11.06.2021 - 21:50
La impressió no pot ser més estranya: et lleves, mires de posar-te una mica més al dia amb la informació que tens a mà i es diria que: o bé no hem passat un any de pandèmia i allò només va ser un malson, o bé ja som en la postpandèmia.
No parlo de les vacunes, les franges, les edats, les màscares, el passaport, de tantes situacions que ens recorden que estem en… què? Proposo dir-ne migpandèmia. Penso, més aviat, en tantes coses que s’han posat en marxa com si ja fóssim en postpandèmia. Com si tot hagués passat. Com si no ens n’haguéssim de preocupar, de la petjada pandèmica. Una petjada que sabem que durarà anys, però, mira, no hi volem pensar gaire més. Que si l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que si la franquícia de l’Hermitage, que si l’indult als presos polítics, que si el nou govern fa aquesta cerimònia o aquella altra, que si el diari més vell de la capital i del país puja a l’estrada per saludar de manera irrefutable la ‘nova’ fase política. La ‘nova normalitat’? És ella?
Tornen els turistes, tornen els creuers. És clar que tots volem tirar endavant. Però no hi som tots. No apel·lo als morts, que ens perdonin l’abandó que han hagut de sofrir. Penso més en els vius. I costa de fer-ho. És la migpandèmia. Hi som, no l’acabem de definir ni d’apamar, però hi som. Ni abans ni després: al mig de la pandèmia.
No és el somnambulisme de l’altra primavera, d’aquells dies sense sortir de casa gairebé. D’aquell temps sense temps. Un temps que s’allargassava i alhora passava sense dir quin dia era, dies iguals un rere l’altre; si tenies la sort de no estar a l’hospital ni hi tenies ningú, ni tampoc t’havies de preocupar dels grans, fossin en una residència o no; si tenies feina, casa, connexió a internet. Tampoc no és com l’estiu passat ni com la tardor ni com l’hivern: però gairebé no ho recordo. També us passa? Exagero una mica, no gaire.
És una pasterada de temps mental i de temps que no està per romanços, material. Col·lectivament, les coses fluixegen força. Pots llegir i sentir cada dia alarmes sobre els joves desorientats i ansiosos, la generació del confinament. I més xifres difícils sobre persones amb cara i ulls, ben a la vora, a la cantonada del teu carrer, en tants altres carrers. No continuo la rastellera, que és dissabte i els dies de sol són llargs. Que, caram, el primer deure ciutadà és no deixar-se decandir. Sempre (és el primer deure), mai (deixar-se decandir).
I així, en aquesta migpandèmia em dedico a destriar i llençar tot allò per casa que s’emporta l’espai, com si fos el virus. Les coses ocupen també el cap i el cor. Llibres, papers vells, roba. Per deixar pas a més llibres però a menys papers i a cap roba més (propòsit ferm). Per viure més… natural? Que no sé ben bé què vol dir en aquests temps d’addiccions a les pantalles, però que és un desig prou raonable. Migpandèmic desig, en previsió de. A veure. Hem d’inventar el futur.
