En el laboratori català

L’escola és a Catalunya un acord de país. Una estructura d’estat, de fet. Ho és des de fa trenta-cinc anys, des del 1983, per decisió parlamentària. Es va aprovar per unanimitat (tret d’una abstenció, d’un diputat centrista), sense cap partit de l’arc parlamentari en contra. Si en diem immersió lingüística és per cortesia institucional, ja que l’estat espanyol no és federal ni menys encara confederal. Dient ‘immersió lingüística’ hem fet servir una denominació tècnica, pròpia dels sociolingüistes i pedagogs, per formular el seu component polític més alt i noble: la recuperació d’una llengua minoritzada en el seu propi país i l’oposició a la segregació dels alumnes per llengües. Considerar l’escola catalana com a  ‘peix al cove’, com a producte de les astúcies del pujolisme i prou, com si només l’haguessin feta i mantinguda uns quants i no tanta gent, és faltar a la veritat històrica. Masoquisme polític. Són reflexions que em cremen.

Tal com van les coses, el model educatiu català pot canviar de manera forta. El govern espanyol ho decidirà les pròximes setmanes, i obrirà la possibilitat que l’espanyol hi sigui opció preferent. Si no ho ha decidit ja és perquè no sap com haurà d’adaptar el 155 per fer-ho possible, per trencar el model. Es tracta de desenvolupar més encara aquesta eina fatal per al sistema autonòmic i en particular per a Catalunya, que ja el té implantat. Mentre dos milions de catalans demanen independència, el govern d’Espanya es carrega l’estat de les autonomies.

Un altre element social clau és així a punt d’estavellar-se en el laboratori que l’estat espanyol està fent funcionar a marxes forçades retorçant el sistema judicial i recentralitzant-se: contra l’independentisme, amb presó preventiva incondicional contra idees polítiques, contra llibertats fonamentals d’expressió i de reunió, ara contra l’escola. Contra l’escola catalana i contra l’escola en conjunt als seus dominis, on el Ministeri d’Educació vol aplicar l’acord que acaba de signar amb el de Defensa per a reforçar a l’escola l’exèrcit i la corona. Les coses van lligades: liquidem la immersió lingüística i de passada qualsevol idea republicana a base de parlar de la monarquia i de recordar per a què serveix l’exèrcit.

Un cop oberta la porta del 155 es pot fer de tot, i es fa. Més i més. Hem tingut l’enroc de l’estat respecte del referèndum català i tot el que n’ha seguit, que ha servit molt al partit que mana a la Moncloa per tapar els seus draps bruts interns i judicials en aquests anys. Ara, en té més motius poderosos: Ciutadans li trepitja les soles. Per tant, alça fort ara la bandera primordial del seu adversari íntim, l’ambició que va fer nàixer el partit que, al cap de no gaires anys, guanyaria en vots les eleccions catalanes del 21-D i deixaria els populars a la cuneta. Catalunya com a laboratori de la dreta espanyola.

Enmig d’aquest desgavell polític i cultural, silenci de molta gent a Espanya, massa. I a Catalunya, confusió forta i també molt de silenci. El sobiranisme té vetat parlar d’autonomia, del sistema autonòmic? Llavors, en quin sistema vivim, si no és l’autonòmic? Si s’està construint república, com s’està fent i, en concret, què en farem, de l’escola?

Posar el focus de la crítica contra el govern espanyol és fàcil i no t’equivoques gaire. Més difícil és girar el focus cap a la societat catalana i veure què en fem, de tot plegat. Com més aviat millor, caram. Hi ha gent a la presó i l’escola perilla. I estem tornant al passat. Potser que es posi fil a l’agulla de constituir govern. Atrevir-se a parlar de l’autonomia, del que s’està a punt de perdre i que, en el cas de l’escola, va començar a Santako, a Santa Coloma de Gramenet, quan els fills dels immigrants del franquisme van demanar l’escola en català per als seus fills.

No ser ni rata ni conill de laboratori.