28.10.2021 - 21:50
La companyia de teatre la Calòrica va fer deu anys el 2020. De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda ha estat, sense cap mena de dubte, el fenomen teatral de la temporada passada, tan incerta i complicada per culpa de la pandèmia i l’ara obro, ara tanco que han hagut de trampejar els teatres. Els “calòrics” han estrenat les seves obres al Temporada Alta (Bluf o Els ocells) o al Grec (La nau dels bojos o L’Editto Bulgaro) i, especialment, al Tantarantana (El fenomen de les feines de merda, Fairlfly o El profeta). Ara recuperen el seu primer muntatge al Teatre de la Biblioteca de Catalunya, acollits per la Perla29 d’Oriol Broggi i companyia.
Es tracta de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, estrenada a l’Institut del Teatre l’any 2010 i inspirada en els drames monàrquics de William Shakespeare, que havien conegut mentre estudiaven. Ho expliquen així: “Acabàvem de llegir Jan Kott, havíem vist els muntatges històrics de Strehler en VHS i nosaltres també volíem fer la nostra història de reis i reines que parlés de grans temes universals: l’afany de poder, l’ànsia d’absolut, el gran mecanisme, etc.” Van trobar “la seva reina” en Isabel I de Castella, dita la Catòlica, el símbol de la unitat d’Espanya i de la Cristiandat més intransigent, portada pels homes de Colom a Amèrica.
Entretant, el temps ha anat passant i institucions com la monarquia espanyola –que, malgrat ruptures, revoltes, destronaments, canvis de dinastia i guerres familiars, es creu descendent encara avui d’aquella parella formada per Isabel i Ferran II d’Aragó– han anat pel pedregar. També algunes altres qüestions polítiques i socials ens han anat fent passar per l’adreçador i tot el futur que s’obria als joves que acabaven de sortir de l’Institut del Teatre no ha reeixit com semblava. Ho diuen ells mateixos: “Revisar, redissenyar i remuntar la Feísima enfermedad… una dècada més tard ens ha obligat a establir un interessantíssim diàleg entre aquelles que érem i aquelles que som, entre la innocència eixelebrada i l’escarmentada experiència.”
Joves amb uns currículums que Déu n’hi do!
Perquè, més de deu anys després, encara podem considerar la Calòrica com una “companyia jove”? Nascuts entre el 1981 i el 1987, passen de la trentena i tots s’han fet un fart de treballar aquesta darrera dècada. Joan Yago, director de l’obra, ha escrit peces com Els ocells, Sis personatges. Homenatge a Tomàs Giner, premi de la Crítica 2019; o Fairfly, premis Max 2018 i Butaca 2019; You say tomato, premi Serra d’Or 2006, entre més, i ha estat guionista de Mai neva a ciutat, la sèrie d’IB3 protagonitzada per un altre membre de la companyia, Esther López. Carla Rovira és una de les creadores amb més projecció i ha signat propostes com ara Calla, Hamlet, calla, L’amansi(pa)ment de les fúries i Posaré el meu cor en una safata. Marc Rius és un actor ja madur que ha trepitjat tots els teatres, grans i petits, de Barcelona (Lliure, TNC, Romea, la Biblioteca, la Beckett i el Grec), en espectacles com Les tres germanes, d’Anton Txèkhov dirigit per Julio Manrique; La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht; i El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk, Èdip, de Sòfocles, i Boscos, de Wadji Mouawad, dirigits per Oriol Broggi. Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Cristina Arenas, Israel Solà i Albert Pasqual tenen també una llarga experiència. I ens caldria afegir una altra “calòrica” que va participar en la Feísima enfermedad de fa onze anys: Júlia Truyol, que ara forma part del repartiment estel·lar de L’oncle Vània, estrenat al Temporada Alta.
És a dir, tot i els seus currículums que, sense tenir en compte l’estat de precarietat i ingravidesa del sistema cultural català, semblen de professionals consolidats, encara els considerem “joves” i, per tant, situats al graó més baix de l’escala més feble d’un país on costa tant consolidar-se. En el seu millor moment creatiu i personal, ells i els seus companys de generació són el present, no pas el futur. Ves que no acabi passant que quan celebrin cinquanta anys, com ha fet la Cubana, els continuem considerant un grup que promet. De fet, no és pas un bon senyal que de la companyia encapçalada per Jordi Millan en continuem enyorant i recordant els projectes (Les Teresines, per exemple) de fa… trenta anys?
