En quin món viuen?

Cinc anys abans de l’esdeveniment que havia de canviar el món i deixar obsoleta bona part de la seva obra, Raymond Aron, a Les dernières années du siècle, el seu últim llibre, féu una revisió crítica del pensament de George Kennan, l’impulsor teòric de la política de contenció de la Unió Soviètica durant els primers anys de la guerra freda. Amb el temps, Kennan canvià de parer, creient que després de Stalin l’URSS havia mutat i ja no era cap perill existencial per als Estats Units. En aquest nou escenari, Kennan defensava que els interessos del bloc soviètic eren compatibles amb els dels Estats Units dins les àrees d’influència respectives i s’oposava a reactivar la cursa armamentística dels Estats Units, particularment l’arsenal nuclear. Aron considerava ingènua la fe de Kennan en l’arxivament de l’expansionisme soviètic. Admetia que Bréjnev, a diferència de Stalin, no aterria els seus camarades, que la població concentracionària havia disminuït, que els dissidents ja no desapareixien sinó que s’exiliaven o els expulsaven i que a Occident els comunistes es distanciaven del model soviètic. Tot i això, Aron observava que els principis del règim eren els mateixos de sempre, encara que l’aplicació hagués esdevingut més flexible. El monopoli del poder encara el detenia la cúpula del partit i el règim econòmic no s’havia reformat substancialment. La planificació continuava centralitzada i autoritària, amb els mateixos vicis i les mateixes prioritats d’abans. Kennan, segons Aron, s’havia oblidat d’ell mateix, llençant a un pou l’experiència diplomàtica d’anys per retractar-se de la pròpia opinió publicada, en què havia dit de la Unió Soviètica que, essent “insensible a la lògica de la raó, és altament sensible a la lògica de la força”.

Aron, home d’un gran sentit comú, deia allò que, de tan evident, s’escapa a la sofisticació de molts experts: que els designis i la conducta dels estats depenen en algun grau de la relació de forces. Pel que fa a la Unió Soviètica, hi afegia que, “en el cas d’un estat policial, ideològic, totalitari, les intencions no se separen de les capacitats”. És a dir, que si poden fer-ho, ho fan. Si ho traslladem al microcosmos espanyol, amb les precisions que són del cas pel que fa al totalitarisme, que de moment es manté tendencial i sols és clarament articulat en la ideologia de Vox, la veritat d’aquesta observació salta a la vista. Les intencions de l’estat espanyol, governi qui governi, no se separen mai de les capacitats. Tants recursos com té a l’abast els desplega en la persecució dels seus objectius ideològics. Clavegueres, guerra bruta, suborns, control de la premsa i les comunicacions, instrumentalització política de la judicatura, eventualment mobilització de l’exèrcit contra la població… La regla d’or democràtica consistent a separar les intencions de les capacitats, ço és, a crear un espai entre la voluntat i els mitjans, entre el poder i la seva manifestació, és aliena a l’estat espanyol. La democràcia plena hi és sols per autosuggestió, una suggestió tan imposada com la societat sense classes a la Unió Soviètica. L’estat espanyol es comporta, no pas en algun grau sinó completament, segons la relació de forces de cada moment. Espanya és arrogant amb qui té menys poder i submisa amb qui en té més. Amb això demostra que no té cap més principi rector que la lògica de la força.

La relació de forces és clau en la manera com l’estat ha encarat el conflicte amb Catalunya, sense que hi hagués cap canvi notable després dels governs del PP, com tampoc no n’hi hagué a la Unió Soviètica en acabar-se l’era de Stalin. Cal preguntar-se si la transformació de Kennan de falcó en colom no té un cert paral·lelisme en la política de distensió –dita de diàleg– promoguda pels mateixos que fins el Primer d’Octubre subscrivien les tesis de confrontació amb l’estat. ERC actua com si els interessos d’Espanya fossin compatibles amb els de Catalunya, com si l’estat reconegués i respectés una esfera catalana d’influència. Insistint en un diàleg que Espanya no vol, perquè no l’hi obliga la relació de forces, ERC llença a l’oblit l’experiència de gairebé un segle.

