29.09.2018 - 22:00
Estimat Quim:
Em costa escriure’t. Em costa trobar el registre adequat, perquè el teu empresonament injust trenca tota l’espontaneïtat i la naturalitat del fet d’escriure a un amic.
És clar que la manera habitual de comunicar-nos entre nosaltres ha estat sobretot presencial; xerrar, tot compartint estones esgarrapades del temps lliure de feina, per posar-nos al dia de les nostres vides; interessar-nos per com encarem la vida professional, comentar els reptes que han sorgit en aquest camí, explicar-nos com creixen les filles i els fills i construeixen de mica en mica el seu projecte de vida… en definitiva, sempre hem conversat en un context desenfadat i distès en què no ens havíem de dir res però en què ens ho anàvem dient tot, desgranant cada punt com si féssim un escàner de les nostres situacions respectives per confirmar que tot seguia més o menys a lloc.
Sempre has estat un amic de poques paraules, perquè ets directe i vas al gra; no aboques les lletres perquè sí, al contrari, en fas un estalvi generós. Ets d’aquelles persones que demanen ‘com estàs?’, ‘com esteu?’, ‘què fa la família?’ sense que siguin preguntes retòriques. Són preguntes que busquen respostes perquè vénen d’algú amb ganes d’escoltar.
Hem fet recorreguts diferents però hem mantingut un fil que ha acabat teixint aquesta amistat sincera.
Ens vam conèixer a l’escola: érem de cursos diferents i, tot i que el centre era molt gran, et feies sentir perquè encapçalaves amb empenta reivindicacions que defensaven el país, la llengua i les nostres llibertats. I ara penso que, segurament, ja t’entrenaves per al teu compromís envers una vocació evident al servei del país.
Vam coincidir a l’esplai. Van ser uns temps en què esmerçàvem un bon grapat d’hores i d’il·lusions per acompanyar joves i, en aquell entorn, potser no ens n’adonàvem, però anàvem creixent amb ells. A l’esplai vam consolidar tants valors útils que hem transferit a entorns i realitats diverses! Segur que en tens tants exemples com jo.
L’Enric també ens va mantenir a prop durant uns quants anys. La política jove, la implicació en la universitat i la militància incondicional per tot allò que respirava nació, llibertat, futur…Va ser una època apassionada i de molta dedicació.
Més endavant, el punt de trobada va ser un poble preciós al peu del Matagalls. Tots dos hi vam arribar sobrevinguts i ens l’hem fet nostre. Hi hem vist créixer els fills, que s’han fet bons amics, hi hem forjat una colla diversa amb qui podem gaudir d’una natura exuberant i d’un patrimoni històric i cultural extraordinaris. Recordo un dia poc abans del teu empresonament, en què tornaves d’una de les teves passejades en solitari. Érem asseguts a l’era de l’hostal i vam tenir ocasió de compartir les amenaces del moment i la fortalesa amb què les encaraves. Sembla impossible! No saps el buit que hi has deixat. Encara em sembla que apareixeràs per la plaça a buscar el diari mentre fas temps per recollir la resta de la família que s’entreté.
Quim, en aquesta mirada ràpida pel trajecte compartit, segurament em deixo detalls que m’he perdut i que algun dia, en aquestes converses que tornarem a tenir aviat, et demanaré que em recordis… Llavors ens esforçarem per deixar de banda la teva absència i tornarem a tenir nous reptes i desigs en llibertat.
Una abraçada i molta força,
Montserrat Oliveras Bagués
