“Encara hi som a temps”: presentació del llibre ‘Deu lliçons per a salvar el català’, de Carme Junyent

Amb la sala Jacint Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès plena de gom a gom, dijous al vespre es va presentar el llibre Deu lliçons per a salvar el català, amb texts de la lingüista M. Carme Junyent (1955-2023). El llibre és un recull d’articles i entrevistes publicats per Junyent a VilaWeb durant més de deu anys: del 2013 fins poc abans de la seva mort, l’agost de l’any passat. L’acte de presentació va anar a càrrec d’Assumpció Maresma, editora de VilaWeb i encarregada de prologar el llibre; i Jordi Badia, cap d’estil d’aquest diari, autor de la introducció i responsable de la tria dels texts. El llibre ha estat publicat per Rosa dels Vents.

Maresma i Badia van establir un diàleg per a repassar els temes principals de què tracta el recull, principalment la idea que la clau perquè el català sobrevisqui és que esdevingui llengua de convivència, és a dir, que sigui l’eina de comunicació reconeguda pels parlants i les institucions com a llengua comuna, juntament amb un tractament respectuós de la resta de llengües parlades al país. En relació amb això, es va insistir també en dues idees bàsiques del pensament de Junyent. En primer lloc, que el bilingüisme és un perill, perquè en el nostre cas pot desembocar en la substitució de la llengua dominada –el català– per la dominant –el castellà. En segon lloc, que la situació de multilingüisme que hi ha als Països Catalans és el millor aliat per a superar justament aquest parany del bilingüisme, si la societat és capaç d’atorgar un paper preeminent a la llengua pròpia, com a instrument de cohesió.

En els articles publicats, Junyent fa una crítica de la política lingüística que s’ha seguit fins avui, perquè no ha estat capaç de convertir-se en un projecte de país, sinó simplement en un apèndix d’un departament dels governs. I també és especialment punyent a l’hora d’avaluar els resultats de la immersió lingüística de l’ensenyament, un aspecte que a l’acte de dijous fou molt comentat pel públic assistent.

Durant l’acte també es va fer esment d’un aspecte al qual Junyent va dedicar força articles i entrevistes: la crítica de l’anomenada “llengua inclusiva”. Maresma i Badia van lamentar que molt sovint es vulgui reduir la seva aportació tan sols a aquesta qüestió, per bé que, de fet, no en fou ni de bon tros un àmbit essencial.

Un dels trets del tarannà de M. Carme Junyent era un pragmatisme eficaç, del qual es derivaven missatges clars. A l’acte se’n van comentar uns quants exemples, com ara que, per ella, en la societat catalana hi havia un 15% de militants a favor del català, un 15% d’hostils i un 70% d’indiferents. Junyent insistia que s’havien de deixar de banda els hostils i esmerçar els esforços a convèncer els indiferents, per ampliar el compromís social amb la llengua i enfortir-la.

L’acte va començar i acabar amb el missatge d’esperança que traspua aquest recull de texts, especialment els darrers apartats, titulats “Els joves tenen la clau” i “Encara hi som a temps”. Perquè, en definitiva, l’obra de M. Carme Junyent és una visió lúcida de la realitat lingüística, una manera de sacsejar la societat per a fer veure el perill de perdre la llengua i, sobretot, donar eines per a evitar-ho.