En homenatge dels periodistes palestins

La darrera notícia és que el dia de Nadal un míssil israelià va esclatar contra un camió de transmissió de la televisió Al-Quds i en va matar cinc periodistes. Israel esdevé un dels grans depredadors de la llibertat de premsa. És el país que més periodistes ha assassinat enguany. Un terç dels cinquanta-quatre que han mort a tot el món. I és una de les tres presons de periodistes més grans del món.

L’informe anual de Reporters Sense Fronteres (RSF) constata que els atacs mortals de l’exèrcit israelià han convertit Gaza en la zona més perillosa del món per als periodistes. És el territori amb un nombre més gran de periodistes assassinats en l’exercici de les seves funcions d’aquests darrers 5 anys. Dels 145 assassinats d’ençà que va esclatar el conflicte, el 2023, almenys 35 han estat morts deliberadament mentre feien la seva feina o a conseqüència seva. Les xifres són preocupants. Segons RSF, Israel amenaça d’extingir l’ofici de periodista.

Molts d’aquests reporters eren identificables i eren protegits per la seva condició de periodistes, però igualment van ser abatuts per atacs israelians, que menystenien absolutament les convencions internacionals. A tot plegat s’ha d’afegir que Israel ha imposat una apagada mediàtica contra la llibertat d’expressió i el dret d’informació i, per exemple, ha prohibit l’entrada de periodistes estrangers a la franja.

En el pròleg de l’informe anual de RSF, el director general Thibaut Bruttin, resumeix la situació amb aquestes paraules: “Els periodistes no es moren, els maten; no són a la presó, els règims els engarjolen; no desapareixen, els segresten. Aquests crims vulneren el dret internacional i amb massa freqüència resten impunes. De víctimes col·laterals, els periodistes han passat a ser objectius, testimonis incòmodes, fins i tot moneda de canvi, peons en el joc diplomàtic.” Això fa que el nombre de periodistes morts en zones de conflicte sigui el més elevat d’aquests darrers cinc anys. A Gaza, la magnitud de la tragèdia és important.

RSF també lluita contra la impunitat d’aquests crims que amenacen l’essència i la funció social i històrica de l’ofici a totes les zones de conflicte. En aquesta línia, l’organització ha presentat quatre denúncies al Tribunal Penal Internacional per crims de guerra comesos per l’exèrcit israelià contra periodistes. Volen que els crims comesos específicament contra reporters o professionals dels mitjans de comunicació siguin reconeguts com a crims de guerra.

Segons RSF, les detencions de periodistes a Gaza malauradament també són a l’ordre del dia. Israel ha esdevingut la tercera presó més gran de periodistes del món, després de la Xina i Myanmar. Des del començament de la guerra s’ha sistematitzat la detenció administrativa, un procediment que permet als militars d’empresonar persones sense haver de fer públic cap càrrec. Ara com ara hi ha quaranta-un periodistes palestins empresonats. Entre els quals, el reporter de J Media Alaa al-Rimawi, que ha estat torturat a les presons israelianes, com també ho va ser Diaa al-Kahlout, de The New Arab, que va ser alliberat ara fa un any.

Els periodistes palestins a Gaza no solament exposen les seves vides, sinó que les redaccions on treballen sovint són destruïdes i les condicions de feina, molt restringides. Hi ha allò que en diuen una apagada mediàtica. El govern d’Israel talla l’electricitat i impedeix l’accés a internet. “La informació que tenim és que accedir a la franja de Gaza és impossible; tant entrar-hi com sortir-ne. Els reporters internacionals que hi han pogut entrar sempre són guiats per l’exèrcit israelià per un seguit de llocs que ensenyen als mitjans, i això impedeix una cobertura totalment neutral i independent de la guerra”, diu Elena Garcia, portaveu de RSF.

Solidaritat amb els qui treballen sobre el terreny

Tot això fa que la feina que fan a dins els periodistes palestins, que es juguen vida i resisteixen en condicions molt difícils, mereixi tota la nostra admiració i solidaritat. És just remarcar-ho i conèixer-los a ells i la seva feina.

