24.04.2022 - 21:50
En una celebrada entrevista, fa anys, en aquest mateix diari, Shaun Riordan, ex-diplomàtic britànic, va donar un consell que havia d’haver restat gravat amb sang i foc: “Si voleu ser independents, comporteu-vos com un país independent.”
Del 2018 ençà, la classe política catalana, amb molt poques però remarcables excepcions, simplement ha fet cas omís d’aquest savi consell. Tot allò que Catalunya va demostrar els tres dies posteriors als atemptats de la Rambla i Cambrils –que érem un estat de fet i que ens sabíem comportar com a tal– se n’ha anat en orris a causa de l’actuació subordinada, submisa a Espanya, de la major part dels polítics catalans.
Ara tenim una altra gran oportunitat, amb les repercussions mundials –i especialment europees– del Catalangate. I per això és trist de veure que el govern de Catalunya reacciona d’una manera que contradiu aquell consell de Shaun Riordan. Ho explicaré a partir de quatre detalls elementals.
Primer detall, i més important: l’altre és un tot. I tu no ets part de l’altre.
La mostra més nítida de subordinació és considerar-te a tu mateix un actor, menor, de l’altre país. En un enfrontament de nació contra nació no hi ha lloc per a aquesta actitud. Fixeu-vos que Espanya amb el Pegasus ha actuat com a nació contra nació: tots els espiats són catalans, amb l’anècdota dels dos bascs que s’explica tota sola. Espanya espia Catalunya, podria ser el resum per a definir tot l’afer i allò que clarament s’ha entès a fora –mireu, si no, l’editorial de The Washington Post. No es pot, per tant, ni tan sols abonar el debat sobre si en realitat aquesta acció prové d’un departament fosc de l’estat o d’un grup d’incontrolats, i encara menys acceptar insinuacions en el sentit que potser també espien espanyols, fins i tot el govern espanyol, com algú ha arribat a dir aquests dies.
El Catalangate és tan clar que sembla mentida que algú, en les files independentistes, el vulga rebaixar. L’espionatge amb Pegasus és un acte hostil d’Espanya contra Catalunya. Demostrable i comprovat. Com a conjunt i com a tot. Això no és pas un espionatge del govern espanyol contra un partit espanyol o contra un dirigent polític. És diferent. I la dimensió i la gravetat que s’expressa en aquesta diferència és enorme. Per tant, la resposta hauria de ser contundent, hauria de ser total i hauria de ser acordada. El mínim seria congelar completament les relacions, d’una manera total i sense fissures i a tot arreu –tampoc no s’hi val això de dir que una cosa és el govern espanyol i una altra les institucions locals. I si no hi ha resposta immediata i clara, que no n’hi ha, trencar-les. I, si de cas, que siga l’estat espanyol que intente d’adobar la trencadissa, si vol i pot. Si, per exemple, demà els diputats i senadors catalans abandonassen el congrés, què creieu que pensaria Europa, sinó que és una reacció normal vista la gravetat de la situació.
I açò ens porta a un segon detall, especialment important en termes diplomàtics: l’escenificació és determinant perquè crea un missatge, que l’altre pot aprofitar si tu ho fas malament.
Els grans actes diplomàtics mundials són grans escenificacions. Aquella taula ridícula de Putin crea una imatge d’humiliació i distanciament per als seus interlocutors, per exemple. És bàsic, per tant, estudiar i transmetre amb la imatge que projectes una força i una determinació que fins i tot és possible que ben bé no la tingues en realitat, però que et situarà en posició d’avantatge.
La pregunta, per tant, és per què es va fer ahir aquella reunió entre la consellera de la Presidència i el ministre espanyol de la Presidència? I no ho dic tan sols per la taula i la fotografia, que l’escenografia no podia ser més penosa. Ho dic pel context. L’escàndol del Pegasus va esclatar dilluns. Durant tota la setmana el govern espanyol no ha fet res de res, tret de negar la realitat. Però Sánchez va insinuar que estava disposat a reunir-se amb el president Aragonès per parlar-ne. Hauria estat lògic i natural que el president Aragonès hagués exigit a Pedro Sánchez, que sent la pressió europea, que vingués a Barcelona a explicar-se al Palau de la Generalitat. Al màxim nivell i amb la màxima solemnitat. Però aleshores per què es reuneixen –i, a més, un diumenge– Vilagrà i Bolaños? Quina imatge d’indignació més pobra projecta el govern català fent una reunió intempestiva en horari de descans setmanal, en una saleta del Palau mal il·luminada i sense cap escenificació de poder per la part catalana? I per què el govern català torna a regalar al govern espanyol l’oportunitat de dir “ja n’anem parlant” i matar-ho tot així, sense que la polèmica li coste res? És veritat que la consellera va fer declaracions dures després la reunió, però la foto és dolcíssima, fins i tot ambdós miren a càmera, no s’hi reflecteix cap tensió. I l’escenari podria ser una saleta de qualsevol ajuntament de comarca, no hi ha cap solemnitat.
Cosa que ens porta al tercer detall, ben elemental: no aconseguiràs mai res si no fas por.
Aquesta és la regla d’or de les relacions entre els estats. Si vols aconseguir alguna cosa, siga quina siga, has de fer por a l’altre. Has de fer respecte, si ho voleu dir així. I ací la cosa és més complicada, perquè la submissió ja ve de lluny i canviar això no és tan fàcil.
Jo no tinc cap dubte que el president Aragonès està molt enfadat pel Pegasus. Fins i tot per raons personals. Però precisament perquè el govern i els dos partits que el formen han adoptat fins avui posicions de tanta subordinació al govern espanyol i el Partit Socialista, ara és molt difícil que ningú els tinga por, a Madrid. Quina por han de tenir d’un partit que quan el seu dirigent màxim rep una condemna d’una dècada de presó no pren ni una sola acció de represàlia i manté l’estabilitat del país que el condemna? O quina por han de tenir d’un partit que pacta la segona institució més important del país amb els responsables de la repressió –corruptes, a més– i fins i tot els regala la presidència?
No insistiré en això. Tot ha estat lamentable fins ara. Un error darrere un altre. Però sí que vull remarcar que, precisament per això, a hores d’ara la situació tan sols es pot capgirar amb una posició extraordinàriament dura de la part catalana. I això és el que no es veu enlloc, malgrat que l’oportunitat creada pel Catalangate és de les més grans que ens puguem imaginar. Una setmana després, el pacte de Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona ja s’hauria d’haver trencat. I al parlament espanyol Esquerra ja hauria d’haver votat tot allò que fos possible contra el PSOE, amenaçant Pedro Sánchez de fer-lo caure, encara que sapiguem que això no passarà perquè els partits espanyols ja s’encarregaran d’impedir-ho. I al parlament ERC, Junts i la CUP haurien d’haver bastit una muralla de dignitat, arraconant els partits espanyols i fent-los saltar de la centralitat de la cambra –per exemple, refent el lamentable acord que ERC i Junts van fer amb el PSC per a modificar la llei de política lingüística.
Acabe. Parlant de dignitat. La dignitat de la nació també existeix i els polítics independentistes, que en teoria volen constituir un estat català independent, tenen una responsabilitat especial a l’hora de mantenir-la. I no ho fan. Perquè, com Kant o Stuart Mill van aclarir de sobres ja fa molt de temps, la dignitat en la vida política es concentra en aquelles coses que tenen un valor que no es pot bescanviar per res ni té preu. I no sé si ho arribaran a entendre mai, això.
