14.11.2018 - 21:50
Gairebé no passa ni un dia que no aparega una proposta nova. Despús-ahir el president Puigdemont va sorprendre tothom dient que estava disposat a fer de número dos de Junqueras a les europees. Una maniobra descartada per ERC però que s’arrenglera amb els moviments d’Arnaldo Otegi, com explicava també fa poc en un editorial. Més enllà de la circumstància concreta, de la proposta i de si s’ha fet de manera correcta o no, és evident que hi ha coses que es mouen amb molta profunditat, tanta que de vegades pense que fins i tot alguns dels protagonistes no n’acaben de copsar el valor. La visita, ahir, del vice-president Aragonès al president Puigdemont a Waterloo és ben significativa.
Sobre això, tinc la sensació que alguns lectors i alguns subscriptors, en vista dels seus comentaris, no varen entendre el sentit del meu text editorial de l’altre dia sobre allò que en podríem dir ‘la maniobra Otegi’. I m’agradaria aclarir-ho. Sobretot en un punt clau: proposar una maniobra d’aquest abast, un partit independentista d’àmbit de tot l’estat per a concórrer junts a les eleccions al parlament espanyol, no vol dir renunciar a res. Imaginar, i encara més amb els independentistes bascs, la millor manera d’aprofitar l’afebliment extrem de l’estat espanyol no significa, no ha de significar, renunciar a fer efectiva la República Catalana demà mateix, si n’hi ha cap possibilitat, si hi ha una sola espurna que la faça possible.
I el símil que ho pot explicar millor és el del replà. El referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la independència no es van concretar d’una manera indiscutible –la República, és proclamada però no és efectiva. Així i tot, la proclamació del 27 d’octubre va fer pujar uns quants esglaons polítics el país. Fins on gairebé mai no havia arribat. I va obrir en canal el règim, deixant-lo també més afeblit que mai. Cadascú té el dret de sentir-se optimista o pessimista amb aquesta situació. Hi ha qui opina que de l’anunciada tardor calenta no se’n veu ni rastre i s’angoixa, hi ha qui veu la segona gran oportunitat en la sentència contra els presos i s’il·lusiona i hi ha qui creu que ara caldrien dos anys de créixer per a resoldre tots els problemes que varen fer que el 27 de setembre el govern prengués la decisió de no tirar endavant la declaració.
Jo tot plegat ho veig, i insistiré en la imatge, com si fóssem en un replà. Som en un replà encara amb poca llum, ple de gent i, doncs, confús. I anem mirant d’entendre si, al replà mateix, hi ha cap porta on puguem entrar directament o bé si encara cal pujar uns quants esglaons més per cercar la porta que no trobem en aquest replà. I, si fos el cas, primer hauríem de decidir quina és la millor escala per a arribar-hi i quants, i quins, passos hem de fer.
Això no nega res ni impedeix res. Simplement suscita propostes i forja hipòtesis. Si es compleix aquesta condició farem això i si es compleix aquella farem allò altre. Per aquesta raó coincideixen ara mateix de manera descoordinada propostes a curt termini amb propostes a mitjà termini. I tantes propostes! I per això hi ha una confusió que neguiteja molta gent. En molt poc temps hem vist activar-se unes primàries avalades ni més ni menys que per l’ANC, ha aparegut el Consell per la República, ha nascut el moviment Som el 80% i s’ha fet la proposta de mobilització permanent a Europa. I ha emergit la Crida i s’ha sabut la proposta d’Otegi de sumar els independentistes de tot l’estat espanyol en un gran moviment. I, encara, el president Torra ahir al País Basc proposava una alternativa semblant però a les europees. I a les municipals, dins els comuns, s’ha obert pas una via clarament sobiranista que sembla que vol traslladar a tants municipis com puga l’experiència de govern de Badalona. Això entre més coses i idees. Tantes que és normal que hi haja un cert desori. És que hi ha tot de gent mirant de trobar portes al replà i encara ningú no sap qui té raó…
I això, que ningú no sap qui té la raó, és la característica nova i definitòria del moment present. Després d’anys en què l’independentisme tenia un full de ruta nítid i rotund, que va ser molt efectiu, en el qual les tres grans branques del sobiranisme anaven d’acord, ara de sobte ens trobem que tot són idees diferents i veiem que cada força política, o cada associació, tira pel seu costat sense comptar amb els altres. Fins i tot arribant a rebutjar els altres quan se li acosten.
Ningú no sap qui té raó, perquè la raó no existeix allà a fora, com un exercici intel·lectual pur. Això no va així. Tenir bones idees no vol dir guanyar, encara que guanya més fàcilment qui té les bones idees. La raó la tindrà, al final de tot, el qui trobe el millor mecanisme per a aconseguir allò que tots perseguim, que és la plasmació jurídica de la República i la independència. I quin és l’exercici millor ho decidirà la gent. Només la gent. Votant o apuntant-se. La història ens ensenya que no hi ha cap altre mecanisme possible.
No es pot descartar, això també és cert, que el preu a pagar siga alt. Que hi haja moviments contradictoris o negatius, coses que resten en comptes de sumar, fins i tot que la gent al final es canse de no veure’n cap fruit immediat. Entenc que alguns puguen sentir-se molt tensos perquè hem viscut i vivim els moments més complicats de la nostra vida, políticament parlant. Però alhora em costa molt d’imaginar que en compte de pujar replà amunt baixarem. Primer, perquè no hi ha cap raó que cride a anar cap avall –Espanya, amb la seua brutalitat i inconsciència, barra el camí de baixada. I després, perquè al capdavall l’octubre republicà ja va demostrar de sobres quines són les condicions necessàries per a guanyar, i no s’obliden pas tan fàcilment. Cal determinació, cal un grau notable d’unitat estratègica, cal claredat en els objectius i cal una gran coordinació entre el carrer i les institucions. I això no ho pot negar ningú sense crear-se, a ell mateix, un greu problema de fons. Calma, doncs. Deixem que treballen els qui han de treballar. Ara que sembla que finalment som a prop d’un possible acord estratègic de l’independentisme, tal com ens explica fa dies Pere Martí des de la seua secció de VilaWeb, ‘L’última’.
