Encara estem així: urgència d’educar

Mentre mirava Adolèscencia, una frase em va regirar especialment l’estómac. Va ser una frase que deixa anar, entre riures, davant de tothom, i amb escarni, un dels nois de l’institut a un altre: “T’has deixat pegar per una noia!” A la sèrie, hi passen moltes coses molt més transcendentals, però aquella rèplica em va fer venir nàusees. Encara estem així, vaig pensar, perquè és evident que la ficció és un retrat de la realitat, o pitjor, la realitat sovint supera la ficció, per tant, aquesta mena de burles se senten, encara, en moltes aules, als patis de col·legis i instituts i als carrers de tot arreu.

Mentre mirava d’empassar-me aquella frase, que se’m va travessar, tot d’una, a xarxes, vaig llegir el testimoni d’una mare a qui la filla d’onze anys li arriba un dia a casa i li comenta que a escola li han deixat anar “per presumir, s’ha de patir”. La criatura demana que la mare posi contingut i context al patir i al presumir. La mare constata, tristament, que determinades cantarelles, les que van enfocades a tenallar les noies i dones, tenen la capacitat de saltar de generació en generació, talment com els polls, que mai s’eradiquen, o com el patètic acudit de “Mis tetas”, que sobreviu malgrat ser dolent amb ganes, i continua marcant l’imaginari col·lectiu de la nova canalla amb els riures còmplices dels adults. Alhora, la mare s’esforça per fer entendre a la filla que de cap manera ha d’interioritzar aquell missatge sentenciant i opressor, que el fet de presumir no ha d’implicar patiment.

I, al cap d’unes hores, converso amb una amiga que m’explica que l’àvia de la família, malgrat la millor de les intencions, continua fent diferències de gènere cap al nét i cap a la néta, i que és la nena qui s’ha de sentir dir que tal vestimenta que porta és massa de nens, o que les nenes no poden fer rots, o no ploris que estàs lletja quan plores.

En menys de 48 hores, realitat i ficció s’uneixen per estampar-me al front un missatge clar: encara estem així, i encara són elles, les nenes-noies-dones les qui creixen amb massa llegats masclistes esclafant-les de ben petites. Inevitablement, enceto dins el meu cap un debat encès amb mi mateixa: estic educant bé les meves criatures? On són les fissures? En què fallo? Què puc millorar? Que mai educarem del tot bé és evident. En tota voluntat d’educar hi ha una quota d’error, sempre. La tasca d’educar és complicada perquè, per més que visquem un esclat de publicacions sobre pedagogia i criança, no hi ha manuals d’instruccions fets a mida. Eduquem les mares, els pares, els mestres, els familiars, la gent del lleure i tothom qui té contacte presencial o virtual amb canalla i joves. I, si bé és cert que podem planificar uns pilars educatius, moure’ns dins uns preceptes i uns valors pensats, eduquem com respirem, a voltes, sense ser-ne ni conscients. Educar és passar el sedàs i adonar-nos de què val la pena de salvar de la manera com nosaltres vam ser educats i què cal eliminar. I, com passa amb tot, en l’equilibri hi ha la virtut: ni dinamitar i eliminar tot model educatiu passat o antic perquè sí, ni perpetrar imitativament i sense anàlisi ni adaptació. Seguir les petjades de l’educació que vam rebre és més senzill, perquè ens surt de manera natural, innata, però aquí ve la part complexa: malgrat que educar sigui també un acte inconscient, o justament perquè sovint ho és, cal posar-hi molta atenció. I per posar-hi atenció, cal que sortim de nosaltres mateixos i ens observem des de fora per entendre el dibuix de quina mena de model educatiu representem.

Sabem que la canalla aprèn més per imitació que no pas per directrius verbals; compta què diem, però també, i encara més, tot allò que fem. Ja podem repetir a les criatures que s’ha de dir “hola” quan entren en un establiment i “adéu” quan en surten, que si nosaltres no saludem ni en entrar ni en sortir, difícilment entendran que aquest és un gest amable que cal integrar en el nostre dia a dia. Tant és així que, en moltes ocasions, les criatures, quan siguin adultes, no es tractaran a si mateixes com nosaltres les tractem, sinó de la manera com han percebut que nosaltres ens tractem a nosaltres mateixos. Per esdevenir un bon model educatiu, és imprescindible revisar-nos, saber qui som, com ens comportem, com ens definim i què ens va ajudar de la manera com van ser criats i què ens va fer mal o ens va traumatitzar; cal tenir els ulls oberts al món per entendre a quin ritme va l’educació que no depèn de nosaltres, la que actualment els arriba per xarxes, digitalment, o als parcs i carrers, perquè d’aquesta manera sabrem com i fins a quin punt hem d’avançar-nos tant als llegats més nocius de l’educació del passat que continuen presents com als nous ordres i patrons, que contenen la pitjor cara de tots els temps: racisme, masclisme, desigualtats socials.

La sèrie Adolescència em va convidar a reflexionar sobre la meva manera d’educar, però jo també m’hi convido cada dia, i sovint concloc que és refotudament difícil, i més, en un món productivista i individualista que ens empeny a continuar portant criatures al món mentre ens va robant qualitat i hores de criança. Personalment, m’he marcat cinc objectius principals d’una llarga llista de propòsits: 1) Empatia, llibertat i límits en la mateixa proporció. 2) Gestar confiança i trencar amb la imatge de mare/pare com a figura autoritària: si mai et passa res, aquí sempre hi trobaràs escolta i comprensió; que no hagin de callar mai per por de represàlies. 3) Anticipar-me als missatges ocults a les xarxes i al món digital; contra el porno, educació sexual i naturalització del sexe, de la nuesa, dels cossos. Contra el racisme i el feixisme: conversar i convidar a reflexionar amb exemples. Respecte i bon tracte cap als altres, sempre. 4) Tallafocs als perniciosos missatges caducs del passat que arriben per terra, mar i aire: evitar dir-los les frases que, de petita, com a nena, em van fer mal i m’han deixat un pòsit de ferida. Evitar parlar malament dels cossos dels altres, evitar parlar malament de mi mateixa, alhora que reconec a les criatures els meus errors i els demano perdó, si s’escau. 5) Encomanar-los el sentit creatiu, estimular la sensibilitat i la necessitat de conèixer les seves passions.

La nova sèrie de moda és una constatació més que hi ha pocs motius per a ser optimistes i que anem tard, i de mal borràs. El masclisme està enquistat i ja ha devorat la canalla, cada vegada més jove. El masclisme es filtra per tot arreu, i entra dins la normalitat per qualsevol mínima escletxa. Hi ha un missatge clar: tan important és no deixar soles les criatures a la intempèrie de la digitalització, com no frenar els comentaris i els comportaments masclistes de familiars i amics, perquè sí, encara estem aquí, és a dir, allà, en un lloc fosc i perillós, especialment per a les nostres filles.

PS. Us recomano que, si no l’heu llegit, llegiu l’article de la companya Marta Rojals, que aprofundeix més sobre la sèrie.