Encendre l’alarma al campament enemic

efectivament Vicent, aquest ÉS EL PUNT MÉS IMPORTANT, si no únic. Puigdemont ha aconseguit que el fet nacional català, un fet històric, sigui reconegut. Aquesta signatura, si hi ha notari (verificador o com es digui) va a missa. També va a missa el que el PSOE es compromet al document com a “mínims” i en els temes a tractar. El que pugui fer a partir d’aquí és, en el fons, i la diré grossa, “irrellevant”. Perquè el que és important és que a Madrid hi hagi una guerra oberta entre Pedro Sánchez i el búnquer de la judicatura i del moll de l´ós de l’estat. I que el “verificador” arbitri. Nosaltres el que hem de fer és marcar gol sempre que sigui possible. I Puigdemont aquests darrers mesos ho ha fet, i seria bo que li reconeguéssim i que ens n’alegréssim, i que li donguéssim un mínim crèdit, perquè si diu que té molta feina i poc temps vol dir que el joc i la partida són molt i molt oberts.

Des d’un escepticisme que ens han fet guanyar a pols, també vull permetre’m de continuar creient en ;
El MHP Puigdemont és digne, intel·ligent, digne, audaç, per tant, no crec que hagi facilitat la investidura a canvi només de paraules i promeses.
L’enemic té recursos d’estat que fan que no siguin tan estúpids com semblen. Per tant, si estan així dels nervis, és que l’acord els preocupa.

Res més. Continuarem a l’aguait. Continuarem agraint anàlisis d’en Partal, amb la informació, referents, intuicions i tot el que ens pugui aportar.

Acabant de llegir l’acord, crec que allò que el fa digerible per al PSOE és que culpa de la situació actual al PP i al TC per haver tombat l’Estatut, i ignora convenientment que el 155 va comptar amb el seu suport.

Per descomptat que els resulta incòmode pel relat que sosté. No estan acostumats a reconèixer ni tan sols que hi ha un conflicte. La tàctica espanyola és sempre negar-ho tot i fer veure que no existeix conflicte, que els nacionalistes catalans van aparèixer fa poc, com qui diu, i que els catalanys són uns exagerats i victimistes. Pura violència verbal i llum de gas.

Caldrà esperar esdeveniments. No es pot descartar un ‘tamayazo’ de cap de les maneres. I cal recordar que la majoria independentista al Parlament ja no pertany a Junts i ERC i que els polítics l’han de tornar a guanyar, preferiblement amb una lista nova, i únitària. Això és el que ens hauria de preocupar. Madrid és per veure’l amb crispetes.

Aquest acord en el pitjor dels casos ens deixa allà on érem, en cap cas, pitjors. I, en el millor dels casos, ens hi pot acostar molt, o del tot, a la independència. Si pensem amb el cap fred i amb mentalitat estratègica, és un acord molt possibilista, que obre uns camins molt interessants. Caldrà veure què passa. I cal ser conscients de com n’ha estat d’important l’acció de l’exili especialment en el tema jurídic, ja que probablement si el PSOE no estigués veient les orelles del llop (TJUE, TEDH…) no hauríem aconseguit ni les molles d’això. Hem aconseguit el que pot ser un bon instrument. Ara hem de saber-lo fer servir.

Aquest text és una autèntic pagament per avançat. Els hem fet un gran gol.

El PSOE no és l’Estat, però mig Estat es pot dir que sí. El PSOE és Espanya. I hem aconseguit que ens expedeixi un justificant, un certificat que dóna fe que:

* Hi ha DUES NACIONS enfrontades. Ho diu amb llenguatge discret (“dos projectes nacionals”), però claríssimament ho diu. Res de “problemes de convivència” ni sectors polítics extremistes. I per cert, si no són tots la mateixa nació, quines nacions hi ha ? Potser…la catalana i la castellana (fins ara anomenada espanyola) ?

* L’arrel del conflicte és l’ANNEXIÓ DELS ESTATS CATALANS per la força de les armes i la negació de la seva sobirania. Hi ha un problema de sobirania. I ja sabem que la democràcia no és possible sense sobirania: aleshores el que passa és que un poble és governat per un altre poble més nombrós. De nou, ho diu amb un llenguatge indirecte, recordant els decrets de Nova Planta, però l’essència d’aquests decrets és la dissolució de les institucions catalanes, valencianes, mallorquines i aragoneses, la substitució de les lleis pròpies per les lleis castellanes, i ser governats pel Consell de Castella. Vaja, una annexió a Castella en tota regla.

* Es reconeix que A ESPANYA ES PRACTICA EL LAWFARE contra l’independentisme.

Tot això es podrà presentar a i ser considerat per periodistes, historiadors, estadistes i jutges de tot el món.