Aquesta és la situació avui, però cal tenir present que la relació de forces canvia d’acord amb moltes variables. Històricament, la sort de Catalunya l’han decidida interessos internacionals, que se li han girat en contra o que no ha sabut aprofitar. Un exemple actual de com Espanya pot ser neutralitzada per un estat feble és que ha hagut d’acceptar que Kossove participi en competicions esportives amb la seva bandera nacional. N’hi ha hagut prou que el COI recomanés a les federacions esportives d’uns altres països que boicotessin Espanya per a produir el reconeixement de facto d’aquest estat post-iugoslau. Espanya s’hi negava tossudament pel paral·lelisme amb la reivindicació de Catalunya, malgrat que el 2017 els catalans ja van decidir no seguir el camí de Kossove per por de pagar-ne el mateix preu. Sempre quedarà el dubte si van mesurar assenyadament les relacions de força aquella primera setmana d’octubre en què van existir per al món.

Aron replicava a Kennan: “En quin món viviu? Per què heu perdut el contacte amb la realitat?” Us queixeu que les relacions russo-americanes no siguin millors, però els europeus venen la seva tecnologia a l’URSS, els posen fàbriques i donen crèdits amb condicions de privilegi a la potència que temen. L’estupefacció d’Aron cal posar-la al dia, no pas en relació amb la política contradictòria dels europeus amb Rússia i sobretot la Xina, que no és tema d’aquest article, sinó amb l’actitud d’una part important de l’independentisme català d’ajudar l’enemic que no perd ocasió d’escanyar Catalunya per absorbir-la. En quin món viuen els autoanomenats pragmàtics? Com és que han perdut el contacte amb la realitat?  Per què ajuden l’enemic en els moments en què trontolla i la relació de forces és més igualada. Per què li concedeixen la treva que necessita per a vigoritzar-se? Tant costa obrir els ulls davant la intensificació del càstig, les humiliacions i les intencions franques?

Als pragmàtics els agrada repetir la frase de Bismarck que la política és l’art d’allò que és possible. Bismarck és l’inventor oficial de la Realpolitik, la política inescrupolosa. Si més no, n’encunyà el terme, car la idea ja era perfectament formada i explicada al Príncep de Maquiavel. Com a definició no és gaire útil, perquè com es mesura la possibilitat? Els fets polítics decisius solen realitzar allò que semblava impossible abans d’esdevenir-se; el geni polític consisteix a percebre allò que és possible quan s’esquincen les costures de la realitat. Millor que aquella definició de Bismarck és la d’Aron: “L’art de la política consisteix, en efecte, a distingir els interessos vitals i els interessos marginals, a no invertir o arriscar recursos considerables per defensar una posició secundària.” I aquí és on determinats independentistes es revelen aprenents de bruixot, car esmercen ingents recursos morals en objectius secundaris per no haver de comprometre’s a defensar la posició vital. Catalunya serà independent o no serà. Aquesta frase s’ha pronunciat amb moltes variacions, algunes d’estrafolàries, però cap de tan certa com la que acabo de formular. Car l’ésser del país s’extingeix visiblement i com més va més sufocada té la voluntat. L’esperit s’apaga amb la llengua, que perd terreny social i institucional i és el principal teatre de la guerra que l’estat mena contra un poble mil·lenari. En aquest sentit, la ultradreta ja ha incorporat el PSC; el cercle s’ha tancat i ja no és possible dissimular que l’eix veritable de la política catalana és l’eix nacional.

El conflicte entorn d’aquest eix fa que el nivell de vida que correspondria a l’activitat productiva catalana esdevingui utòpic per l’escanyament programat a Madrid. Fins i tot la salut se’n ressent, perjudicada per l’atac confés al sistema sanitari i sense anar més lluny d’aquesta mateixa setmana, amb la decisió del govern espanyol de no lliurar els vaccins promesos. Totes aquestes coses: sanitat, serveis, comunicacions, infrastructures, habitatge i més aspectes de govern que alguns consideren simples problemes de gestió són importants, sí, però secundàries, en el sentit que no es poden resoldre d’una en una, prioritzant-les al problema radical de què formen part. En aquest sentit també, són qüestions marginals, car per resoldre’ls cal atendre l’interès vital del qual depenen. En tant que la independència obre la possibilitat d’esmerçar en aquestes necessitats els recursos deslliurats, avantposar les qüestions “socials” a la independència és un símptoma cridaner d’incapacitat política. Implica viure d’esquena al sistema internacional dels estats. Com a regió autònoma lligada de peus i mans i cada vegada menys diferenciada de la resta dins el sistema radial espanyol, Catalunya encara podrà viure un cert temps en la realitat alternativa de la política en minúscula, però fins i tot aquesta modesta ambició li serà presa en un futur no gaire llunyà.