25.09.2018 - 22:00
Benvolgut Raül:
No hem tingut una relació personal, però en la meva qualitat de presidenta de l’Amical de Ravensbrück, he coincidit amb tu en diversos actes organitzats pel Memorial Democràtic, que depèn de la Conselleria d’Afers Exteriors i Relacions Institucionals i Transparència, que presidies des de la victòria de la candidatura de Junts pel Sí, el 2015, i fins a la destitució del govern de la Generalitat i l’aplicació de l’article 155. Entre els actes dedicats pel Memorial Democràtic a les víctimes de la guerra civil i de la repressió franquista, recordo, sens dubte, amb especial emoció, la commemoració del Dia de l’Exili i la Deportació el febrer de l’any passat.
La teva conselleria havia establert que cada 5 de febrer es faria ‘un acte en record dels qui van haver d’abandonar la nostra terra el 1939 després de la derrota davant les tropes feixistes’. La intenció dels organitzadors era pujar al coll de la Manrella, per on van travessar la frontera Companys i altres personalitats republicanes. Era un dia plujós i molt fred. La pluja torrencial i el fang no ens van impedir d’adreçar la paraula als nombrosos assistents, però sí pujar al coll. Després, vàrem fer camí en cotxe cap a Argelers. Davant la platja, un monòlit recorda que allà on ara hi ha blocs de cases hi va haver un camp de concentració amb presoners republicans; entre ells, el meu pare.
Des d’aquell llunyà febrer del 2017 han passat tantes coses que es fa difícil de fer-ne una valoració serena. Però si seguim el fil dels esdeveniments que es van anar desencadenant a partir del 20 de setembre i que van acabar portant-vos a alguns i a algunes a la presó –sou presos polítics – i a altres a l’exili i, a partir del coneixement encara limitat que tenim sobre la intrahistòria d’aquests fets, cada vegada sembla més clar que hi havia una operació teledirigida. Una operació policial i judicial que pretenia que es cometés un acte violent per a imposar un 155 molt més dur o fins i tot –per què no?– justificar la intervenció de l’exèrcit.
És cert que el cop a l’independentisme ha estat molt dur, però, com deia fa uns dies David Fernàndez, no tenim dret ni a l’eufòria ni a la desesperació. Es tracta de tenir capacitat de resistència i de resiliència. Fontana deia, en un dels seus últims llibres, que havíem de fugir del fatalisme i combatre aquells que asseguraven que qualsevol intent de canviar les regles del joc social portava necessàriament al desastre. L’independentisme, sempre plural, representa –o hauria de representar– la subversió de l’ordre social i polític. Tu ho saps molt bé, i per això ets a la presó. Però tingues la seguretat que continuarem lluitant pel vostre alliberament.
Una abraçada,
Anna Sallés