Com he dit és un autèntic pagament per avançat, perquè encara que no compleixin res, o fins i tot si demà mateix estripen el text, el fet és que ja l’han signat i això no es pot esborrar.

AVISOS PER A NAVEGANTS EN AQUESTS MOMENTS:

01. El camí mamprès cap a la independència és la via pacífica. En cap cas violenta. Els españols i llur estat són els gran “professionals” de la violència institucionalitzada. Per tant, tot allò que fem nosaltres en aquesta direcció serà d’afeccionats i perdrem.

02. Cal anar insistint en crear dissens entre els españols i que es barallen entre ells mateixos, interposant-los a ells entre ells i nosaltres.

03. Mostrar al món que el regne d’españa és un artefacte insegur i inestable per a la pau de l’Europa occidental i l’Àfrica septentrional. I que els poders fàctics mundials conduesquen els conflictes nacionals (el que españa usa eufemísticament “territorials) i colonials actuals.

04. El dèficit del regne d’españa amb bancs alemanys i fons d’altres llocs és del 1’6 vegades el seu P.I.B. Potser un dels pocs estats que no ha estat hipotecat amb entitats pròpies nacionals sinó d’altres estats no españols. Quantitat de diners i interessos impossible d’eixugar per l’estat colonial en 20 generacions. Com tantes voltes li ha passat a españa. Recordem la venda dels estats del sud dels Estats Units d’Amèrica.

05. La via de resoldre tal prèstec a les dites entitats, com sempre passa i en haver un problema complex és “desmuntar” i deconstruir el “problema” per tal d’analitzar i cercar la solució.

06. La solució econòmica passa per deconstruir en “nacions” el seu problema irresoluble. Nacions amb una base econòmica productiva i nacions amb base especulativa que només saben “gestionar” dèficits i incapaces per sí mateixes de produir el suficient per a ésser autosuficients.

07. En definitiva, si eixos “prestamistes” volen minvar el risc per a cobrar el màxim, la via és descomponer en unitats productives autosuficients.

08. La nostra nació catalana és autosufient i complementaria de nord cap a sud i d’oest a est. Per tant, si tals acreedors volen “cobrar” caldrà que descomponguen en 2 o 3 aquell estat español. Nosaltres, els “basco-españols” (si Navarra i Euskadi volen) i Galiza (com a vers lliure s’hi adherisca a Portugal si Coimbra, Porto i Lisbona així ho consideren oportú).

09. La independència pacífica l’hem de “comprar” als creditors i encara ens eixirà més “a bon preu” que si, al remat, hem de pagar tot el que deu Màdrix. Si es neguen, continuarem desestabilitzant el regne d’españa fins que ho entenguen els acreedors amb el risc de que no cobren jamai.

10. La nació catalana des de l’origen jaumí hem funcionat com un triangle coordinat malgrat totes les disfuncions i decalatges que quan una part a afluixat, els altres dos han eixit en ajut del tercer. Per si a algun blaver principat vol fer alguna jugada lletja deixant alguna part de la nació despenjada cal amenaçar-lo i recordar que el pas de viatgers i mercaderies entre la mar del nord i Casablanca passa per Perpinyà, Lleida, Guingueta d’Ix al nord i Alacant-Elx-Oriola pel sud, via terrestre i per les Illes per via marítima. Oblideu-vos definitivament del “catalanisme miop” del segle XIX. Un llast innecessari creat a partir de la creació español com a rèplica acomplexada de súbdits eixorcs.

Josep Blesa (València)

Aquest acord és evident que és forçat per Europa, a la qual no li convé el continu descrèdit a què l’arrossega la impresentable política interior d’Espanya.

Aquest pacte, en reconèixer implicitament la nació catalana, ens permet ja d’entrada avenços substancials.

Els moviments extrems de dretes i extremes dretes espanyoles són els espeternecs de la criatura mimada quan el pare, per educar-la, es planta.

Una independència no s’aconsegueix amb quatre dies.

Depèn de nosaltres que tota la potencialitat d’avenços del pacte es faci, tard o d’hora, realitat.

Sisplau, no fem el ruc.

Sigui un bon acord o no, és veritat que sembla que a l’Estat hi ha nervis, no tant per l’amnistia sinó per a la possible pèrdua de control d’alguns dels mecanismes que el sustenten. En aquest sentit, el PSOE no té més remei que tirar endavant algunes de les reformes que ha posposat, com ara el Consell General del Poder Judicial, perquè si es fa enrere serà fagocitat per les fúries extractives que manen a Espanya. Ara bé, el que a mi realment em preocupa és que en aquests moments la nau catalana va a la deriva, sense un capità i una tripulació amb prou coratge per aprofitar el vent més o menys a favor que se’ns ha girat.

