15.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 15.03.2025 - 21:50
Encarna Martínez parla en present del seu germà José, el director de l’institut del Centre Educatiu de Xest, abans conegut per Universitat Laboral, que el 29 d’octubre va morir quan volgué tornar a sa casa, a Russafa, València. Abans de sortir de l’institut, José Martínez es va preocupar que tothom se n’anàs a casa i que ningú no prengués mal. El desbordament del barranc de Sechara, que desemboca en el barranc de Torrent, el va agafar quan feia pocs minuts que havia eixit de l’institut.
El seu cas va ser polèmic perquè el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va negar, en un primer moment, que el professor i pedagog hagués mort en les circumstàncies que realment van ocórrer.
Feia dos anys que José Martínez Toral era el director de l’institut. També era el coordinador acadèmic del Centre d’Alt Rendiment i orientava els estudis dels joves pilots.
L’entrevista amb Encarna, que no se separa d’una fotografia amb el seu germà ben somrient, la fem en un camí on es pot veure el lloc on van trobar el cotxe. Un vent fort aixeca polseguera i fa córrer els núvols, i de fons, el brunzit de les motos que corren en el circuit Ricardo Tormo, que tenim a tocar, però no podem veure. En acabar, baixem a la vora del barranc. Hi ha unes flors mig marcides que hi van deixar les germanes de José, i ben al costat d’on van trobar el cotxe, encara fa una troballa que la trasbalsa: entre la malesa acumulada hi ha una peça que sembla pertànyer al motor d’un cotxe, i una carpeta blava plena de fang sec. En agafar-la, s’adona que és la documentació del vehicle del seu germà. Com ja li havia passat durant l’entrevista, es trasbalsa.
—Com esteu?
—Em trobe molt desanimada, molt de baixada. Hi ha dies que estic bé. Hi ha dies que estic malament, i hi ha dies que estic pitjor. Però amb ganes de continuar lluitant. I de demanar justícia per tot el que ha succeït.
—Fem l’entrevista a prop de Xest, en un punt a prop del centre educatiu, que és on treballava el vostre germà. Allà al fons hi ha el lloc exacte on trobaren el cotxe. Expliqueu-nos què va passar?
—Jo era a casa veient una pel·lícula. Quan es va acabar, van començar a telefonar-me per dir-me que encenguera el televisor. I quan ho vaig veure, no em podia imaginar que li passaria alguna cosa al meu germà. Abans d’anar a dormir, al grup de WhatsApp que tenim els germans els vaig demanar si estaven tots bé. Em van contestar la meua germana Rosa i el meu germà David, però el meu germà José no responia. L’endemà, a les deu del matí em van dir que no havia arribat i que, segurament, havia desaparegut.
—José era director de l’institut de Xest i, pel que heu pogut saber, què va fer ell eixe dia?
—Com tots els directors, quan tens una responsabilitat, crec que ets l’últim. Has de deixar-ho tot en ordre per a l’endemà. Ell és una persona molt responsable, i com que ací plovia prou, va fer que tothom se n’anara a casa. Es van quedar només els de manteniment, les dones de la neteja, i com a director, va quedar el darrer. A les sis de la vesprada va dir que se n’anava. Ningú no els havia avisat de res. Ja havien passat coses als pobles. El primer mort va ser a primera hora del matí, però fèiem vida normal. El meu germà va eixir a les sis de la vesprada i va recórrer la rotonda, i és quan l’aigua el va atrapar.
—Vivia a València.
—Sí. Ell viu al barri de Russafa i se n’anava cap allà. Són vint minuts. Plovia tant que va dir que en vint minuts no passaria res. No havia arribat cap alarma i, per tant, ell va eixir normal, com tothom quan ix de la faena.
—Havia fet molt pocs metres d’ençà de l’eixida de l’institut.
—A l’eixida del Centre Educatiu hi ha una rotonda xicoteta que va cap a l’autovia, però a les sis de la vesprada tot això ja s’havia inundat. L’aigua baixava molt forta cap avall i els va agafar de sorpresa.
—Quina va ser la darrera comunicació que vàreu tenir amb José?
—Ell va enregistrar un vídeo dient: “Mireu com es va omplint el cotxe d’aigua i el cotxe es mou.” El va enviar al seu marit i ja no en vam saber res més. “El cotxe es mou”, i ja està.
—L’endemà vàreu començar una cerca pel vostre compte aprofitant l’experiència en seguretat privada.
—Havíem localitzat el mòbil, sabíem que era ací, i vaig provar de venir, però ja em van dir que les carreteres, l’autovia, tot estava tallat o trencat. Era impossible venir cap ací. I vaig pensar que hi havia més vies. Vaig començar una marxa per Vilamarxant, vaig voler fer la volta fins a Xest, i d’allà venir fins ací. Vaig arribar a Xest. No em van deixar passar, perquè hi havia un pont destrossat i la policia local no em va deixar caminar. Jo anava amb una motxilla amb aigua, roba eixuta, un ganivet per si havia de tallar cordes… No sabia com em trobaria el meu germà. Volia anar caminant amb la meua motxilla a través d’aquests camps. M’era igual, però jo volia arribar fins ací. No em deixaren passar. Em vaig quedar a Xest i em van dir que tornara a casa.
