Vaig començar la llicenciatura de ciències ambientals el setembre del 1996, al cap d’un mes de la riuada del càmping de Biescas, al Pirineu d’Osca, que va causar la mort de 87 persones. Les imatges de devastació van fer la volta al món, però allò no va ser una catàstrofe natural, sinó una tragèdia anunciada i perfectament evitable. El càmping estava situat sobre un con de dejecció, una acumulació de sediments que es forma allà on els torrents de la part superior de la conca fluvial s’uneixen i arriben al curs principal. En cas de pluges intenses és un lloc molt perillós, perquè l’aigua hi circula a molta velocitat i amb un curs molt canviant.

Els tècnics van avisar durant anys que permetre una activitat en aquell punt era una bogeria, i van calcular la quantitat de pluja que desbordaria els dics de contenció que s’havien construït aigües amunt. Tot i això, diverses administracions –l’ajuntament, la Diputació General d’Aragó, la confederació hidrográfica– van donar tots els permisos a l’empresa, i el projecte va tirar endavant. Va ser un escàndol, però després de la riuada no hi va haver cap responsabilitat penal ni es va jutjar cap polític, i la indemnització que van rebre les víctimes es va pagar amb els impostos de tothom. Una impunitat total.

Quan miro enrere i penso en tot el que vam aprendre a la carrera (fa un quart de segle!), constato que bona part d’aquell coneixement ha romàs dins del cap dels científics i els tècnics, però que mai no hi ha hagut una voluntat de transformar les coses. La visió a curt termini i l’interès econòmic sempre han dominat l’acció política. Les reivindicacions han quedat en mans d’unes organitzacions ecologistes sense el pes i el ressò d’abans, potser perquè després d’unes quantes victòries als noranta, el poder es va encarregar de desacreditar-les, i de presentar-ne els membres com uns ignorants i uns arrauxats.

Fa dècades que sabem que al nostre país hi ha milers d’habitatges (i d’infrastructures essencials com hospitals) en zones inundables. N’hem fet mapes molt detallats, aplicacions a pàgines web (com el mapa de protecció civil de Catalunya), però lluny d’actuar-hi amb contundència, el problema s’ha agreujat: aquest any el govern de Marga Prohens va aprovar una modificació legislativa que permet construir en aquests terrenys. Als ciutadans se’ls ven el missatge que “no passarà res”, fins que un dia o altre passa, i llavors correm-hi tots. Podríem fer el mateix discurs amb els incendis forestals, perquè tothom que estigui mitjanament informat sap que un dia hi haurà una desgràcia en una de les moltes urbanitzacions escampades pel país.

L’esforç de molts batlles per a destruir el patrimoni natural dels seus municipis no s’ha aturat mai, i en tenim exemples ben recents a Begur i a Llançà. Amb un simple acte administratiu un propietari guanya milions d’euros, i revertir la decisió implica pagar unes indemnitzacions inassumibles. Pam a pam, i amb el vist-i-plau de les autoritats urbanístiques de la Generalitat de Catalunya, la nostra costa es converteix en un contínuum urbanitzat. Cada nou port marítim modifica els corrents i per tant el transport de sediments, i llavors hem de malgastar milions per a recuperar unes platges condemnades. Asfaltar carrers, canalitzar rieres, muntar passejos marítims, és a dir, omplir-ho tot de ciment, agreuja encara més el risc en cas de pluja intensa, perquè la terra ja no pot engolir part de l’aigua, i en circula més i a més velocitat.

Llavors hi ha la gran qüestió del canvi climàtic. Encara que es vengui com una novetat, ja en parlàvem als anys noranta, sobretot perquè el mecanisme que relaciona el diòxid de carboni atmosfèric amb la temperatura del planeta –l’efecte hivernacle– es coneix perfectament des del primer terç del segle XIX. Allò que no havíem previst és que la transformació del clima fos tan ràpida. Ens pensàvem que afectaria els nostres fills i néts, i també ho han acabat patint els nostres pares.

En canvi, era més previsible l’onada constant de desinformació, de mentides i manipulacions al servei d’aquells que volen que no canviï res, sobretot les grans corporacions. Hi pot haver discussions sobre els complexos models planetaris, però l’explicació dels fenòmens que ja estan passant, des del desgel àrtic a l’augment de la temperatura global i dels fenòmens extrems, és coneguda i consensuada. Com sol passar, els interessos a curt termini de les elits polítiques i econòmiques impedeixen els canvis seriosos. Alguns confien en una solució tecnològica miraculosa, però de moment som molt lluny de trobar-la, si existeix.

Al final sempre penso en el tabac. La relació entre el tabaquisme i el càncer de pulmó es coneix amb tota seguretat des del 1954, però durant dècades ningú no hi va fer res: les grans empreses van comprar voluntats polítiques, els mitjans van oferir una imatge romàntica del fumador i la negació de l’evidència científica es va escampar arreu. Al final la veritat va triomfar, però durant el segle XX el tabac va ser responsable de més morts que les dues guerres mundials, i encara avui cada any mata vuit milions de persones a tot el món. El preu de la mentida i de la corrupció política sempre el paguen els ciutadans.