Com faig aquests darrers temps, espero i observo. Això no deixa de ser un procés històric, amb la característica que no és acabat, està passant ara. Precisament per això, no en tenim totes les dades, i per tant no podem córrer a treure’n conclusions. Si més no, hi ha una cosa bona de tot plegat, i és que a les Espanyes tothom es puja per les parets, i pot ser perfectament que ens facin la feina ells solets: profecia autocomplida. Només hem de procurar que a Catalunya no passin grans fets, que tota la martingala se la muntin al seu país.

Exacte Vicent! Els espanyols es prenen molt més seriosament la independència de Catalunya que la majoria dels catalans, sobretot que la majoria dels politics catalans de totes les tendències i partits. S’ho creuen molt més i en valoren molt millor les possibilitats i conseqüències. I tenen tota la raó: l’acord de Junts i PsoE inclou una gran bomba de rellotgeria, des del primer parràgraf al darrer. I molt especialment la introducció i antecedents, que subverteixen completament el relat i relats abassagadorament dominants en la societat espanyola i en la seva classe política; i això els costa molt de pair i d’acceptar. Ara s’els diu que els bons eren els dolents i viceversa! Incomprensible i intolerable des de les seves creences i visions, adquirides al llarg de generacions senceres de estar sotmesos a mentides i rentats de cervell des de l’escola fins a les altes institucions de l’eestat i els mitjans de comunicació. I no és tan sorprenent que es produeixin reaccions violentes a causa de la sensació de estafa que senten.

No sabem que passarà a partir d’ara. però el cert és que hem posat “una pica en ‘Flandes’ “!! I que és tracta d’un acord profondament revolucionari…Veurem.

Comentant un article del diumenge 12 (Ahir), vaig voler reconeixer que soc un Puigdemontiste convençut.

És evident que en poques hores no canviaré de creencès. Seguirè la meva consciencia. No dono d’entrada per bò tot el què dius Vicent, si què rumío profundament el que dius i a partir d’aquí puc fer dues coses, no tres.

La primera i més senzilla és unir-me a la teva teoria.

La segona i feta més vegades, és seguir el teu raonament i augmentar la força i el volum. La tercera, discrepar del tot amb tú, però no gaire frequent.

En el cas que ara ens ocupa, estic entre la primera i més aprop de la segona.

Crec que el MHP Puigdemont està negociant amb molta sabiesa i valentia. Crec també que tenia decidits tots els passos i moviments de fitxa de la jugada. Aquest cap de setmana ha passat exactament el que pretenia.

Els franquistes de Madrit, la guardasibil i els jutges, han carragat com feres contra el Psoe. Ja veurem qui guanya la batalla. Esperem!!!

El grup de “catalàns carallots”, que ni ha més que un foc no en cremaria, carreguen contra el MHP, perquè no deixa lloc per ón puguin matar-lo. QUE ELS BOMBIN !!!

Cal que primer reconegui que esperava més de l’acord. I que esperava? noves eleccions, per?… El seu primer editorial, que vaig rellegir més d’una vegada em va aportar una nova perspectiva. Segons la meva impressió ens vam precipitar molt en les dures crítiques tant al document com al signant. Sempre segons la meva impressió, a la tertúlia pros critica, del mateix dia, els tertulians van començar molt durs i després de la seva intervenció, Sr. Partal, van tenir alguns dubtes per si estaven en terreny relliscós…
A l’enèsima lectura de l’acord, em va venir al cap que semblava no era d’una persona, evident, ni tan sols d’un partit, vaig pensar amb juristes, amb…, avui vostè parla que part ha estat redactat per l’equip internacional. Millor.

CANVI DE PLAN QUE NINGÚ NO S’ESPERAVA
Des del moment que vaig llegir les quatre pàgines de l’acord, ja vaig fer l’exercici de posar-me a la pell de Pedro Sánchez en el debat dínvestidura, o en una roda de premsa televisada a TVE, i vaig sentir l’estremiment d’haver de reconèixer l’existència de la nació catalana.
El que diu Soledad Gallego-Diaz a El País ja es veia venir, i és que l’acord PSOE-Junts els resulta incòmode no per la llei d’Aministia, sinó pel relat amb frases molt oportunes referides als antecedents i a l’oportunitat històrica. Sobretot, no comprenen perquè era necessari que el Partit Socialista hagi d’acceptar les reivindicacions, no dels independentistes, sinó de “la societat catalana” que, en el seu conjunt, “tenen un profund recorregut històric” -les cometes són d’ells-, i els hem desarmat amb una confrontació intel·ligent.