—Quants dies havien passat quan trobàreu el cotxe?
—El dia 31 ja es podia venir fins aquest punt. Ja estava pràcticament tot sec, havia eixit un poc el sol. El meu cunyat va venir i va trobar el cotxe i el mòbil a dins.
—I el cos de José, quan el trobàreu?
—Nou dies després, en un camp de la zona de Quart de Poblet.
—Qui us va avisar?
—Jo agraesc a l’UME que des del primer minut van fer tot el possible per trobar la gent i per ajudar. I per això hi són. Protecció Civil, seguretat privada. Els comerços eren oberts i la gent robava, els centres comercials trencats. El va trobar l’UME.
—En començar a parlar heu dit que esteu entre malament i pitjor.
—Ara som al lloc exacte, amb la fotografia del meu germà i de fons, el circuit [plora]. I és molt dolorós perquè no puc pensar que haja passat. Encara no em crec del tot que em falte el meu germà en aquestes circumstàncies tan horribles.
—Sou molt activa en les manifestacions i en el col·lectiu de familiars de víctimes. Imagine que, com tots els familiars, demaneu justícia.
—Que ho paguen. Si ho han fet malament, que ho paguen. Perquè també em demanen responsabilitats en la meua faena. Quan ho fa malament, qualsevol persona, el retiren, l’acomiaden, l’aparten o el duen a un altre lloc. Però en això hi ha hagut moltíssimes morts i han de pagar per això. Demane justícia, sí.
—Heu tingut contacte amb la Generalitat o amb alguna persona de l’administració?
—Res. No només això, sinó que familiars de les víctimes, quan sabem que Mazón s’acosta a una zona i hi anem, ell fuig de nosaltres. L’altre dia fugia. Fa que es canvien de cotxe per evitar de passar per davant nostre, per no aturar-se. És que, a més d’inútil, és covard.
—Aquests dies van sabent-se moltes coses de com van anar les coses el 29 d’octubre. El president Mazón ha canviat de versió, per exemple, sobre l’hora d’arribada al centre d’emergències.
—Quan veus què et ve damunt, què faràs? Espolsar-te les puces. És el que ell fa. No és el mateix, a partir de les set, que a les 20.28. Perquè entre una cosa i una altra, en una situació com aquesta hi ha una alerta. En altres circumstàncies, potser no té gaire importància, però en aquesta en té molta, perquè si hi vas ser a partir de les set, l’alerta va ser a les 20.11, tu no eres al teu lloc.
—En tot cas, l’alerta va arribar tard per a molta gent. El vostre germà i la majoria de les víctimes a eixa hora ja s’havien mort.
—La primera persona desapareguda va ser a primera hora del matí. Això [la reunió del CECOPI] no havia de ser ni a les cinc de la vesprada ni a les vuit ni a les nou. A primera hora del matí, s’havia d’haver dit per premsa i per televisió que ningú anara a treballar. Es veia venir. És com el conte, que ve, que ve, i ningú no s’ho creu, i quan passa, ara què? Se sabia, perquè va avisar AEMET. I la reunió no podia ser ni a les vuit ni a les sis, ni a les cinc, ni a les quatre, ni a les tres. A primera hora del matí havia d’haver fet una roda de premsa dient que totes les escoles es tancaven i totes les institucions es tancaven per això.
—Recrimineu al conseller Rovira que negàs que s’hagués produït aquest accident tornant de la feina.
—És clar, és que ell ho va considerar un accident lleu. Una persona de Compromís, que és professora, va dir: no senyor, José Martínez Toral, com a director d’un institut, eixia del seu treball i va morir a les sis i cinc de la vesprada. No va ser un accident lleu, va ser un accident mortal. S’ha de traure de la llista d’accidents lleus. No és lleu, és mortal. No tan sols és el meu germà. Un altre professor també va morir. Mortal, no lleu ni greu. El conseller a la una va marxar a casa i el meu germà encara era ací. Aquestes persones que són responsables… Al·lucine de com va aquest país.
—Creieu que el president és a prop d’una renúncia?
—Amb tota la pressió, espere que ell tinga vergonya i tinga eixa humanitat, com l’ex-rei que va dir: “Ho sent, m’he equivocat, no tornarà a passar.” Espere que ell ho faça, que es presente al balcó de l’ajuntament, davant de tots els valencians i diga: “Ho sent molt, m’he equivocat i me’n vaig.”
—Han passat més de quatre mesos i no hi ha hagut cap homenatge oficial i públic a les víctimes.
—Jo crec que esperen a trobar Elisabet, Javi i Paco. Han de tancar el cercle. Espere que ho facen. I espere que facen un funeral d’estat en condicions. No podem estar tota la vida esperant si els troben, perquè potser no els trobaran. Hi ha una possibilitat que no els troben. Què farem? Deu anys, esperant? Potser d’ací a uns mesos ho faran.
—Conteu-nos coses de José, el vostre germà.
