En quina llengua s’expressa la creativitat?

Llegeixo en un diari la que es presenta com la primera entrevista que concedeix el nou conseller de Cultura, l’honorable Santi Vila. L’entrevista és breu i la guia l’interès d’Orovio i Molina, que la signen, d’apuntar respostes a qüestions d’actualitat més que no pas de permetre-li d’oferir un punt de vista propi sobre el repte d’abordar la seva nova responsabilitat. Malgrat això, el conseller hi insinua tres o quatre idees que esperem que gosi anar desenvolupant.

Tant de bo l’accés dels ciutadans a la cultura vagi esdevenint l’eix que vertebri la política cultural ara i aquí, com sembla desprendre’s de la seva reacció a una de les primeres interpel·lacions que li fan. Ara, de quina mena d’accés a quina mena de cultura deu parlar el conseller? Si és cert que creu, com diu, que ser més cultes ens farà més lliures, deu aspirar a promoure polítiques que estimulin la voluntat dels ciutadans de cultivar-se, això és, de formar-se culturalment per tenir més esperit crític i, doncs, més capacitat de transformar la realitat. Bravo, dic jo: ho signo, per més que algú pugui titllar-nos, quan parlem en aquests termes, de somiatruites il·lustrats o de cultistes romàntics. Ho devem ser, ves.

Passa, però, que també hi ha respostes que mostren el conseller captiu d’aquella fascinació tan estesa entre els gestors culturals del nostre país. La fascinació per la presumpta salut empresarial de les indústries culturals del país. La fascinació per la projecció exterior dels productes culturals de bandera. Compte, la salut de les indústries i la capacitat de projecció exterior són cabdals, no en dubto gens. però jo les veig més aviat com una conseqüència que no pas com un objectiu en si. Què va primer, segons el conseller, el carro o els bous? L’entrevista és tan puntejada que llegint-la no ho podem saber.

Passa una mica això mateix, més endavant, quan els periodistes de La Vanguardia reincideixen a posar al conseller el parany d’aquella qüestió tan esgotadora de la llengua de la cultura. I diríeu que ell se’n surt seguint el manual d’instruccions. D’una banda, sembla defensar la centralitat del català, quan parla de la importància de prestigiar la llengua i de potenciar-la com a eina d’integració. D’una altra, sembla relativitzar-la absolutament quan distingeix, de fet, entre creativitat catalana i creativitat en català.

No ens en sortim. Perquè, en quina llengua s’expressa la creativitat? Em fa por que en això, ara com ara, la retòrica obscena de Ciutadans, de La Vanguardia i companyia hagi acabat convertint-se en l’opinió políticament correcta. És la retòrica que converteix la llengua en problema, que du a introduir polítiques de quotes lingüístiques, que aconsegueix d’imposar a la pràctica la subsidiarietat del català a la llengua de debò.

No, la creativitat no s’expressa indistintament en català o en castellà. La creativitat, quan hi és, s’expressa. Punt. De vegades –per raó de la disciplina artística de què es tracti o de la naturalesa de l’experiència–, la llengua hi té un paper purament instrumental. I llavors no hi ha debat. Algunes altres vegades, la llengua és la matèria sobre la qual es construeix l’objecte. I llavors tampoc no caldria que n’hi hagués. Ho diré d’una altra manera: té sentit discutir si hi ha una literatura catalana que s’expressi en llengua castellana? No gaire: a mi cada dia m’interessa més discutir si aquesta o aquella novel·la encara es pot considerar literatura.