Des de fa dos dies, quan vaig escriure …I SI EL PACTE ÉS LA CONFRONTACIÓ? he anat rebent comentaris d’aprovació en general, però encara hi ha comentaris decebuts i algún comentari de sorpresa pel canvi de plan que ningú no s’esperava.

“detalls com aquests no és bo de passar-los per alt si tens voluntat de guanyar.”

Pels poc “perpicassos de Barcelona” (?) – jo diria de Catalunya – que encara no s’adonen de l’engany:

1 – signar sense cobrar.

2 – no complir la paraula ni els 5 compromisos, no valorar les pròpies exigències, si no les valores tu mateix vols que les valori l’enemic?

3 – embolicar greument les coses, mentre parles amb retòrica vergonyant sobre la teva pretesa lleialtat a la Voluntat del Poble Català manifestada i defensada amb el cos i la vida -posada en risc- en la participació i votació del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, vinculant. Embolicar greument el respecte a aquesta voluntat, perdoneu lectors i perdoni Sr. Partal, voluntat “sagrada”, sé per vostè mateix que vostè no és creient, però quin mot sinònim de “sagrat” faria vostè servir per definir amb precisió la “Voluntat dels Catalans”? Embolicar greument les coses Sr. Puigdemont posant en aquest pacte l’article 72, ens ho van explicar clarament a la Tertúlia Proscrita, aquest article concreta el possible referèndum i el redueix a consulta no vinculant que sols pot organitzar l’estat espanyol, i el que diuen els articles de la seva “constitución” no són mai retòrics. Coneixem o no coneixem Espanya i les seves actituds? No ens autoenganyem ni enganyem el poble “menut” independentista català ! No hi ha res pitjor i ja ho fem massa sovint, manta vegades!

4 – On passa ara mateix la credibilitat de Puigdemont, on passa la seva coherència, que encertadament reclama sempre el Sr. Boye?

On passen aquesta credibilitat i aquest coherència quan Puigdemont diu una cosa i en fa una altra? On passa com tantes vegades han fet molts, moltíssims polítics catalans, que parlen a Madrid i Europa amb un llenguatge polític seriós i de gran “maduresa política” ben diferent de quan parlen amb el poble menut català, jo i molts de nosaltres, és pensen que parlen amb pobrets catalans, esperançats i ressilients sempre, sempre lliristes, inexperts i desmemoriats, ignorants polítics?

És tan fàcil enganyar-nos? !!!

5 – De veritat podem confiar la Independència en qui repetidament ens defrauda i enganya? De les veritablement importants ocasions i fets ja en portem quatre de ben clares, el 2 i 10 d’Octubre de 2017 quan deixà en suspens la Independència, el 28 d’Octubre quan obvià la DUI del Parlament Català i la Llei de Transició Nacional, ara amb aquest pacte contradint totes les seves condicions, i finalment prometre lleialtat a l’1-O mentre ens fa combregar amb rodes de molí amb aquest fotut article 72 de la “Constitución española”.

6 – De veritat podem refiar-nos de qui repetidament, quan parlem de la implementació o els gests i les paraules per fer-la real i accessible, o falla, o no vol, o potser té mala sort? -allò de que els generals de Napoleó, abans de res, calia que no tinguessin mala sort-.

7 – Ja tenim en aquest pacte i entre partits, no pas nacions, no ens enganyem com sempre, que interpretem al revés tot el que pactem amb Espanya. Ja tenim doncs, la quarta via, la de l’estatut d’autonomia sempre retallat, minoritzat, fiscalitzat, trepitjat, ple de lletra menuda, concessió graciosa del monarca i demés institucions i lleis de l’ocupant de Catalunya. Ja tenim la quarta via posada en calçador pel mateix Puigdemont i aquest pacte tan insòlit, un estatut mort i reviscolat que espera impacient per entrar per la porta del darrera.

I ja està, tot resolt, tornem a començar que aquí no ha passat res!

O sí que ha passat, entre altres moltes coses ens han robat des de Madrid, la capital “del Reino” 80.000 milions d’euros més, pel cap baix.

Ens pensàvem que amb Puigdemont hi teníem un as a la màniga, però no! Ho haurem de fer tot sols, de moment i cada cop més, … Cap confiança!

Tinguem-ho ben present, Catalunya és morta si continua dins Espanya i ara els retardataris de la nostra independència són tots aquells que han oblidat de nou que amb Espanya no s’hi pot negociar ni pactar.

PS: La senyora Berta, comentarista com jo, diu que m’espabili. De veritat sóc jo sol qui m’he d’espabilar? Parla de voluntat política, però no pot ser inconscient de que la única voluntat política que té Espanya envers els catalans és destruir-nos, subjugar-nos, ofegar- os, espoliar-nos i sobretot colonitzar-nos. No els ho permetem! Despertem! Empoderem-nos!