Sovint llegeixo el diari digital independent Orient XXI, especialitzat en el món àrab, musulmà i el Llevant, dirigit per l’ex-director de Le Monde Diplomatique Alain Gresh. Aquest diari té el suport de Mediapart i hi treballen bons periodistes coneixedors i especialistes de la zona.

Recentment, un dels seus col·laboradors, el periodista palestí resident a Gaza Rami Abou Jamous, ha estat guardonat a França amb tres premis importants en els trenta-unens premis Bayeux Calvados-Normandie als corresponsals de guerra: el premi de la premsa escrita i el premi Ouest-France-Jean Marin per les seves cròniques de guerra publicades a Orient XXI, a la seva secció “Quadern de bitàcola de Gaza”, i el premi de televisió gran format per un reportatge difós a BFM-TV.

L’octubre del 2023, Rami Abou Jamous, de quaranta-sis anys, per pressions de l’exèrcit israelià va haver de deixar el seu apartament a la ciutat de Gaza, amb la seva esposa i els seus fills, entre els quals hi ha Walid, de dos anys i mig, molt present a les cròniques del seu pare. Es van haver de refugiar a la superpoblada Rafah i prendre, com molts palestins més, els camins de l’exili interior. Rafah ha passat de tenir dos-cents mil habitants i escaig a un milió i mig, apinyats en condicions precàries.

La família de Rami Abou Jamous viu en un piset de dues habitacions compartit amb una altra família i, de vegades, en una tenda de campanya. D’aleshores ençà, cada dia es posa en contacte amb les redaccions d’ací i els altres companys que viuen allà i continua treballant incansablement. Afronta diàriament tots els riscs que implica el seu ofici per ell i la seva família.

Del 28 de febrer ençà, escriu el seu “Quadern de bitàcola de Gaza” a Orient XXI, entre més col·laboracions en uns quants mitjans francòfons. Als articles, fa un any que relata la vida quotidiana de la seva família i del seu poble, els moments de patiment, però també d’esperança, la de tornar a tenir un sostre per a ell i els seus i que la pau i la llibertat tornin al seu país.

“Encara és possible ser palestí i periodista”

Les seves cròniques són aparentment senzilles però molt riques en detalls. En un viatge en un vagó de tren de bestiar, l’únic que poden agafar, les converses entre els passatgers serveixen per a prendre el pols de l’estat d’ànim dels palestins, la necessitat que l’infern s’acabi, sigui com sigui. Hi ha fam, malalties, manca d’aigua potable i d’ajuda humanitària. També especulen sobre un conflicte que esclatarà aviat, segons que sembla, l’enfrontament entre Hamàs i Fatah.

En una altra, detalla les dificultats de rebre un paquet a Rafah. És gairebé un miracle, diu. Has de tenir contactes, “però no en puc parlar per raons de seguretat”. Un amic francès els va enviar per correu una tenda de campanya, xocolata, medicines i pastilles per a purificar l’aigua. Són fonamentals perquè a Rafah l’aigua és salada o no potable.

Un tema habitual són les dificultats per a treballar. Per exemple, en una altra crònica, escrita i enviada després d’una apagada elèctrica imposada per Israel, explicava l’epopeia de comunicar-se: “Dimarts hi va haver una apagada total de comunicacions: fixos, mòbils i internet. A banda de l’apagada, la comunicació s’ha complicat. Per connectar-me, camino quilòmetres fins a un lloc on hi ha els periodistes perquè hi ha un mínim de connexió. Faig servir una targeta SIM egípcia que em va enviar un amic. Però s’ha de recarregar i per fer-ho… es necessita connexió a internet. Encara hi ha dues empreses que operen a Gaza, encara que amb grans dificultats. Paltel (de Palestina) i Ooredoo (de Catar). Tot i això, els israelians tallen la connexió a internet quan volen.”

O l’estat d’ànim de la gent que fa el que pot per anar-se’n: “A causa de tot això que passa, uns cinc-cents palestins abandonen la franja cada dia. La gent paga 5.000 dòlars per persona, 2.500 pels menors de 16 anys, a una agència egípcia, Ya Hala, per fugir a Egipte. Si la guerra s’acaba, un gran nombre de persones voldran anar-se’n. Perquè ja no hi ha vida a la franja de Gaza.”

