12.01.2018 - 22:00
Abans de festes vam publicar a VilaWeb un article (‘Una rebel·lió judicial contra l’estat de dret’) en què criticàvem la interpretació que el magistrat de la sala segona del Tribunal Suprem Pablo Llarena –en funció de jutge instructor– feia del delicte de rebel·lió, regulat en l’article 472 del codi penal (‘són reus del delicte de rebel·lió els qui s’alcin violentament i públicament per a qualsevol de les finalitats següents: […] 5è. Declarar la independència d’una part del territori nacional’). Hi objectàvem fonamentalment l’extravagant concepte de violència de què ha fet ús en les interlocutòries del 9 de novembre i del 4 de desembre de 2017 en la causa –podríem afegir: general– contra el procés independentista català, que, a parer nostre, desborda el tenor literal possible de la llei i se situa en l’àmbit de l’analogia prohibida en contra del reu. Una interpretació patrocinada per la Fiscalia General de l’Estat en les seves querelles, que havia assumit entusiasta la titular del jutjat central d’instrucció número 3 de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, i que ara acaba de confirmar de manera inequívoca la interlocutòria del 5 de gener de 2018 del Tribunal Suprem amb el parer unànime dels tres magistrats que formen sala i en què es desestima el recurs interposat per Oriol Junqueras contra el manteniment de la seva situació processal de presó provisional. En aquesta ocasió, hi tornem i aportem quatre raons més per les quals considerem que aquest delicte de rebel·lió és il·lusori i existeix únicament en la ment de l’instructor Llarena i dels altres membres del braç judicial de l’A por ellos:
1. En primer lloc, la rebel·lió constitueix un delicte dels anomenats de consumació anticipada (en concret, de resultat tallat), perquè no és necessari que s’hagi arribat a assolir l’objectiu a què tendeix la conducta per entendre’l realitzat. En altres paraules, no cal que tingui lloc la declaració d’independència a què fa referència l’apartat cinquè de l’article 472 del codi penal, sinó que n’hi ha prou que es constati la presència d’un alçament violent i públic encaminat a fer-la possible (alçar-se ‘per a’). Ara bé, en tot cas resulta imprescindible que aquesta conducta es mostri com a idònia ex ante facto per aconseguir aquesta finalitat –encara que no s’arribi a materialitzar–, perquè si es tractés d’uns fets que no tenen transcendència objectiva per a posar en un perill real l’ordre constitucional vigent –que és l’objecte tutelat en aquest delicte–, ens trobaríem davant una actuació penalment innòcua. Salvant les distàncies, valgui la comparació: si intento matar algú d’un tret d’escopeta i fallo, seré castigat com a autor d’una temptativa d’homicidi; si intento matar algú, en canvi, clavant agulles en un ninot, no cometo res punible per molt que el propòsit que perseguia –la mort de la víctima– sigui idèntica en tots dos casos. La raó és senzilla: amb el vodú no es pot matar. Dit d’una altra manera: per a castigar per temptativa d’homicidi, cal que l’intent perpetrat evidenciï com a mínim certa aptitud per a posar en perill la vida d’altri. Doncs bé, en la modalitat del delicte de rebel·lió que ens ocupa, cal entendre que l’alçament ‘violent’, tot i que finalment s’ha revelat infructuós, es mostri a priori capaç de fructificar en una declaració d’independència que, al seu torn, reuneixi un mínim de condicions suficient per a provocar una conseqüència certa: la separació efectiva del territori concernit i la seva constitució en estat independent. No sembla que sigui aquest el cas si atenem les valoracions que, ex post i des de les rengleres mateixes de l’independentisme, s’han formulat sobre la virtualitat de l’acte parlamentari del dia 27 d’octubre per a implicar el naixement d’una Catalunya independent. Al contrari, la declaració ha estat qualificada de retòrica, simbòlica, política, sense efectes, no publicada en cap butlletí oficial, etc. Dit sigui tot això sense pretensió de menystenir la càrrega i el valor que pugui tenir la declaració parlamentària del 27-O; ara es tracta d’una altra cosa: determinar si els fets són penalment significatius o no ho són.
