En els cent anys d’Andrea Camilleri

Ara fa una trentena d’anys la novel·la negra va veure l’aparició de tres escriptors fora de sèrie que escrivien des de la riba nord de la Mediterrània. Tots tres reconeixien el mestratge de Manuel Vázquez Montalbán i tots tres volien fer una crònica desencantada del món que els tocava viure. Eren Jean Claude Izzo (1945-2000); Petros Màrkaris (1937) i Andrea Camilleri (1925-2019). Izzo i Camilleri s’estrenen en el gènere el 1994 i Màrkaris ho fa el 1995. La mort sobtada d’Izzo trenca una carrera que no ha estat, ni prop fer-hi, tan prolífica com la dels altres dos companys, però la seva trilogia de Marsella es va convertir en una obra de culte per als amants de la novel·la negra.

Enguany se celebra el centenari del naixement d’Andrea Camilleri i coincideix amb la sortida al carrer del darrer títol que queda de la sèrie que va dedicar a Salvo Montalbano, El cangueli d’en Montalbano, un conjunt de relats que van veure la llum originàriament el 2002 i que encara restaven inèdits en català. La traducció serà el comiat definitiu d’en Montalbano per part del seu principal traductor al català, Pau Vidal. En total es tracta d’una sèrie formada per trenta-tres títols que inclou novel·les, llibres de relats i aplecs de novel·les breus. Si tenim en compte que va començar el 1994, veurem que el ritme de publicació i la seva reeixida són del tot insòlits, més d’un volum per any. També n’és ben poc habitual la repercussió: una mitjana de mig milió d’exemplars venuts per cadascun dels títols publicats.

Si sumem la resta de la seva producció –que inclou poesia, volums de relats, novel·les històriques, teatre i alguna altra de negra que no pertany a les protagonitzades per Montalbano–, els números són encara més impressionants: cinquanta-vuit títols més, molts encara no traduïts al català. Com explicava Pau Vidal en el moment del decés de l’escriptor, la sèrie històrica (més de vint títols ambientats entre el segle XVII i la primera meitat del segle XX), és la més preuada pels crítics literaris, que consideren que és on Camilleri demostra tot el tremp narratiu.

Una de les coses que més sorprenen, a més a més, és que la carrera literària de l’autor va començar força tard. Entre el 1948 i el 1978 només hi ha cinc obres. El 1978 publica El curs de les coses (versió catalana de l’any 2000), la novel·la que obre la sèrie històrica i que constitueix la primera de l’autor. I del 1978 fins que comença la sèrie Montalbano només n’hi ha quatre més. A partir de llavors, tot es desborda i arriben els altres títols, amb els rècords absoluts de set volums publicats el 2007, uns altres set el 2008 i encara sis més el 2015.

Camilleri va néixer a Porto Empedocle, a Sicília, el 1925. I què va passar entre aquell any i el 1978 en què comença la carrera novel·lística? Uns anys ben convulsos en què Itàlia estava immersa de ple en el règim feixista de Benito Mussolini, que va desembocar en la seva derrota a la Segona Guerra Mundial, una llarga postguerra, la consolidació de la democràcia i molts daltabaixos polítics en un país molt convuls on, a més a més, el pes de la màfia (de les diferents màfies) i el crim organitzat no és gens menyspreable.

El 1944, Camilleri es va matricular a la Facultat de Lletres, però mai no va acabar els estudis. Ben aviat va començar la relació amb l’escriptura, i en aquests anys de joventut comença a publicar de manera esparsa contes i poemes i també texts periodístics. El teatre i la televisió van ser la seva feina alimentària. Tant és així que durant ben bé quaranta anys va ser guionista, director de teatre i de sèries per a la televisió, quelcom que deixarà una empremta ben important en els diàlegs de les seves novel·les, un dels punts més aclamats de la sèrie Montalbano. I no s’hi va posar per poc: Luigi Pirandello, Eugène Ionesco, T. S. Eliot i Samuel Beckett són alguns dels autors que va estrenar. Després, a la televisió, va tenir grans audiències amb la sèrie de l’inspector Maigret, de Simenon, i la del tinent Sheridan.

