En favor de l’ofici d’escriure ficció

El vestíbul no és gaire ample i, per tant, a penes tinc el temps d’adonar-me que acaba d’entrar quan gairebé ja el tinc a tocar. M’aixeco, el meu veí s’aixeca també i el saluda amb una gran cordialitat. Es parlen breument, molt contents ells dos, i tot seguit el meu veí es gira cap a mi per presentar-nos. Jo, només faltaria, sé qui és aquest que acaba d’entrar: una de les estrelles mediàtiques i polítiques de l’independentisme. Adorat o odiat. Ai las, ja veig que no em reconeix. El meu nom tampoc no sembla dir-li res, però manté una actitud de curiositat interessada envers la meva persona fins que el meu veí li diu: ‘Sí… que és novel·lista…’ Llavors veig, molt nítidament, com la curiositat interessada desapareix per deixar lloc a la indiferència. Com una làmpada halògena que va perdent lluminositat fins a la foscor. I, havent arribat la seva mirada en aquest punt de foscor, probablement sense ni adonar-se’n, comença a girar-se’m d’esquena, per saludar uns altres convidats que acaben d’arribar.

Més enllà de l’emprenyament purament narcisista que pot representar haver de viure una escena com aquesta, m’indigna, allà, en aquell vestíbul, el comportament d’aquest polític pel fet que hagués passat de l’interès educat a la indiferència en sentir la paraula ‘novel·lista’. L’emprenyament de debò, avui, és gremial. Defensa i il·lustració de l’ofici de novel·lista en un procés d’independència, podria titular-se aquesta crònica o, més precisament: De la importància de la ficció per a entendre períodes històrics i societats humanes.

La literatura, a vegades, pot traginar alguns malentesos, sobretot entre aquells per qui no és una activitat habitual, ni com a autor ni com a lector. Pot semblar, a vegades, un pur entreteniment, destinat a desavorrir les àvies a la casa de jubilats, els viatgers a les andanes dels trens o, d’una manera general, tots aquells que necessiten un suport per a defugir la realitat. O, també, pot aparèixer com un pur exercici formal destinat a fer lluir el seu autor, fins a convertir-lo en malabarista verbal envanit per la seva pròpia destresa. En tots dos casos, es pot entendre que, per exemple, un polític que té cada dia la ment ficada en el complicat engranatge que ha de dur Catalunya a la independència, pensi que són activitats supèrflues o, si més no, poc rellevants. D’acord. Però crec, i ara ve el contraatac, que és ingenu de menystenir la feina de l’autor de ficció, com si fos un ofici sense relació directa amb la realitat, sense facultat per a intervenir-hi i, sobretot, sense capacitat per a donar-hi sentit.

De fet, aquesta qüestió és gairebé un lloc comú, de tant com ha estat comentada i debatuda. La ficció permet d’entendre amb més precisió alguns moments històrics, o algunes societats, perquè s’esmuny per les escletxes i les fissures per les quals les activitats més acadèmiques, com ara la recerca històrica, no aconsegueixen passar gaire sovint. La ficció completa allò que se sap amb allò que se sent, allò que s’olora, allò que s’endevina o s’intueix. Que potser llegint Guerra i pau no n’aprendrem més sobre la confusió del soldat al mig de la batalla que llegint tots els llibres d’història bèl·liques? Voleu conèixer des de l’interior la guerra de Secessió, llegiu La insígnia roja del coratge, de Stephen Crane i La gran marxa d’E. L. Doctorow, que formen un díptic fenomenal disponible a Edicions 1984 (el qual díptic esdevindria tríptic si s’hi afegís Le régiment noir, d’Henry Bauchau, malauradament inèdit en català). Més enllà dels treballs dels periodistes, dels historiadors, dels columnistes o dels polítics, la veritat sobre la guerra del Vietnam apareixerà de manera molt més nítida i cruenta amb la lectura de la novel·la Sympathy for the devil, de Kent Anderson (també inèdita en català). Qui gosaria pretendre que Incerta glòria, de Joan Sales, no és una ficció indispensable per a entendre la Guerra Civil? I, per copsar el que va ser la quotidianitat de la immediata postguerra, podem documentar-nos tant com voldrem però de què servirà si no llegim els últims capítols de La plaça del Diamant?

És clar, la ficció, la novel·la, poden patir turbulències temporals, anacronismes i interessos immediats de l’autor. Però això permet a vegades no només d’entendre millor el període del qual parla, sinó també el període en el qual escriu. Ho demostra molt bé, per exemple, l’obra de teatre Les bruixes de Salem, que Arthur Miller va escriure el 1953: tant ens informa, a través de la ficció, sobre la intolerància religiosa a Nova Anglaterra al segle XVII com, entre línies, sobre la persecució política als Estats Units al moment del maccarthisme.

Ho repeteixo: no dic, aquí, res que no hagi estat dit molt sovint. Però, a vegades, repetir és necessari. Valgui, doncs, aquesta crònica com a protesta potser vana però del tot sincera en favor de la importància del bell ofici de reconstituir i d’imaginar per escrit el món i els humans posant, en un cert ordre, les paraules.