En formació de combat

Ja tenim desplegades en formació de combat les forces de l’ordre postprocés. Concedir-los que representen una segona transició no es correspon amb la realitat: fóra millor dir-ne retracció als temps de l’estatut del 2006, sinó que amb nous raves. Aquestes forces no conformen cap bloc renovador de l’estat, sinó una aliança d’interessos de partit merament tàctics, contradictoris i, en última instància, basats en una majoria precària al congrés dels diputats per a sostenir un executiu tenallat per la judicatura franquista, els altaveus que en fan difusió i les forces polítiques que la segreguen i la fan cristal·litzar (v. exaltació del  franquisme i llibertat d’expressió; v. manifestació de Colón).

La primera línia de combat d’aquest nou ordre es basa en la propaganda per invertir el curs de la guerra: es tracta que l’enemic independentista reconegui i metabolitzi la derrota a fi que l’aliança postprocés passi definitivament a l’ofensiva i restableixi l’ordre autonòmic amb el consens del nou govern de la Generalitat. Les maniobres nocturnes semblen haver fet el seu fet: les promeses de magnanimitat, en forma d’indults, ja han produït manifestacions individuals d’acceptació, resignació i, fins i tot, de negació de la veritat (v. Junqueras, Sánchez). En aquest sentit, la maquinària de propaganda del poder de la Generalitat abona de totes passades el retorn a l’ordre dictat per les conveniències d’allà i d’aquí: només cal seguir la política de gestos, o els gestos polítics, simbòlics, materials: l’abraçada generosa de Jordi Cuixart amb Miquel Iceta al pati dels Tarongers, perfectament intel·ligible a títol personal, però amb càrrega de kriptonita col·lectiva; l’acte d’homenatge a la patronal unionista amb presència del MHP Aragonès; els moviments corporativistes de la patronal per obligar la Generalitat a acceptar la política centralista d’ampliació de l’aeroport (Puigneró ja diu que “es farà tot el que calgui perquè arribi la inversió”); o la posada en dubte que un 52% del vot emès legitimi la independència (v. Rufián).

Visions, certament, inhibidores de la força històrica de l’1-O

La segona línia de combat és més retorta, i té a veure, com de costum, amb el fet d’introduir la confusió als rengles de l’enemic perquè sembli que el bé comú o interès general està contingut en els interessos del poder i dels particulars: en aquest cas, establint una subtil línia vermella que lligaria els enemics de la democràcia –naturalment, segellada per la constitució espanyola– de banda i banda: si allà tenen Vox, aquí tindríem l’independentisme irredempt (v. La Vanguardia i els seus columnistes habituals). D’aquesta manera, l’independentisme, que ha significat, i significa, l’alternativa més democràtica, moderna i inclusiva a la situació d’explotació i opressió que pateix Catalunya per part d’Espanya, quedaria reduït a una secta intransigent que, pretenent defensar la seva pàtria, en realitat l’enfonsaria en la misèria. L’única realitat política seria, doncs, la dibuixada pel consens estat-Generalitat; fora d’això, no hi cabria cap espai d’intervenció: si vols, la prens; i si no, a l’ostracisme o al castell d’ombres del parlament. És una posició que l’actual poder de la Generalitat hauria de tenir molt present, perquè, d’alguna manera, l’estat també li diu: si vols consens, el prens; i si no, la guerra tindrà una resolució ben coneguda: la repressió sense miraments davant qualsevol temptació de reincidir. En aquest sentit, la judicatura franquista fa tenalla amb l’executiu (v. avisos del Suprem i amenaces de la ministra del PSOE sobre el retorn dels exiliats) per obligar el govern de la Generalitat al consens, tot advertint-lo que no s’hi val a badar.

La tercera línia de combat és la diplomàtica, on, fins ara, l’aliança potsprocés va perdent. Per  a redreçar el rumb de la guerra en aquest camp, l’executiu espanyol necessita com el pa que es menja imposar els indults tant a l’anomenada opinió pública espanyola com a la judicatura franquista. D’aquesta manera, raonen, els tribunals europeus hi podrien veure un gest de bona voluntat, amb què l’exili quedaria moralment desarmat i, en conseqüència, l’interior de Catalunya perdria el fi de la lluita diplomàtica a Europa. N’hi ha que veuran una manera d’aprofundir les contradiccions entre l’executiu i la judicatura espanyola, però, si no són exacerbades en benefici propi, les contradiccions no volen dir re. No sé pas si els presos decidits a rebre l’indult hi han reflexionat, però, com que hem de suposar que ja ho han fet, aquesta nova capa d’emblanquinament del règim del 78 significaria una nova humiliació dels lluitadors de l’1-O i no un aprofitament de les contradiccions al si del règim. Qui, amb dos dits de front, no pensaria que l’acceptació de l’indult, mentre es continua amenaçant els exiliats si tornen al país, tindria més d’interès particular i, a tot estirar, de rivalitat política, que no pas de servei al país? Qui pot oblidar que els indults fan opaca la repressió de més de tres mil encausats, la persecució personal d’ex-consellers per arruïnar-los o la petició de sis anys de presó a l’antic conseller Buch? En aquest punt, la divisió tàctica entre l’interior i l’exterior, entre exili i presó, és una conseqüència del paper polític abusiu que s’ha atorgat als presos per dirigir des de dintre una guerra que necessita generals capaços de moure’s en tots els fronts, en tot moment, i amb contacte estret amb els avatars interns i externs. El Consell per la República n’hauria de prendre nota i no limitar-se a emetre comunicats: si no fa seva aquesta Diada quant a les masses, haurà perdut una oportunitat d’or per guanyar legitimitat en la direcció del moviment independentista.

Amb aquest panorama, l’independentisme també ha de formar en posició de combat per reprendre la iniciativa blocant les maniobres tàctiques de l’aliança postprocés (contra indults, amnistia) i mantenir la guerra en els termes estratègics amb què va començar (autodeterminació és independència).