Però sense cap mena de dubte, la fama li va arribar amb els llibres protagonitzats per Salvo Montalbano, un comissari de policia de Vigatà –i, per extensió, de la província de Montelusa (noms ficticis, però que es poden identificar amb Porto Empedocle i amb Agrigento, respectivament)–, que compta amb uns personatges secundaris de luxe com ara el subcomissari Domenico ‘Mimi’ Augello, l’inspector Giuseppe Fazzio i el telefonista que no n’encerta ni una i que fot uns cops de porta catastròfics, Agatino Catarella. També hi apareixen més agents i el forense Pasquano. Un dels trets essencials de la seva personalitat és la passió per la lectura i la gastronomia –li encanta menjar sol i en silenci– i té una relació com a mínim peculiar amb Livia Burlando, que viu a Gènova, fet que permet de mostrar els grans contrasts entre la Itàlia continental del nord i la Sicília de l’inspector. No dubta a fer servir els mètodes que calgui per resoldre els casos, i això, sovint, és un problema amb les instàncies superiors.

Triomf del boca-orella

Els llibres de gènere negre de Camilleri han tingut tanta fama que es va fer una sèrie que n’adaptava uns quants dels títols. Montalbano és interpretat per l’actor Luca Zingaretti. La immensa majoria dels texts que protagonitza s’han traduït al català gràcies a la feina de Pau Vidal. De fet, Pau Vidal assegura que la reeixida de la recepció a casa nostra és una sorpresa: “El que m’ha sorprès ha estat l’èxit malgrat el dubtós esforç editorial per treballar-lo. Crec que és un dels casos més clamorosos de triomf del boca-orella: des del primer títol (La forma de l’aigua, diria) ja es va veure que funcionaria, i tot i així ha estat mig ignorat per una indústria que s’estima més invertir en periodistes xarons i petbufats que ens maten les tietes de diabetis. I de tota manera, l’èxit és relatiu: que un autor que ha venut tant com ell i ha dignificat l’entreteniment de qualitat (i en català) no hagi rebut cap distinció grossa, d’aquestes amb què les autoritats i els seus llepaculs malbaraten els nostres quartos, em sembla gairebé obscè.”

El traductor sempre explica que ha xalat molt fent la feina i ara ja se’n sent orfe, fins al punt que aquests darrers temps mou per festivals i certàmens literaris del país el monòleg-espectacle Mort d’un traductor. Assegura que no ha tingut la temptació d’abandonar-lo, però “sí que m’ha anat molt bé, alternar-lo al llarg d’aquests gairebé trenta anys amb novel·les ben diferents, com ara El Gattopardo, Els virreis o Pasolini, per exemple, clàssics contemporanis que estilísticament hi estan a anys llum, però després cada vegada tenia ganes de tornar a l’alegria narrativa i el sentit de l’humor camillerians. De fet, ara que s’han acabat definitivament els montalbanos, m’he empescat l’espectacle Mort d’un traductor per compartir la nostàlgia amb els lectors, perquè el trobo a faltar molt. Fins i tot estic començant a estimar en Catarella, que sempre m’havia semblat (i alerta que això en farà enfadar algun) un personatge massa ditiràmbic, una concessió a la broma fàcil”. S’ha de recordar que un dels trets importants de tots aquests llibres és la barreja d’italià amb el dialecte sicilià, un dels elements que més rebuig i sorpresa van causar al començament, però que ara és un dels trets que més valoren els lectors.

A Pau Vidal també li hem demanat quins són els seus títols preferits, tant de la sèrie Montalbano com de la resta de la producció de Camilleri. “Dels montalbanos, sense cap dubte Riccardino, perquè em sembla una manera brillant, i sobretot autoparòdica (se’n fot molt de la versió televisiva del personatge, cosa que revela el seu tarannà foteta) d’acabar una sèrie; una sèrie, recordem-ho, de ni més ni menys que trenta-tres títols. Poca broma. Això sí, els qui encara no l’hagin llegit, que el deixin pel final. Quant als altres títols, en realitat tots els de la sèrie històrica són ben parits, perquè accentuen el que per a mi és el mèrit i l’atractiu fonamental d’en Camilleri, que és haver donat categoria de llengua literària a un idioma arraconat però tan i tan expressiu com el sicilià. I, de tots, el més agosarat i alhora irreverent (i, per què no dir-ho, antiborbònic, que sempre és un al·licient) és Il re di Girgenti (que en català seria El rei d’Agrigent, tot i que segurament no serà mai perquè no se n’han comprat els drets), que és una obra mestra de multilingüisme literari, si és que això existeix (que diria que no).”

