12.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.06.2023 - 23:27
La presidenta d’una associació de suport a pacients amb càncer de mama explicava l’altre dia en una ràdio que vora el 25 % de les afectades –la immensa majoria dones– són abandonades per les parelles –la immensa majoria hòmens. Els incisos són meus, i el percentatge tant se val (segons els països, van variant), però el desequilibri obstinat entre les qui es queden i els qui se’n van sempre es decanta cap al mateix costat. Parlem, evidentment, de tàndems heterosexuals, i si algun senyor sa com un all se sent atacat perquè ell o son cunyat no ho fan ni ho farien, hem d’advertir una vegada més que aquest tampoc no serà l’article que considera que es mereix.
Ara bé, per no donar-ho tot per entès: la majoria de persones, independentment del sexe, no abandonen les seues parelles quan se’ls posen malaltes, però això no resol els casos contraris ni els és cap consol. Sobre el tema, un estudi fet exprés el 2009 per dues universitats dels Estats Units concloïa que “el gènere femení resulta ser un gran indicador de l’abandonament de la parella en pacients amb malalties mèdiques greus”. Tant com que “les dones són sis vegades més propenses a acabar separades o divorciades [que els hòmens] si se’ls diagnostica càncer o esclerosi múltiple”. I per molt que hagin pogut canviar les xifres en quinze anys, sembla que no ha estat prou perquè aquest desequilibri i les seues conseqüències no acabin aflorant en consultes, teràpies i grups de suport.
Per la seua banda, les associacions d’afectades per discapacitats greus també detecten un índex d’abandonament disparat quan són elles les que es troben limitades de cop, però avui ens quedarem amb la casuística del càncer, aquesta moneda a l’aire de la qual és més fàcil trobar informació. Segons que expliquen els professionals que hi tracten, molts hòmens tendeixen a considerar la malaltia de les seues companyes des d’una perspectiva principalment pràctica, com “un problema que cal resoldre”; d’aquesta manera, molts aboquen tot l’esforç en les tasques més evidents i urgents que se’n deriven, passant per alt altres necessitats com ara el suport emocional o la logística de la llar. En aquests casos, les malaltes, per poc que puguin, continuen carregant el pes de les responsabilitats domèstiques, i és en el moment que deixen de fer-ho, que salta tot per l’aire.
Òbviament no és la malaltia, que causa el daltabaix, sinó el col·lapse d’una situació de desigualtat augmentada. I no és la nimietat d’una casa desendreçada, en el sentit més ampli de la paraula, sinó el fet d’haver d’afrontar una categoria de revés per al qual un hom i una hom arriben amb disposicions diferents. Avui com fa un segle, les tasques de cura no han guanyat cap prestigi fora de l’àmbit teòric, i en el cas dels hòmens encara fan caure molts anells. Ja poden passar els anys, ja poden passar jóvens investigadores a fer-ne mil tesis doctorals, que l’entorn continua socialitzant les dones des de xiquetes per a donar-se als altres i restar elles i les seues prioritats en segon pla. I d’aquest correctiu precoç del seu lliure albir en surt una energia principal que fa rutllar el món per sobre del petroli i la nuclear: el sentiment de culpa i la mare que el va matricular.
No cal desenvolupar el tema, qualsevol que tingui una mica de família i dos ulls a la cara ho sap: la convalescència de les dones arrossega una concatenació de culpes que no troba mai el repòs, ni en el pla físic ni en el mental. Pel que fa al càncer, els terapeutes es troben que no poques se senten culpables de sobrecarregar els seus cuidadors, per la qual cosa, en un intent de “compensar” aquesta entrega, acaben limitant l’ajuda que estan disposades a acceptar-los i assumint més tasques de les que la seua salut pot suportar. A més a més, en situacions límit, no és estrany que sigui la malalta, qui es trobi proporcionant suport emocional al seu company “sobrepassat”, en un capgirament de papers que només busca el confort de l’ordre antic davant del desballestament pel nou.
En aquestes situacions, igual com passa amb la corresponsabilitat de la criança –les medalles de pare de l’any van molt més barates que les de mare ídem–, quan són ells els qui assumeixen en cor i ànima el paper de cuidador, reben més reconeixement que no pas si la situació és la “natural” de la muller amorosa i sacrificada. Això fa que també rebin més ajut de l’entorn, més telefonades de “si necessites res”, més voluntaris per al relleu. Els tentacles familiars s’activen –les germanes, les mares, les sogres, les cunyades– per a descarregar el cuidador que ja fa prou i que bé necessita el seu temps de desconnexió. De fet, l’impuls que empeny moltes parentes –i menys parents– a intervenir de manera espontània en aquestes situacions “antinatura” també és una forma de culpa.
Tot plegat fa pensar en el concepte que tenim de la dependència i en l’engany de l’autonomia com a aspiració de vida, un ideal pensat per hòmens per als hòmens i que en deixa tants de paralitzats quan una inconveniència els sembla que els en vol privar. És aquesta idea mal entesa de l’autosuficiència que, ves quina cosa, fa que un senyor resti obert a les cures de la dona quan les ha de menester, però que es tanca com un musclo quan les ha de proporcionar ell. Atès que tots hem d’acabar depenent d’algú altre per una malaltia o altra, més que educar els senyors de demà en ideals impossibles, és una inversió de futur preparar-los per a la interdependència, que és el model que tenim dintre de les cases i el que s’establirà a les que un dia muntaran ells. D’aquesta manera, és més probable que no els agafi de nou aquest inconvenient que les seues parentes ni es plantegen d’eludir, perquè el donen per descomptat, que és l’eventualitat d’haver de cuidar abans que no de ser cuidats.
