20.08.2024 - 21:40
Recorde perfectament una vegada que era a Lisbona el dia de la festa nacional portuguesa. A la recepció de l’hotel, un grup de turistes espanyols –madrilenys, per a ser més exactes– van armar un escàndol notable perquè consideraven que si no era festa a Madrid, no havia de ser-ho a Lisbona, i que allò els esguerrava els seus plans d’anar a comprar. Que Portugal fos un país independent els semblava una simple anècdota, i insistien, evidentment, que tothom els parlés en espanyol. No van arribar a l’extrem de dir que allò era Espanya, però el seu comportament reflectia un supremacisme absolutament excepcional, típic de la condició d’espanyol. De vegades he explicat l’anècdota per il·lustrar aquesta manera de comportar-se tan peculiar i única, barreja d’ignorància i prepotència, que tenen els madrilenys –sobretot i en concret els madrilenys.
La polèmica aquests dies ha renascut a Galícia amb tots els ets i uts. I crec que també és molt interessant per a nosaltres.
Hi ha hagut alguns bars gallecs que han decidit de prohibir l’entrada als madrilenys –així mateix. Són i es qualifiquen a si mateixos de territoris alliberats de fodechinchos, i alguns fins i tot han penjat un cartell a l’entrada amb aquella bandera ridícula dels set estels que es va inventar Joaquín Leguina guixada, perquè no hi haja cap dubte respecte de les seues intencions.
(Fodechinchos és una expressió gallega difícil de traduir. A Galícia, els chinchos són les cries del peix sorell i l’expressió va nàixer a Cangas, al mercat, perquè els madrilenys intentaven de rebentar-ne el preu –d’ací ve “fotre els chinchos”.)
A aquesta banda de la península, el debat no ha estat mai tan agut, però fa temps que també vivim la pressió d’aquests personatges i del mecanisme creat per potenciar-los –la xarxa radial del TGV, per exemple. Són especialment visibles en moltes poblacions de la costa, sobretot de Tarragona a Alacant, i en algunes de les nostres illes. Molts de vosaltres segur que recordeu que hi ha hagut tot d’incidents els darrers anys contra aquests madrilenys, personatges que s’acosten a la realitat local amb tota la prepotència del món, menyspreen i insulten i massa sovint proven d’imposar de mala manera les seues manies. Sobretot la seua llengua.
Ara, però –i és en aquest sentit que el debat sobre els fodechinchos a Galícia em sembla especialment interessant–, la reflexió sobre què significa aquest personal i aquesta manera de comportar-se tan pròpia de la villa y corte s’ajunta a preocupacions globals molt profundes, com ara l’excés de la turistificació. I això fa que la polèmica es consolide com un possible instrument polític –l’antimadrilenyisme– interessant i d’una eficàcia possible en els sectors menys conscienciats de la societat.
Us recomane la lectura d’aquest article de Xoán Antón Pérez-Lema que publiquen els nostres companys de NósDiario. Perquè posa en context allò que alguns voldrien que solament fos una polèmica colorista i que és més que això, en realitat.
Ho és perquè Pérez-Lema situa encertadament la qüestió central en la repercussió de fons: la substitució dels habitatges i serveis per a residents per habitatges i serveis per als turistes i una concepció patrimonialista –tot és seu, tot ha de ser seu!– que té una clara arrel política. Amb dues característiques particularment negatives: que fins i tot deixen d’haver-hi habitatges per als autòctons i que els serveis es degraden perquè van adreçats a un públic que no respecta res ni ningú i que, a més, no sol gastar en establiments locals i sovint ho troba tot car o excessiu. Eivissa, Formentera o Barcelona mateix ja podrien entrar en aquesta categoria de degradació. O Menorca, on ahir hi va haver una gran concentració de protesta contra la turistificació, que us hem explicat en aquest article.
La definició de com funcionen aquests madrilenys escrita per Pérez-Lema és tan bona que no em resistesc a traduir-la: “Tenen una sensació tan gran de superioritat que els fa menysprear els riscs relacionats amb el bany o l’aparcament de vehicles derivats de les marees o de les característiques de les platges, una manca d’empatia amb el patrimoni natural local (com ara les dunes i els recursos mariscadors, l’explotació dels quals és limitada als professionals autoritzats per la Junta, però que no poca d’aquesta gent prova d’apropiar-se) i la mateixa manca d’empatia (derivada moltes vegades d’una actitud obertament supremacista) amb la llengua, la toponímia i el patrimoni cultural gallec. També, finalment, per l’actitud d’aquests personatges respecte dels preus (‘què tens de franc de tapa?’, ‘no em convides al didalet?’) i dels horaris i serveis de l’hostaleria gallega. Fins al punt que sembla de vegades que no puguen entendre una cosa tan senzilla com que la cuina ací tanca a les 15.15 i el menjador, a les 16.00.” Em sembla que els retrata perfectament.
De tota manera, ja veurem si tot plegat acaba essent tan sols una polèmica d’estiu, mai més ben dit, o si la cosa creix, allà i ací, i l’antimadrilenyisme esdevé un possible instrument més de conscienciació social i, si pot ser, nacional. Caldria.
PS1. Els nostres col·legues del Washington Post Siobhán O’Grady, Tetiana Burianova i Ed Ram van entrar al territori rus ocupat per Ucraïna fa pocs dies i ens n’ofereixen un retrat extraordinari, tant per la qualitat del text com per la qualitat i oportunitat de les fotografies. Crec que és un dels millors articles que podreu llegir en molt de temps: “‘Benvinguts a Rússia!’, entrem amb les tropes ucraïneses al territori rus que han ocupat”
PS2. Mari Chordà és una artista, pintora, poeta i activista sociocultural feminista que aquests dies rep un merescut reconeixement en forma de dues grans exposicions, una ja acabada al Museu d’Art Contemporani de Tarragona i una altra que es pot visitar aquests dies al MACBA de Barcelona. De la seua vida i la seua obra, i de moltes coses més, Chordà n’ha parlat en aquest reportatge amb Anna Zaera.
PS3. Morella celebra aquests dies el cinquanta-cinquè Sexenni, una festa única i excepcional que es festeja de fa més de tres-cents anys. A VilaWeb l’hem volguda visitar i viure a través de la càmera fotogràfica i els texts d’Andreu Esteban, que conformen aquest reportatge.