Trets essencials

Si haguéssim de destacar alguns aspectes cabdals que fan que l’obra de Camilleri sigui una de les fites essencials de la novel·la negra contemporània, podríem, a banda l’aspecte lingüístic, esmentar els següents: una visió absolutament desencantada de la Sicília contemporània; la profunda humanitat de Montalbano malgrat les seves rareses i un cert component misantrop; la solidesa de les trames, i la vivesa dels diàlegs. En tota la sèrie Camilleri ens mostra, des d’una mirada molt crítica, el seu món i ens obliga a posicionar-nos envers aquest desencant. Ah, i un aspecte curiós, la paraula màfia apareix ben poc als llibres, però la seva ombra ho sobrevola tot.

Possiblement, aquest compromís que es desprèn dels llibres també deriva de la vida política de l’autor. Camilleri va ser membre del partit comunista d’Itàlia des del 1944, però no volgué anar mai a cap llista electoral. Tot i que ja no s’afilià als partits que succeïren els comunistes, sempre va manifestar oposició als governs de dreta i es va significar especialment contra Silvio Berlusconi i va donar suport a nombroses causes socials. Quant a casa nostra, el 2014 va ser un dels signants del manifest “Deixin votar els catalans”.

Un altre dels fets curiosos de Camilleri és el viatge d’anada i tornada entre literatures. L’autor sicilià va reconèixer manta vegada que el seu personatge era un homenatge directe a Manuel Vázquez Montalbán, un dels principals escriptors de gènere negre d’Europa gràcies a la sèrie de llibres protagonitzada per Pepe Carvalho. El 2006, Pau Vidal va decidir de tancar el cercle amb Aigua bruta, la primera novel·la on apareix el personatge Miquel Camiller, un lingüista que esdevé detectiu. El joc de noms ja ho diu tot i tanca un cercle de relacions que passa del castellà a l’italià per acabar tornant a Barcelona, però en català. La quadratura del cercle?

MÓN NEGRE

Taradell negre

Els festivals de novel·la negra en català estan a punt de passar l’equador. Ja s’han fet el Tiana Negra i El vi fa sang, i el dia 5 arriba el gruix del Taradell Negre. Després, ja només faltarà el Creixell, el juliol, per a tancar el pòquer d’asos de festivals que es fan exclusivament en la nostra llengua.

Reeixida de El vi fa sang

No és gens fàcil de reprendre un festival de novel·la negra després d’anys d’aturada. Sobretot quan el precedent són els cinc anteriors, que van tenir una gran rebuda. El vi fa sang té l’epicentre a l’Espluga de Francolí i marida amb mestria la novel·la negra en català i els vins de la Conca de Barberà. Gran assistència de públic, una qualitat molt alta a les taules rodones i un retrobament molt esperat. Enhorabona a tota l’organització.

Trencarà la jubilació Juli Alandes?

Fa un temps que Juli Alandes (1968) assegura a tort i a dret que està jubilat de l’escriptura. L’autor té títols tan imprescindibles com ara Crònica negra, La mirada del cocodril i Caça major, i és cert que fa temps que no publica cap text nou, però es deixa estimar, participa en taules rodones sobre el gènere i tothom pressiona perquè trenqui el silenci d’aquests darrers temps. A El vi fa sang va deixar entreveure la possibilitat de tornar al gènere.

Empar Fernández, premi a la trajectòria

Empar Fernández ha fet la major part de la seva obra negra en castellà, però té unes quantes incursions en la novel·la juvenil delictiva en català. Ha encunyat el terme ‘gris asfalt’ per referir-se en alguna ocasió a la seva obra. Enguany, rebrà el premi a la trajectòria al Black Mountain Bossòst, el festival de novel·la negra que es fa a la Vall d’Aran, les dates del qual ja estan fixades: del 28 d’abril al 3 de maig, amb Bossòst i Andorra com a espais principals.