un diàleg.
Entrem en un ascensor en què ja hi ha algú, li fem una llambregada, una lleugera inclinació amb el cap, i fem alguna mena de verbalització com ara un: “Bon dia”, o un: “Hola.” Llavors, ràpidament desviem la mirada i ens n’apartem, per exemple inclinant el cos en la direcció oposada. No hi volem parlar. Podem posar munts d’exemples de situacions en què ens comportem així: quan entrem a la sala d’espera del metge i hi trobem una persona asseguda, o quan en un hotelet familiar –no d’aquells tan grans– ens creuem amb algú al passadís de les habitacions, o quan entrem a sopar en un restaurant petit i resulta que hi ha una o dues taules ocupades. Saludem aquelles persones i, tot seguit, les ignorem.
És habitual de saludar aquell amb qui ens creuem passejant per un sender i també quan visitem un poble i trobem algú assegut prenent la fresca, potser amb un simple: “Bon dia”, un: “Passi-ho bé”, o, més rarament, un: “Que vagi bé.” No gaire més paraules perquè ens arriscaríem a donar peu a l’altra persona a començar una conversa, cosa que no pretenem. (Val a dir que, de vegades, l’altra persona cerca de continuar l’intercanvi comunicatiu, però en aquests casos passaríem a parlar d’interaccions focalitzades.)
Si rumieu en quins contexts us comporteu així, us adonareu que depèn molt de la mena de situació en què us trobeu: quan hi ha molta concurrència, sigui en entorns urbans o rurals, no ens sentim amb l’obligació de tenir conductes de reconeixement de la presència del desconegut.
En els encontres efímers, i en general en les interaccions no focalitzades, les normes socioculturals no escrites dicten que diguem les paraules justes –acompanyades de certes conductes no verbals– per a preservar la nostra intimitat, però també la de l’altre i, al mateix temps, per cortesia, per si en el futur hi hem d’interaccionar. En definitiva, actuem d’acord amb allò que Goffman va anomenar “desatenció cortesa”: compartim presència amb l’altre, per això li fem una mostra de reconeixement mentre, simultàniament, ens respectem la privacitat individual.
Dit això, anem a les llengües. En el decàleg “Sigues lingüísticament sostenible“, en el punt 8 hi dèiem: “Practica la diversitat lingüística quan et moguis pel món. Aprofita tota la riquesa i diversitat que el món t’ofereix si l’escoltes. No vagis a Gal·les o a Malta només a aprendre anglès. Prova de parlar les llengües dels llocs que visites: com menys esperin els teus interlocutors sentir-te dir coses en la seva llengua, més se n’alegraran.” El punt 2 feia: “Observa i escolta. Interessa’t per les llengües del teu voltant: molt sovint a prop teu es parlen llengües que ni sospites. Que no saps ni com es diuen. Moltes vegades saber-ne el nom o alguna paraula és suficient per a demostrar que aprecies els qui t’envolten, que no et són indiferents. Digues gràcies a algú en la seva llengua i segur que li arrencaràs un somriure.”
Tot sovint –ho fèiem pre-pandèmia i ho tornarem a fer postpandèmia– visitem territoris que tenen la seva pròpia llengua autòctona. Una manera de mostrar sensibilitat per les llengües i pels seus parlants –o sigui, practicar la sostenibilitat lingüística– és aplicar aquests punts en aquests petits espais socials que són els encontres efímers. Aprendre un nombre reduït d’expressions per quan ens creuarem amb algú per un espai poc transitat o per quan topem amb algú a l’ascensor, per exemple, no implica gaire esforç perquè, per sort, avui dia la tecnologia ens ajuda a traduir expressions i a pronunciar-les en una gran quantitat de llengües. Per una altra banda, sempre tenim el recurs de demanar-ho als nadius.
Fent-ho, contribuirem a reconèixer l’altre, la seva llengua. És una manera de mostrar que no hi estem simplement de passada sinó que valorem la seva singularitat, especialment quan som en regions en què es parla una llengua minoritària. En els estudis que el GELA hem fet, hem observat que molts catalanoparlants se senten agraïts quan un forà s’interessa pel català. Es tracta, doncs, de fer el mateix, però a la inversa, es tracta de cercar i aplicar la reciprocitat. Si ens creiem que les llengües són coneixement, fet i fet hi guanyem tots.
Tenim munts d’alumnes universitaris que s’acullen al programa Erasmus i alumnes que participen en intercanvis internacionals que tornen només havent parlat anglès o castellà amb els altres companys. No aprenen res de la llengua del territori en què han passat tres, quatre o cinc mesos. Aquests estudiants demostrarien solidaritat lingüística amb l’entorn que els rep si aprenguessin algunes de les expressions que en aquell indret es fan servir en els encontres efímers.
Cal tenir present que el nostre comportament lingüístic en aquestes situacions reflecteix implícitament les nostres actituds. Adoptar algunes de les expressions dels nadius és una mostra de sensibilitat per la llengua pròpia del territori d’acollida, és una manera de posar les llengües en pla d’igualtat i, per tant, de desafiar l’imperialisme lingüístic que imposen les grans llengües sobre les subordinades. A més, sovint rebran gests d’agraïment
Amb tot, una precisió: les normes d’interacció amb desconeguts estan regulades culturalment. Els estudis assenyalen que això que hem dit és aplicable a la cultura occidental. Algunes recerques indiquen que en societats orientals, com ara la japonesa, les persones tendeixen a evitar d’interactuar amb desconeguts a l’espai públic. En societats orientals, la manera com ens comportem en aquests encontres pot causar incomoditat en el desconegut.
Montserrat Cortès-Colomé és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).
(1) Goffman, E. (1963). Behavior in public spaces. New York: Free Press.