Reafirmem el Primer d’Octubre i disposem-nos completar la DUI, cercar suports i portar-la al Tribunal de Dret Internacional de La Haia, per al seu vist i plau.

Especialment encertat m’ha semblat PERE AMETLLER 22:16

Josep Costa coincideix amb altres articulistes com Quico Sellés en que aquest acord ha marcat la fi del procés. Això és aixi i per aquesta raó un gran nombre de comentaristes estan indignats i tiran, com fan els eixelebrats i ignorants, contra el missatger, el MHP Puigdemont. El procés ja havia sigut abandonat per ERC al 2017 i les CUP’s sempre l’han tingut com una linea d’actuació secundària, que durant uns anys va ser prioritaria, on l’anticapitalisme ha sigut sempre el seu eix central. En aquestes circumstàncies, l’únic valedor era JxC però ja s’ha pogut constatar que amb el 40% del independentisme no es pot afrontar el Procés tal com l’haviem dissenyat. Per tant, calia inagurar una nova etapa i l’oportunitat és ara.
La rellevància d’ERC suportada pels Media controlats via subvencions i càrrecs (en el cas dels públics) ha impossibilitat que la ciutadania poc formada politicament o amb grans llacunes cognitives tingués consciència del paper exercit per ERC contra l’independentisme. En aquest escenari s’havia de canviar de guió i Puigdemont ha fet un gir de gran profunditat que encara molts del independentistes (sobretot aquests de la Llista Cívica o de la DUI ara) no han copsat. Ens portarà temps desfer el cami cap a l’abisme en el que ens ha portat els darrers 6 anys ERC i agafar un trajecte diferent amb possibiltats, pero ja ens hem posat en marxa. La traició d’ERC, i insisteixo que només d’ERC i ho dic per tota aquesta munió de comentaristes sense capacitat cognitiva que posen a Puigdemont al mateix sac, tots ells ignorants amb mala fe. Tot plegat implica un elevat peatge, tant en temps, precarietat social i esforços per poder tornar a disposar d’una nova oportunitat.
Catalunya està condemnada pels votants d’ERC, ara mateix uns 400.000, incapaços encara d’entendre res. També ho està per tots aquests que posen al mateix sac a Junqueras i a Puigdemont i encara es pensen els savis del corral. I també ho està per tots aquests que reclamen unitat al independentisme, com si el fet d’haver estat trait i els 6 anys de col·laboració amb Espanya i contra nostra no contestin.
En definitiva, si no hi ha més intel·ligència en aquest bàndol, es fa desapareixa a Junqueras (encara avui a VilaWeb definia de corrupta a Laura Borràs quan ni el mateix jutge prevaricador es va atrevir a dir-li-ho) i a l’actual ERC, i tots aquests -tant dels decebuts amb tots com els de “no ens podem barallar entre nosaltres”- canviïn definitivament, no podrem arribar a bon port.
El problema, en definitiva, és que una gran part de l’independentisme no ha sabut entendre què va pasar el octubre del 2017 i els anys posteriors. Al no entendre-ho, blasmen contra qui ho ha estat salvant tot (Puigdemont) i encara son incapaços de veure qui ens ha destrosat, ho segueix fent i ens ho farà quan tingui una altre ocasió (Junqueras, la cúpula d’ERC i tots els Media al seu servei).

Les contradiccions flagrants d’en Carles Puigdemont són òbvies. Només cal consultar l’hemeroteca. Però bé, si alguns en volen fer una altra lectura, aleshores, per lectures que no calga. A més a més dels malabarismes dialèctics que fa el Sr. director Vicent Partal.

Jo em trobe entre un mossen cap de secta i un guru cap de secta, perquè ambdós em demanen tenir i mantenir la fe en ells. Per cert, això mateix deien quan van organitzar el referèndum.

No sé, és estrany no?

EspaÑa pot estar més o menys a favor o en contra de l’acord entre dos partits, Junts i P$O€, que evidentment li provoca molta incomoditat. Però l’estat profund espaÑol no l’ha signat, aquest acord. Ben segur que la judicatura, la fiscalia, la premsa patriòtica, i tota la resta del mascaró de proa del Deep State (inclosos membres prominents del P$O€) han començat ja a combatre aquest acord. I no tardarem a veure que també el combaten la patronal, potser els sindicats, la banca, l’església, la casa reial… En una paraula, la nació espaÑola sencera contra la nació catalana.

Un moviment intel·ligent del Deep State ha consistit a dividir els sobiranistes catalans en bàndols i fer-nos enfrontar els uns contra els altres, o fomentar-ne l’abstenció. Però si comproven que amb això no en tenen prou, poden perfectament eliminar el P$O€ per haver signat el pacte i substituir-lo per un altre partit-ciment de la nació espaÑola, potser de nova creació si cal, que renegui de tota mena de pactes amb els independentistes. I sempre poden argumentar que l’acord entre partits no obliga l’estat espaÑol.