2. D’altra banda, en les querelles presentades pel Ministeri Fiscal davant l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem s’assegura que ‘los días previos y posteriores al de la celebración del referéndum, y desde luego, el mismo día 1 de octubre de 2017, constituyeron una insurrección, un levantamiento violento alentado por los querellados’ (p. 103 i 106, respectivament); una afirmació compartida en la interlocutòria del 2 de novembre del jutjat central d’instrucció número 3 de l’Audiència Nacional (p. 9), i en la qual insisteixen les dues interlocutòries del Tribunal Suprem del 9 de novembre i, sobretot, del 4 de desembre, del magistrat Llarena: en el cas dels quatre investigats que encara continuen en presó provisional, diu que les seves aportacions ‘están directamente vinculadas a una explosión violenta’ (p. 20) i que la seva capacitat directiva es constata en el fet que podien ‘dirigir las movilizaciones que pusieron en riesgo –o materializaron incluso– la violenta explosión social que contemplamos’ (p. 21). Ara, la interlocutòria del Tribunal Suprem del 5 de gener fa un pas més en aquesta direcció en relació amb el vice-president Junqueras: equipara la invitació a la ciutadania a manifestar-se pacíficament o, fins i tot, a acudir a votar (!) amb una incitació a alçar-se violentament, ja que ‘no podía ignorar que impulsando a sus partidarios a movilizarse contra el estado, los estaba impulsando también a enfrentarse físicamente con las fuerzas que pretendieran el cumplimiento de las normas de ese estado’, i això malgrat que ‘no consta que el recurrente haya participado ejecutando personalmente actos violentos concretos’, ni tampoc ‘que diera órdenes directas en tal sentido’ (p. 10-11 i especialment p. 13). I és que no hi ha, en cap d’aquestes resolucions, ni una sola evidència que permeti d’inferir que el govern en conjunt o qualsevol dels seus membres individualment (ni tampoc els membres de la mesa del parlament ni els Jordis) induís la ciutadania a l’ús de la violència. Ni una sola. Ni que incités, ni que animés, ni que aplaudís la comissió d’actes violents. Al contrari: són públiques i conegudes les nombroses crides a actuar sempre de manera pacífica en totes i cadascuna de les mobilitzacions que han tingut lloc al llarg d’aquests anys de procés independentista. Els actes que s’hi identifiquen com una ‘clara y plural expresión de esta violencia’ (!), com les tractorades dels pagesos, els murs humans davant els col·legis electorals, els escarnis en alguns hotels on s’allotjaven policies, els talls de carreteres, els danys a vehicles de la Guàrdia Civil, etc. (interlocutòria del Tribunal Suprem del 9 de novembre, p. 16) –i que mai poden integrar la violència a què fa referència l’article 472 del codi penal, com explicàvem fa unes setmanes (Una rebel·lió judicial contra l’estat de dret)–, en cas de tenir alguna rellevància penal només podrien ser atribuïbles als seus autors individuals. No és possible cap altra interpretació en virtut del principi de responsabilitat personal pel fet propi, que impedeix castigar ningú per fets aliens.
3. Encara més: les interlocutòries de l’Audiència Nacional i, després, del Tribunal Suprem mantenen que tot el que ha passat fins ara obeeix a una estratègia concertada, perfectament organitzada i amb un repartiment de papers entre els diferents actors del moviment secessionista, en ‘ejecución de un plan preconcebido’. En situen el punt d’arrencada en la resolució del parlament del 9 de novembre de 2015 per la qual es declarava l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república, i atribueixen un paper decisiu al full de ruta fixat en el document ‘EnfoCATs (Reenfocant el procés d’independència per a un resultat d’èxit. Proposta estratègica)’. Doncs bé, cal recordar que en el cas del delicte de rebel·lió, no solament se’n castiga la consumació, sinó també els actes preparatoris, una etapa prèvia a l’execució del delicte en què es duen a terme d’activitats encaminades a facilitar-ne la comissió posterior. Efectivament, l’article 477 del codi penal preveu la sanció de la conspiració, la proposició i la provocació per a cometre el delicte de rebel·lió. Si és efectivament així, no s’entén per quina raó les querelles contra el govern i la mesa del parlament no es presenten fins al 30 d’octubre de 2017, una vegada el delicte de rebel·lió ja s’hauria consumat (recordem que és un delicte de consumació anticipada), i no molt abans, fins i tot anys abans, quan encara es preparava. No solament això, i en referència, ja estrictament, a l’execució i consumació del delicte: les interlocutòries situen les primeres mostres de ‘violència’ el dia 19 de setembre en la concentració de protesta per l’escorcoll de la Guàrdia Civil a l’empresa Unipost de Terrassa, moment en què ja s’hauria consumat el delicte i que faria inexplicable la passivitat de la Fiscalia General de l’Estat els quaranta dies posteriors. Tot plegat, ben incongruent.