—Uf [plora]. Ha sigut sempre molt estimat. Ha treballat en instituts i col·legis de Barcelona, Puigcerdà, Tarragona i València. El meu germà ajudava tot el món com a professor orientador. Era psicopedagog i feia d’orientador en centres educatius. Les mares, els xavals, els estudiants, els d’ací, es van posar en contacte amb mi per les xarxes socials i deien coses precioses del meu germà. No el veien com a professor, perquè era tan proper i intentava ajudar-te i donar-te solucions. Fins i tot a mi. Ell em va dir que em posara a estudiar perquè havien d’eixir places d’inclusió de discapacitats en els centres educatius i hi hauria aules amb alumnes amb necessitats especials. “Posa’t a estudiar.” I jo li vaig dir: “A quaranta-quatre anys, jo no en tinc ganes.” I ell: “Que sí, que sí, que això és el teu fort…” Sempre m’ha agradat el tema de la discapacitat, dels xiquets. Jo sóc educadora infantil. I em va donar el temari, i estudiant estudiant, vaig aprovar amb un 8.15. Cinc dies després de la desaparició del meu germà, mentre jo el buscava ací, em van cridar de la Generalitat que si volia anar al centre de Requena que hi havia una plaça. Gràcies a José ara treballe. Aquest entestament que va tenir amb mi, el tenia amb tot el món. I molta gent diu “jo sóc professora” o “jo sóc no sé què” perquè José encaminava la gent. Era un guia en la vida.
—Són vius, els vostres pares?
—La meua mare, no. Es va morir de càncer. El meu pare està destrossat. El meu germà ha estat molt proper als meus pares. Sempre hi anava i dinava amb ell. I tenia molta proximitat amb el meu pare, és clar.
—Teniu relació amb el marit del vostre germà?
—El meu cunyat és molt tímid, per això no ix. La seua manera de ser és molt diferent. Jo sóc més guerrera, més justiciera. No puc veure una injustícia, i ho tinc en la vena. Crec que quan hi ha una injustícia vaig a cercar la veritat i contra les persones que fan mal.
—Aquests dies veiem que la jutgessa de Catarroja fa una instrucció en què va directa a les coses. Creieu en la justícia?
—És una pregunta que avui dia… No sé, fa uns anys t’hauria dit una cosa, però avui, espere que sí, que es faça justícia. Que s’aparte la política. Que s’òbriguen de cor. És l’únic que demane, que s’obliden del tema de ser polític o no. Per culpa d’eixa persona, de la no-gestió que va fer, han mort 228 persones. Que ho pague i ja està, segons el que diga el codi penal. Homicidi imprudent. Hi ha molts casos, hi ha moltes proves que ho diuen, que va desatendre els seus deures.
—Ara les víctimes sou a la primera línia de les manifestacions. Teniu por que arribe un moment que la gent deixe d’anar a les convocatòries, que la gent oblide tot allò que va passar?
—Sempre passa igual. Amb qualsevol situació semblant, en un accident… Ara ja no es parla de l’incendi de Campanar. O de l’accident del metro… Però les víctimes de Campanar hi són i demanen justícia. La gent tendim a oblidar les coses. Ara són les falles, canvies el xip. Ja ve la Setmana Santa, l’estiu. Espere que això no s’oblide. Que va passar amb la riuada del 57. Ara una altra volta? Jo crec que ens hauríem de plantar i dir que no ens podem oblidar tan fàcilment de les coses, i coses tan greus com aquestes.
—Ara treballeu a Requena. Podeu fer vida normal?
—Em diuen que encara no he fet el dol. No l’he fet perquè no tinc oportunitat de fer-lo. Entre setmana vaig a l’escola. Cada dia passe per aquesta autovia i veig el lloc, i encara amb el dolor i plorant, faig el camí, que són 45 minuts. I quan arribe a Requena, em netege les llàgrimes perquè he de posar bona cara perquè he d’estar amb xiquets menuts. I els xiquets i les persones amb discapacitat que porte no tenen la culpa d’això que ha passat. És com això que deia Freddie Mercury: “Show must go on.” L’espectacle ha de continuar. I ho he de fer.
—Teniu fills?
—Tinc una xiqueta de dotze anys.
—Com està?
—Em va preocupar perquè a ella mai no li havia passat res semblant. Em vaig preocupar per si tenia malsons. En l’escola l’han tractada, perquè una de les orientadores coneixia també el meu germà. Ara està bé. L’han ajudada molt a l’escola i els seus pares parlem molt amb ella. Si té cap necessitat de res, que ens ho diga…
—Voleu afegir res?
—Només demane que no s’amaguen, que no passen, que donen la cara. Igual que jo la done pel meu germà, que la dónes tu [assenyala i mira la càmera]. Pels valencians, per aquestes persones que per la seua irresponsabilitat i la poca vergonya que ha tingut… I encara s’espolsa les puces. Que demane perdó a tots els valencians. I després, a la presó i fora de l’àmbit polític. No el volem. I si hi ha un funeral d’estat, no volem que hi vaja. No volem aquesta persona que ha assassinat els nostres familiars. No volem persones tan incompetents en les seues faenes. Una persona així no hauria de governar. Jo abans creia més en la política. Ara, ja no. Que dimitesca.