Com diu l’arquitecte Sr. Blesa, hem de portar els espaÑols a barallar-se entre ells; que s’afebleixin prou fins que nosaltres siguem els forts i poguem guanyar la independència. Però encara ens cal temps…

LA PARAULA ESCRITA AMB VERIFICADORS…

Abans que res, no sabem el grau d’aplicació de l’acord, per tant, parlem de la lletra de l’acord, del significat…

Diu, que s’encén l’alarma al campament enemic, però en el del seu aliat a Catalunya, el d’ERC ja han passat a defensar-se d’una forma lamentable, amb cortines de fum, perquè al costat de demanar més competències, autonòmiques, el seu relat queda completament desdibuixat, quan el de Puigdemont té un recorregut històric innegable.

I el té, perquè enfront del relat del “peix al cove” constitucional de Junqueras, Puigdemont fa un canvi de relat i situa l’acord en els termes de nació contra nació. Legitimant l’1-O i, per tant, no acceptant la Constitució, i amb el reconeixement implícit del PSOE del dret a reivindicar l’autodeterminació, encara que ells hi estiguin en contra.

L’abast de l’acord, però, ha agafat als partidaris de no negociar res amb el PSOE amb una pobra renda política. És l’acord signat qui desestabilitza Espanya i, per tant, afavoreix l’independentisme. ¿No havíem dit sempre que d’això es tractava?

Mentre els que havien de ser l’alternativa a la tàctica de Puigdemont, les “enganyades”, els escèptics, els de llistes cíviques… moviments de moment, indefinits, que aspiren a una cota de poder, han de demostrar perquè la jugada de l’exili és un retrocés per l’independentisme, la fi del procés diuen alguns, independentment dels fets estan per veure…

PS. Vicent sempre ha dit que ell ens proporciona anàlisi, no pas pronunciaments, certament, per això no entenc la frase de: “….ja vaig dir que no veia prou garanties que això del PSOE no seran solament paraules. I que crec que signar així és un error.”

¿Signar això, a què es refereix, a l’acord o a la frase?

Apreciat Vicent, opinar sobre l’acord entre els president Puigdemont i el franquista Pedrito del PSO€ no és gens fàcil, doncs l’acord pot posar/dir moltes coses/propostes, però també som coneixedors pels seus fets en el llarg dels anys lo trilers i cínics que es aquest franquista de Pedrito i el seu partit PSO€.
La realitat també Vicent és que l’únic pacte que ha fet sortir de polleguera aquest partits/societat nazional espaÑolista, és el pacte de Puigdemont.
Serà que els nazionals espaÑols tenen més clar qui és el seu enemic abatre i qui són els seus lacais? Ja veus Vicent lo que ha dit el Judes de mossèn Junqueres a la Sexta, el nostre pacte no trenca res.
Ara a tornar agafant-nos en el temps per veure la realitat/fets d’aquest pacte.
Més tenint present Vicent com estan tant els partits que es defineixen independentistes i la societat a la colònia catalana.
Han aconseguit la desmobilització i la desconfiança en tot lo relacionat amb els polítics/partits mal dits independentistes.
Aquesta realitat que ER fa tant temps que lluità, la desmobilització.
Com ho ha aconseguit? fent una televisió TV3 i mitjans de comunicació com la secta, posant tertulians nyordos i cínics com aquest Farreras, subvencionat amb els nostres impostos € els mitjans de comunicació com el grup franquista Godó, l’Ara etc etc.
Sense oblidar també el control de les entitats com Òmnium.
Debant d’aquesta realitat que descric cap a on vols tirar i que pots fer Vicent

Anna Linares: fent la jugada sense preveure les següents serveix per a jugar una estona al taulell però no per aconseguir rescatar un país del forat en què es troba. “Perquè és el que es mereix” li sembla de debò un bon motiu per prendre decisions que atenyen una nació sencera, milions de persones? De debò? Perquè a mi això sí que em semblaria cosa per a uns bons riure. Fagin-s’ho mirar.

En Xavier Clèries escriu la paraula clau. Rere tant derrotisme, purisme, intransigència i revanxisme, jo crec que hi manca de VALOR. Hi ha indepes que fa sis anys que s’oposen. La seva oposició al president legítim he arribat a la conclusió que només és una excusa, o moltes excuses, per a no ser-hi, per a inhibir-se, per a fer prevaldre l’ego a la lluita, per a distreure i dil.latar. El meu estimat Josep Salart, que potser ens llegeix, ho expressava amb un altre terme: COVARDS.