4. I, per últim: el delicte de rebel·lió és un delicte pluripersonal en què es requereix la convergència d’un nombre més o menys elevat de persones que haurien de protagonitzar l’alçament violent. Lògicament, no totes hi tenen el mateix paper i, en conseqüència, el tractament penal que caldrà dispensar a cadascun dels intervinents en la rebel·lió diferirà en atenció al grau divers de contribució que hi hauran prestat. En aquest sentit, l’article 473.1 del codi penal distingeix, d’una banda, entre els caps principals de la rebel·lió i els qui l’hagin promoguda o sostinguda mitjançant la inducció (per a qui preveu la màxima sanció: presó de quinze a vint-i-cinc anys); en segon lloc, els qui hi exerceixin un comandament subaltern (presó de deu a quinze anys); i, en darrer terme, els ‘mers participants’ en el delicte (presó de cinc a deu anys) –penes que poden ser més elevades en determinades circumstàncies extraordinàries i que en el cas més greu poden arribar als trenta anys de privació de llibertat. Dit d’una altra manera, en una rebel·lió no es castiga només els màxims responsables, sinó que es castiga tothom: tots i cadascun dels alçats. Els ‘mers participants’ de qui parla l’article 473.1 són els simples executors, és a dir, els qui han intervingut en la rebel·lió sense ser-ne impulsors ni dirigents: en definitiva, els rebels. I si en la querella i les interlocutòries es fixa el moment culminant de la insurrecció en el referèndum de l’1-O i en els fets ocorreguts els dies previs i posteriors, els querellats i investigats haurien de ser les desenes de milers de persones que hi van intervenir. En cas de considerar que es tracta d’una rebel·lió, aquesta ha de ser la seva absurda i ineludible conseqüència: hi ha delicte de rebel·lió o no n’hi ha, i, si n’hi ha, val per a tots els qui hi han participat. I és que el delicte de rebel·lió està pensat per sufocar un alçament armat protagonitzat per unes dotzenes de militars exaltats. Els únics precedents són de naturalesa militar: entre els més recents, l’operació Galàxia de final de 1978 (conspiració i proposició per a la rebel·lió), el cop d’estat de Tejero al congrés dels diputats del 23 de febrer de 1981 (rebel·lió consumada) i l’intent d’octubre de 1982, en vigília de les eleccions generals d’aquell any (conspiració per a la rebel·lió). Quan són, en canvi, centenars de milers de persones les qui posen en entredit de manera pacífica la legalitat vigent, el recurs a un delicte de rebel·lió eixamplat a mida, i al dret penal en el seu conjunt, constitueix, com s’ha dit amb encert, un fracàs de la política, i una utilització del sistema penal allunyada de les finalitats que li són pròpies.
I és que, com afirmàvem en la contribució anterior i ara reiterem, ni hi ha delicte de rebel·lió (i alguns dels arguments aportats –i d’altres que ara han de quedar fora de consideració– servirien igualment per a impugnar la presència de sedició), ni els òrgans jurisdiccionals que l’instrueixen –ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional– no en són competents, ni la mesura cautelar de presó provisional, que encara es manté per a quatre de les persones encausades, no està justificada. Aquí l’única rebel·lió és la que protagonitza el braç judicial de l’A por ellos: una rebel·lió contra els principis inspiradors del dret penal modern i la idea mateixa d’estat de dret.
Antoni Llabrés Fuster i Javier Mira Benavent, professors titulars de dret penal de la Universitat de València.