Bombas Gens fa cinc anys
Dels deu anys de la companyia Calòrica al primer lustre de Bombas Gens, el centre d’art impulsat per la Fundació Per Amor a l’Art. Situat en una antiga fàbrica de vàlvules industrials i bombes hidràuliques aixecada l’any 1930 per l’arquitecte Cayetano Borso di Carminati, Bombas Gens ha esdevingut un centre de referència a València i, sobretot, un símbol de la cursa filantròpica que sembla que fan les grans fortunes del País Valencià. El futur Centre d’Art Hortensia Herrero, impulsat per la copropietària de Mercadona i esposa de Juan Roig, que s’obrirà l’any 2023 a l’antic Palau de Valeriola i anirà dedicat a l’art contemporani, competeix amb el dirigit per Susana Lloret, professora universitària i impulsora, amb el seu marit, l’empresari José Luis Soler, de Per Amor a l’Art.
Actualment, a Bombas Gens –on també hi ha el restaurant insígnia del cuiner Ricard Camarena, el xef més destacat de la cuina del País Valencià– s’hi poden veure dues exposicions. “Sculping reality” va dedicada a la fotografia documental de la col·lecció Per Amor a l’Art, amb noms com ara Walker Evans, Robert Frank, David Goldblatt, Anthony Hernández, Helen Levitt, Susan Meiselas, Tod Papageorge, Ian Wallace i Garry Winogrand. L’altra mostra, que s’acaba d’inaugurar fa poques setmanes, és dedicada a l’artista Irma Blank.
La música en català feta al País Valencià i a les Illes
Ja no és cap fet estrany que algunes de les propostes més destacades del panorama musical en català vinguin del País Valencià o les Illes. Potser és més sorprenent que molts d’aquests grups o artistes no hagin passat per Barcelona per consolidar-se, sinó que hi arriben amb la feina feta.
És el cas de Xanguito, el grup capitanejat per Joan Muntaner, que actuarà demà, divendres, a la Sala Luz de Gas, per presentar el disc Milions d’estrelles, aparegut el 2020, just abans de començar la pandèmia, i que l’ha convertit en un dels grups més escoltats i seguits de les Illes. Després de Barcelona, els Xanguito actuaran el primer de novembre al Teatre del Born de Ciutadella i el dia 5 a l’Auditori de Castelló, en un final de ronda que es tancarà el 12 al Teatre Principal de Palma, amb un concert del qual ja hi ha pràcticament totes les entrades venudes, on actuaran acompanyats per la Fúmiga, nascut a Alzira. La Fúmiga justament és a punt de presentar el disc Fotosíntesi, del qual acaben de fer públic el videoclip d’un dels temes avançats, “Her”. I també del País Valencià cal destacar Pupil·les, format per Natàlia Pons i Mireia Matoses, definit com un “grup feminista de rap electrònic”, que acaba de presentar el segon avançament, “Festa major”.
L’imprescindible
Els Premis Octubre arriben a una xifra rodona i màgica, els cinquanta anys. Creats per l’editor Eliseu Climent, els Octubre d’enguany es lliuraran dissabte, 30 d’octubre, en una festa, com cada any, i amb un palmarès que fa goig. Ja fa setmanes que l’Editorial 3i4 ha anat recordant a la xarxa alguns dels guanyadors més destacats, com ara Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, guanyadora de l’Andròmina el 1975; i Crítica de la nació pura, de Joan Francesc Mira, premi Joan Fuster 1984.
El nom propi
El 2022 es commemorarà el centenari del traspàs de l’escriptor Marcel Proust, autor de la monumental A la recerca del temps perdut. Amb la vista posada en aquest aniversari, el català té la sort que ara es publiquen dues traduccions de La recerca, una empresa per Josep Maria Pinto i publicada per Viena, i una altra a cura de Valèria Gaillard i de la qual s’encarrega Proa. Ara acaba d’arribar a les llibreries el quart volum de la traducció de Gaillard, Sodoma i Gomorra. La traductora i periodista cultural, a més, és una de les impulsores de la Societat d’Amics de Marcel Proust, l’associació que aplega els proustians catalans.
L’efemèride
El 4 de novembre farà dos-cents anys, dia per dia, del naixement d’Antoni de Bofarull i de Brocà, historiador, poeta, dramaturg i un dels pròcers de la Renaixença. Bofarull és l’autor de la que és considerada com la primera novel·la històrica catalana d’ençà del segle XV, L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonisant, publicada el 1862.
Caldrà estar-ne al cas
Benjamin at Portbou, òpera en dos actes i tretze escenes, és la primera incursió del mestre Antoni Ros-Marbà en la composició operística. Amb un llibret d’Anthony Carrol Madigan, se centra en els darrers dies del pensador jueu alemany, i l’acaba de publicar Dinsic, mentre espera l’estrena l’any vinent al Gran Teatre Liceu, en versió concert, això sí.