Sigui com sigui, aquesta investidura l’hem guanyada els Països Catalans. Passi el que passi. El document signat no té volta enrere.

Gràcies MHP Carles Puigdemont.

Sí, Josep M Capdevila i Pere Ametller
Aquí més de quatre es van precipitar (i alguns encara segueixen precipitats, fins que un dia ho començaran a pair, com retreu Berta Carulla, a la sra. Linares)
Ja a la darrera Tertúlia Proscrita, una veu tan clara i contundent com la de Josep Costa, es va destacar en un cert to de crítica, que ja feia cosa de dies, que ho anava preparant, cosa que darrerament, ho ha anat canviant
Per sort, la intervenció en el mateix debat, Vicent Partal, ja va introduir uns termes, que apuntaven a obrir-se cap a d’altres direccions.
Avui queda clar que les possibilitats del President Puigdemont, a batre per KO el Sanchisme, no només resultaven força quimèriques, sinó que ni tan sols, dins les regles de joc del mateix quadrilàter, haguessin estat permeses.
En aquest sentit, què s’esperava que en reeixís, dels esforços d’un senyor, amb set diputats, dins un hemicicle de 350?
I és que nosaltres som gent tan gloriosa, que no en tenim prou en que un David venci a tot un Goliat, sinó que cal que aquest, a sobre d’anar ben perpetrat, no sigui sol, sinó que a sobre, vagi acompanyat – almenys – de seixanta Goliats mes.

Reconec que girem d’opinió i estat d’ànim amb molta (o massa) facilitat, com ho fan els panells amb vents erràtics i de canviant força. Abans de l’acord volíem unes coses amb molta convicció i força. Després de la signatura, sense comprendre ben bé què s’ha signat i quina és la seva real importancia, sentim un buit molt desconcertant. Amb el pas dels dies i llegint opinions de tot tipus i intencions, amb més calma, podem veure quina és la direcció del vent pero desconfiem de la seva força i de la seva continuitat en el rumb marcat. Així i tot seguim esperant pendents de la fletxa del panell per veure on ens porten. Perque el que segur que no podem fer és girar el vent. Paciència i confiança amb el nostre rumb i la nostra força, encara que sigui a contravent. Salut.

Sempre ho he pensat i ho he trobat a faltar. Els independentistes o simplement nacionalistes dels PPCC haurien de portar escrit al front l’any en que vam perdre la guerra, 1707 País Valencià, 1714 Catalunya, 1715 Illes, i a cada moment, repetir-ho i explicar tot el que vam perdre, lleis, llibertats, llengua, diners…al llarg de 300 anys. Per això m’ha agradat el text presentat pel president Puigdemont, encara que el podria haver fet amb més detalls. Que això puga influir en el PSOE ja no ho tinc tan clar, el gran mentider Sanchez pot passar olímpicament del que ha signat. Potser l’existència dels verificadors pot forçar a respectar el que s’ha signat.

Observo amb agrat la quantitat de comentaris, quantitat i qualitat. Sense perdre la compostura, cadascú plasma la seva opinió al respecte.
Jo voldria afegir-hi el meu punt de vista i és el següent:
Al PSOE li queden quatre anys de vida, si és que acaba la propera legislatura.
El marge de maniobra és aquest, quatre anys per deixar-ho tot travat, lligat i ben lligat, com ho va deixar en Franco.
Acabada aquesta propera legislatura, les forces de la dreta desmuntaran tot allò que no hagi quedat ben consolidat.
La seva fita, des de ja, consistirà en destruir, desmuntar, anorrear tot allò que puguin, hi hagi mediadors o no.
Les intencions són bones però cal enllestir, el marge de maniobra és curt

Potser és molt bonic i important des del punt de vista intel.lectual. Però esperar que unes disquisicions d’aquesta mena, encara que fonamentades, inspirin la política del PSOE és força innocent. I confiar en que ho facin les institucions europees una cosa semblant.

Em sembla més aclaridor i determinant de la naturalesa d’aquest
pacte que el PSOE hagi legitimat la violència del 1O contra el poble català incloent els policies en l’amnistia.
Això sí que és un gol del PSOE, no gens intellectual però amb conseqüències molt reals.

