21.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 29.06.2023 - 20:18
The Washington Post · Robyn Dixon
Kniàjevo, Rússia.– La temporada de guerra de Rússia ha portat una collita de males notícies, mentre la nació començava una invasió sanguinària a Ucraïna, tancava la porta a Occident i desenes de milers de persones fugien del país. Tanmateix, mentre molts dels seus amics artistes de Moscou emigraven en massa, el productor de cuina de proximitat Borís Akímov s’ha refugiat en la pau d’un petit poble rus, on reviu antigues tradicions culinàries i ha muntat un petit restaurant rural.
Per això, per Akímov i la seva família, que ara resideixen als afores de Pereslavl-Zaleski, una ciutat al nord-est de Moscou fundada al segle XII, ara és la temporada en què es recullen els brots suaus i joves d’ortigues i dents de lleó, troben delicades barreges d’espècies de bolets al bosc, i en què les cabres de la granja fan néixer cabrits.
A Rússia, la guerra ha creat oportunitats per als petits agricultors, per als productors agrícoles i els operadors turístics locals, atès que Moscou va reforçar la prohibició d’importar aliments i productes occidentals dictada pel president, Vladímir Putin, l’any 2014, en resposta a les sancions per la invasió il·legal i l’annexió de Crimea, la península ucraïnesa, per part de Rússia.
Akímov i la seva dona, Olga Strijibíkova, van obrir el restaurant de cuina de proximitat Kniàjevo Menjar i Grabha al petit poble de Kniàjevo l’any 2018, després de deixar Moscou, on havia muntat un dels restaurants de cuina de proximitat més coneguts de la ciutat i també havia gestionat el subministrament de formatge, carn i verdures de qualitat per a una gran cadena de supermercats.
Plens d’esperança, però també inquiets, la família va canviar Moscou per una vida rural, on han redescobert tradicions bucòliques i on cuinen al foc d’un forn de fang tradicional anomenat petxka. Fan servir només productes sostenibles que ells mateixos cultiven o compren a altres agricultors i productors artesans. Hi ha vaques per a la llet, bestiar per a alimentar, un vell ruc per a acaronar, un hort per a cuidar, llenya per a recollir, formatge per a fer i menús per a preparar.
Com tants russos, Akímov considera la guerra terrible, però també la veu com una cosa que és fora del seu control. Per això evita les notícies, que considera una manipulació inútil.
“És clar que no em fa gràcia que els meus amics, potser uns escriptors o actors molt bons, marxin i visquin en un altre lloc”, diu. “Però què hi puc fer jo? Res.”
Aquest fatalisme és comú a Rússia i també alimenta les crítiques –sentides a Ucraïna i altres indrets– en el sentit que tota la societat russa és responsable de la guerra, encara que sigui només per la complaença col·lectiva que ha mantingut Putin en el poder.
Mentre la vida d’Akímov com a petit agricultor, productor i restaurador floreix, la guerra de Rússia ha buidat pobles i ciutats ucraïnesos i hi ha destruït milers de granges i mitjans de vida. S’ha blocat els enviaments de cereals i molts agricultors ucraïnesos s’enfronten al perill de plantar camps ara sembrats de mines terrestres i altres explosius sense detonar.
La guerra de Rússia, a la qual els russos sovint es refereixen com “la situació actual”, pot significar més clients per a persones com Akímov. Però també amenaça d’aturar la interacció de Rússia amb les idees occidentals que han ajudat a desenvolupar l’interès rus en l’ecologia, la cuina de proximitat i que hi han acostat el moviment de l’alimentació saludable que va sorgir a Itàlia a la dècada de 1980.
Encara hi ha una alta aprovació de la guerra a nivells populars, però molts russos no volen pensar-hi, en defugen amb la seva vida diària i les seves passions, i tanquen la porta a la realitat. Fins i tot parlar de la guerra és perillós. L’oposició pública, fins i tot en converses privades, és il·legal i publicar crítiques a les xarxes socials pot significar passar molt de temps a la presó. Akímov, com la majoria dels russos, va amb compte.
“És clar que és un estrès psicològic”, diu, referint-se a la guerra. “Jo sóc de pell gruixuda. Però veig que la gent al meu voltant està nerviosa. Tots els meus amics i germanes i germans estan realment estressats i tristos per això que passa. I veig que algunes persones de la comunitat tenen por pel futur.”
Abans de la invasió a gran escala, anar a França o Itàlia un cap de setmana llarg era una opció fàcil per als russos adinerats. Però el tancament de l’espai aeri europeu als vols russos l’any passat ha fet que aquests viatges esdevinguin llargs i cars, de manera que molts russos passen les vacances al país, i entre aquests, els benestants de Moscou cerquen aventures culinàries de cap de setmana a prop de la capital.