En el discurs que el periodista va enregistrar a Rafah, amb motiu de la concessió dels premis, va dir que tot aquest suport era la prova que encara era possible ser palestí i periodista. També va anunciar una bona notícia: “La meva dona està embarassada. Malgrat tot això que passa, la vida i l’amor continuen.” Recentment, l’editorial francesa Libertalia ha publicat un recull dels seus articles, prologats per la diplomàtica palestina Leïla Shahid, la primera dona ambaixadora del seu país. Ha servit a l’OAP i a l’Autoritat Palestina a Irlanda, els Països Baixos i França.

No Other Land

Els nous camins del periodisme. Per fi s’ha estrenat a Filmin, en exclusiva per al gran públic, el documentari No Other Land, de què l’estiu passat us vaig parlar ací. Val la pena de tornar-lo a recomanar en el context d’aquest article i de l’actualitat d’estrenes cinematogràfiques. Hi ha crítics que el situen com a favorit en la carrera dels Oscar a millor documentari. Ja ha obtingut nombrosos premis: el de millor documentari al Festival de Berlín i als premis de Cinema Europeu, i més guardons als festivals d’Amsterdam, Visions du Réel i Sheffield Doc Fest.

Penso que és una obra que obre camins en la representació del conflicte palestino-israelià. Per moltes raons. Hi ha latent el concepte periodístic de capturar la realitat i esquivar la censura de la informació que imposen per la força els militars i autoritats israelianes. També la fórmula de treball. És un projecte elaborat per un col·lectiu jove, de gent de cinema i activistes, integrat per palestins –Basel Adra i Hamdan Ballal– i israelians –Rachel Szor i Yuval Abraham.

El film ens mostra en primera línia l’actitud destructiva de l’exèrcit i els colons israelians en aquella zona. L’opinió pública internacional ho sabia, però no s’havia vist mai tan de prop la manera brutal d’apropiar-se de les cases o enderrocar-les amb el pretext de construir un camp d’entrenament militar. És un document interessant i potent de denúncia del règim d’apartheid i del menyspreu genocida dels israelians. El film s’ha filmat, a poc a poc, amb molts moments de risc i de perill, durant cinc anys a la regió de Masafer Yatta, a Cisjordània.

El fet que entre els autors hi hagi palestins i israelians fa que el punt de vista dels joves expressi i demostri per si mateix les immenses desigualtats existents: els palestins viuen sota amenaça constant de detencions, violència i desplaçaments, i els israelians gaudeixen d’uns drets i llibertats que, als palestins, els són negats.

Un dels directors, Basel Adra (At-Tuwani, Cisjordània) té vint-i-set anys i d’ençà que era un nen ha viscut i enregistrat la destrucció gradual de la seva pàtria. És de Masafer Yatta, a Cisjordània, i el primer record d’infantesa que diu que té és la detenció del seu pare per les Forces de Defensa d’Israel. D’ençà que tenia set anys, Adra ha participat en totes les manifestacions contra el desplaçament forçós del seu poble obligat per l’exèrcit d’Israel. Ell i els seus familiars han enregistrat durant vint anys el dia a dia de l’actitud repressiva i destructiva dels soldats israelians, molt sovint ajudats per colons ultranacionalistes jueus encaputxats.

L’aigua com a arma genocida

Per acabar l’any, rebo el darrer informe de Human Rights Watch. Té cent setanta-nou pàgines i es titula: “Extermini i actes de genocidi: Israel priva d’aigua deliberadament els palestins de Gaza.” Amb les dades que aporta en aquesta investigació, l’organització acusa Israel d’extermini i actes de genocidi perquè nega l’accés a l’aigua potable als palestins de Gaza.

Hi ha hagut molts atacs de l’exèrcit israelià contra les infrastructures de tractament de l’aigua i del sanejament gazià. Segons l’ONG, milers de persones han mort per deshidratació i malalties relacionades. Durant més d’un any el govern israelià els ha negat deliberadament el mínim que necessiten per a sobreviure, beure i rentar-se. Centenars de milers de persones han contret malalties per manca d’aigua potable: diarrea, hepatitis B, malalties cutànies o del tracte respiratori superior. La manca d’aigua és especialment perjudicial per a nadons i dones embarassades o lactants.