Sembla que molts dels qui aqui (jo inclòs) ens esplaiem comentant l’actualitat política ho fem més des de l’estómac que des de la raó. Tots tenim un biaix, unes filies, o si no, potser unes fòbies. (Jo també, ho reconec).
Així, per molt bé que ho hagi pogut fer el MH President hi haurà qui (no veient la viga en el propi ull) ho trobarà tot insuficient… de pega… Es sentirà enganyat… traït en el seu (inexistent) vot… Sempre són els mateixos qui, es faci el que es faci, se senten traïts i enganyats. Això sí, el problema mai són ells! (c.llons! quina sort!, puresa divina deu de ser…)
Au và, nois!… què em falten els comentaris de ‘la pagueta’… i de la DIBA…
Al meu parer, simplificant: La consideració per escrit de que els nostres drets com a una de les nacions més antigues d’Europa van ser arrabassats per la força ens dona una legitimitat a futur (sí, nois, impacients que tot ho voleu a mida i ara…a futur), cosa molt important davant Europa i el món.
Que hagi ‘verificadors internacionals’ referma el punt anterior i ens dona una base per treballar…(sí, per treballar… i sí, a futur…) … Vaaaaa…pusilànimes, a cor, si pot ser: pagueta, traïts, fum… De treballar res, de donar suport, tampoc… no fós que ens herniessim!
PS: El meu poc criteri, en general, i en política, en particular ha fet que al llarg dels anys anés canviant… molts anys votant a ER i després a CUP, he passat a decidir que qui només mereix la confiança íntima, la de l’estómac, és qui demostra treballar per Catalunya i amés és íntegre: Requisits que cumpleixen a bastament tant el MH President Puigdemont, com na Laura Borràs…
PS2: Fàstic nauseabund em mereixen els comentaris de qui s’autoanomena ‘bona persona’ qualificant de ‘corrupte’ a na Laura Borràs!!… Miserable traïdor, venut per un plat de llenties! Com a ex-votant d’ER, el fàstic absolut que em provoca aquest ‘pájaru’ és insoportable…
Sempre amb el MH President Puigdemont!
Amb na Laura Borràs!
Amb Catalunya!
Salut!
//*//

No voler entendre que això és un pas immens per la nostra maltractada terra, em sembla que és fer victimisme abans de veure com es desenvoluparà en el temps. Crec que tot ell és una jugada mestre del nostre President Puigdemont del principi al final i sense discussió. El que passarà, en una espanya que darrerament voreja la disgregació completa és impossible saber-ho, perquè això és can pixa, i les reaccions possibles d’un poble sense cap ideologia i només guiada per l’odi a Catalunya poden ser totes, però de moment el que està escrit i signat està prou lligat amb uns mediadors seriosos i estrangers. Sense cap dubte, la listeza espanyola ha estat vençuda per la intel·ligència catalana del President. Gràcies a tots els que hi han col·laborat! El Procés continua.

Doncs el que sabem de la mediació és que en són 4 de verificadors i 1 en farà de coordinador, del qual se’n sabrà el nom,dels altres 3 no.
Paraula de Laura Borràs.
Per altra banda, és molt agosarat dir que el fet de reconéixer l’origen del conflicte històric als decrets de Nova Planta indica que s’hi esmente els PPCC i per tant s’escampe l’abast de la negociació a PV i Illes.
El mateix Puigdemont no fa servir eixe terme (PPCC) , i crec que ho fa de forma conscient quan en va parlar de ‘països de parla catalana’ en una contestació a un cupaire al parlament català fa uns quants anys( ho vaig sentir).
No puc estar més d’acord.
Realment sabeu tots aquells que el féu servir el dany que ens va fer i ens fa als valencians?
Sabeu que els valencians ens hem quedat sense nacionalisme potent i reivindicatiu, sense el nostre PV per eixa denominació
(entre d’altres causes) ?
No em cansaré de repetir-ho i recordar-ho.
El terme el va inventar un notari valencià de finals del s. XIX ( està registrat) però no crec que tinguera cap intencionalitat política com la que té a hores d’ara.
Simplement un reconeixement històric d’una realitat: una vella nació que ja va desaparéixer fa segles i que malda per recuperar-se.
Ens la varen desfer guerres perdudes, legislacions, migracions, repressió i castellanització.
Ja passà el temps de la fascinació dels prohoms valencians de la nostra Renaixença per ‘la mare pàtria’.
Ara no me’n recorde del nom però algun historiador de guàrdia el podría confirmar.
Tot açò ve a compte per a dir com ha canviat el compte per a nosaltres valencians.
M’agradaria que en fóreu conscients, catalans i alguns valencians, i deixàreu de fer-lo servir.
Sols per recuperar un poc una certa esperança en redreçar la nostra situació.
La caverna valenciana, el bunker barraqueta dels 80, així podria començar a perdre presència i poder en la nostra societat.
Eixa denominació no funciona entre valencians.
I quan una eina no funciona es canvia per una de nova: ‘el nom fa la cosa’, que molt encertadament va dir el de Sueca.
Sería qüestió de trobar una altra “tool” que ens servira, però la veig difícil de trobar.
Fóra bo que ho intentarem seriosament els 3 països implicats en la nostra pel.lícula comú.
Bona nit.