Ília Umanski, president de la Unió Russa de la Indústria del Turisme, va explicar als periodistes el mes passat que es preveia un augment del 5% del turisme domèstic rus el 2023, fins als 72 milions de persones, gràcies a les mesures del govern per a fer exempt el turisme domèstic de l’impost sobre les vendes.
“Recordo que en algun moment tothom pensava: ‘Hem d’anar a París, o hem d’anar a Nova York o Mèxic o algun altre lloc, perquè hi passen coses molt interessants. Anem-hi'”, diu Akímov. “Ara, és clar, penses: ‘Oh, no podem anar-hi. On anem? Vivim al país més gran del món. Potser puc anar a veure alguna part de Rússia’.”
Explica que, per a alguna gent, visitar la campanya russa és tota una revelació. “I després vas a algun lloc i penses: ‘Sí, és interessant. Ni tan sols pensava que podria trobar aquí aquestes persones, aquestes situacions, aquesta cultura’.”
Però viure de la terra en un petit poble rus no sempre és fàcil. El treball és dur, les hores són llargues i els treballadors de la granja a vegades s’emborratxen o desapareixen sense avisar ni donar explicacions, diu Akímov. Amb tot, la guerra sembla distant. Els veïns no en parlen ni hi pensen gaire, admet.
“Els meus amics a Moscou parlen cada dia només d’això”, diu. Però al poble “parlem de: ‘Com va la teva granja? Com va el teu negoci? Quines són les vostres idees sobre com desenvolupar aquesta comunitat?'”
Les estacions governen la tradició russa de la cuina de proximitat que ell ha revifat amb Strijibíkova, que ha escrit un llibre de cuina russa per al forn petxka. La neu hivernal fins als genolls al bosc prop del poble de Kniàjevo s’ha retirat i la nit ja s’escurça. Ara la llum del vespre perdura suau i les ombres s’allarguen.
L’estiu portarà delicioses baies, tomàquets i cogombres i, més tard, cap a la tardor, la gent recollirà ceps i rovellons taronja vius al bosc.
Un menú típic del restaurant d’Akímov inclou una mousse de recuit amb herbes, una amanida d’herbes silvestres amb un ou fresc de granja i crema de nata agra casolana, pernil adobat servit amb formatge d’un any, xai i verdures cuinades al forn de llenya i un pastís farcit de fruita i crema. Hi ha vi fet de pa negre àcid i samogó, una mena d’aiguardent destil·lat allí mateix.
Akímov diu que l’embargament rus de l’any 2014 a les importacions d’aliments occidentals i el suport estatal als agricultors han contribuït a fomentar la indústria de la cuina de proximitat. I per això construeix un restaurant més gran al bosc on pugui atendre aquesta clientela creixent.
Diu que aquest creixement, majoritàriament, ve del fet que alguns executius i directius d’empreses de la ciutat –com ell– volien deixar la feina i establir granges o negocis rurals, sense l’ambició de fer-se rics ni de ser coneguts més enllà de la seva comunitat.
“La raó principal és que ha crescut una generació postsoviètica que volia fer un canvi de vida, i alguns volien ser pagesos –diu–. No és que pensin: ‘És un negoci molt bo, hi vull guanyar diners.’ No conec ningú que ho pensi. Ací compta la manera de viure: vius una vida que t’agrada.”
El somni d’Akímov perquè Rússia tingui un futur millor no té a veure amb la política, ni amb les protestes ni amb la lluita, sinó amb l’esperança –idealista i potser vana– que molta gent seguirà el seu exemple i establirà granges, negocis o escoles en regions rurals, sacrificarà valors materialistes i enriquirà les comunitats locals. Creu que el restaurant de la seva família pot atreure gent al poble i ajudar a revifar-lo.
“Ara els pagesos trien aquesta vida: volen produir menjar interessant i de qualitat –diu–. Si un dels meus veïns conrea diferents verdures, un altre fa formatge i un altre pa, tot plegat fa que el nostre petit món local sigui més interessant, saborós i feliç.”
Akímov creu que els russos han perdut les antigues tradicions musicals i “la veritable cuina russa” en la uniformitat de la producció en sèrie durant l’època soviètica, i que ara, en canvi, és un moment d’introspecció i de fer revifar els valors comuns.
“Crec que això que ha passat és dolent –diu, referint-se a la guerra–, però també és una oportunitat per a mirar-nos a nosaltres mateixos, a l’interior de nosaltres mateixos, obrir-nos i entendre’ns. I espero que la societat russa sigui capaç de mirar a l’interior de si mateixa, encara que no estic segur que ho faci.”
