‘En un lugar de la Mancha…’

Què hi ha al darrere l’eix central de mercaderies? Doncs hi ha allò que en castellà anomenen un pelotazo,  un dels pelotazos urbanístics i financers més grans de la història d’Espanya.

Al sud de la Meseta, a cavall de Sierra Morena i els Montes de Toledo, s’estén una regió sense nom, de clima inhòspit i d’una bellesa natural incomparable, amb una superfície equivalent a la de Catalunya i Aragó juntes. És una de les regions amb més poca densitat de població de tot Europa i potser, fins i tot, del planeta. Només hi ha dues ciutats importants, Ciudad Real i Puertollano. Ambdues s’escarrassen a ser quasi tan grans com Granollers.

Durant generacions ha estat una regió aïllada, tot i ser relativament a prop de Madrid. Però la falsa prosperitat arriba a tot arreu. Actualment, és una àrea plena de projectes viaris i d’infrastructures. En total s’hi projecten 2.500 quilòmetres d’autovies.

Malgrat el fiasco de les autopistes radials de Madrid que han deixat un forat de 8.000 milions d’euros, el Ministeri de Foment espanyol preveu de prolongar-les. Amb poc més de 1.300 vehicles diaris, l’AP-41 (Madrid-Toledo) és l’autopista amb més poc trànsit de tot Europa. I, malgrat el deute milionari que ens deixa, Foment la farà arribar fins a Còrdova. La futura AP-41 anirà paral·lela a l’autovia A-4, una carretera de doble calçada amb una intensitat mitjana de circulació de 14.000 vehicles diaris, tants com la C-66 (Palafrugell-Corçà) o la BV-2244 a l’altura de Sant Sadurní d’Anoia. Encara més, bona part del traçat de l’AP-41 coincideix amb la nova autovia A-41, que també unirà Toledo i Còrdova seguint el traçat de l’AVE Madrid-Sevilla.

Molts terratinents de la zona es freguen les mans pensant que les expropiacions de terrenys per a fer les radials de Madrid es varen pagar a 3.161 €/m2, per bé que, inicialment, el Ministeri de Foment les valorava en 28 €/m2. Els Franco, els Abelló i els Serrano Sunyer, entre més, es varen repartir més de 1.800 milions d’euros de sobrecostos que haurem d’assumir els ciutadans.

Aquesta terra és terra de contrastos. Malgrat ser objectiu prioritari dels fons de la UE, és la regió amb més aeroports privats de tot Europa. En època de cacera, entre l’octubre i el febrer, s’hi pot observar una de les concentracions de jets i jumbos privats més grans de tot el món. El motiu és que s’hi concentren les finques de caça major més exclusives d’Espanya, moltes de les quals incloses en els circuits cinegètics internacionals. A les finques, no s’hi accedeix pagant, sinó per invitació. Cal ser membre d’un selectíssim grup de persones per gaudir de les activitats cinegètiques i dels negocis que es fan a l’entorn.

Curiosament, els traçats de les noves autovies que es projecten a Castella – la Manxa, Extremadura i Andalusia transcorren pels llindars d’aquestes finques de cacera. A més de la casa reial espanyola i d’alguns cortesans afortunats, en són propietaris els principals accionistes d’empreses com ara Acciona, ACS, OHL, FCC, Sacyr Vallehermoso, Repsol, Cepsa, Caixa Bank, HSBC, BBVA… les mateixes empreses que construeixen, financen, gestionen i fan negoci amb les infrastructures públiques de l’estat.

Fa uns quants anys, moltes varen fer un front comú per promoure la construcció de l’aeroport de Ciudad Real, l’aeroport privat més gran d’Europa, fent ús de la influència a Caja Castilla la Mancha per obtenir-ne l’aval financer. Malgrat no tenir activitat comercial, en època de cacera s’hi trobaven més de 500 jets privats que acollien els membres de les famílies reials europees i del golf Pèrsic, a més d’empresaris i dignataris d’arreu del món.

Els mateixos promotors de l’aeroport de Ciudad Real varen aconseguir els permisos per construir-hi una zona industrial tan gran com la Zona Franca de Barcelona, aprofitant les ajudes de la UE i del Ministeri d’Indústria espanyol. A més, també s’hi projecta de construir un dic sec, la terminal de contenidors marítims més gran d’Europa construïda mai en terra ferma. La idea és que entorn de l’aeroport de Ciudad Real s’hi desenvolupi la principal zona d’activitats logístiques de l’estat espanyol. Un centre de distribució logística de proporcions bíbliques que es nodrirà de les mercaderies dels ports de Sines (Portugal), Cadis, Algesires, Màlaga, Almeria, Cartagena, i amb el temps, València i Sagunt. De fet, pretén ser el port industrial i de mercaderies més gran del sud d’Europa, malgrat el petit inconvenient de situar-se a 650 metres sobre el nivell del mar.

Tanmateix, el disbarat no s’acaba pas aquí. Tots sabem que l’aeroport de Barajas és deficitari, malgrat el constant tracte de favor que rep d’Aena. L’agència estatal obliga les companyies aèries que volen operar des del Prat i a desviar-hi la major part de vols intercontinentals, perquè Madrid és incapaç de generar tanta demanda per si mateixa.

Malgrat el dèficit de Barajas, el govern espanyol preveu de construir dos grans aeroports més a la Comunitat de Madrid. El primer, a Navalcarnero, a tan sols dos quilòmetres de l’aeroport privat d’El Àlamo, és pensat per a donar servei als VIP que s’acostin al nou circuit d’automobilisme de la capital, el nou aparador de la flamant Marca España. El segon es projecta a Campo Real, a prop d’Arganda del Rey. Serà un aeroport de mercaderies i ocuparà una zona equivalent a dues vegades l’Eixample de Barcelona.

Tanmateix, ni Madrid ni Castella no tenen prou demanda per a justificar tanta infrastructura. Per això mateix, als promotors d’aquests projectes els cal una xarxa de gran velocitat ferroviària de mercaderies que connecti els ports de la costa amb la terminal marítima de Ciudad Real i l’aeroport de Campo Real. Aquest és el corredor ferroviari que defensa En Comú Podem i la resta de partits espanyols. Mentrestant, hem d’assistir impotents a la descapitalització de Catalunya i del País Valencià, per la manca d’una simple xarxa ferroviària convencional amb amplada de via europea. I hem de veure com se’n van inversions milionàries per l’obsolescència programada de les nostres infrastructures.

Espanya emula les gestes dels seus avantpassats. Els ferrocarrils construïts a mitjan segle XIX al voltant de la villa y corte connectaven els reales sitios, les reales fàbricas i les principals zones d’esbarjo de l’aristocràcia espanyola: els palaus d’Oriente, Aranjuez, Riofrío, la Granja de San Ildefonso, El Escorial… i les inaccessibles finques de cacera de la família reial i dels seus acòlits: El Pardo, La Casa de Campo, la vall de Cuelgamuros, La Encomienda, el Bosc de Riofrío, Los Llanos… un despropòsit de dimensions colossals que va acabar amb l’adveniment de la Primera República i una de les fallides més greus de l’estat espanyol.

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis