En el cor de les tenebres de la ment dels botxins iranians

Quan l’any 2022 van esclatar a l’Iran les manifestacions multitudinàries en protesta per l’assassinat sota custòdia policíaca de la jove Jina Maixa Amini perquè no duia l’hijab, el director de cinema Mohàmmad Rasoulof (Xiraz, Iran, 1972) era a la presó, juntament amb un altre cineasta, Jafar Panahi. Quan van provar d’informar-se de què passava a fora es van endur la sorpresa que alguns interrogadors i funcionaris de presons amb qui tenien relació forçosa començaven a mostrar-se incòmodes amb la brutal repressió que hi hagué aquells dies contra els estudiants, els joves i, especialment, les noies que es treien els vels en públic.

Quan el van alliberar, Rasoulof tenia prohibit de filmar i sortir del país. No obstant això, va pensar un film sobre un tema que l’obsessionava de feia temps: com funciona íntimament el sistema totalitari i els elements de la maquinària repressiva. Per culpa dels seus films, havia estat arrestat, interrogat, jutjat i empresonat unes quantes vegades. Ara tenia prohibit de filmar. Tot amb tot, mig clandestinament, amb un equip reduït i sense presentar-se ell físicament en el rodatge, van filmar en uns setanta dies, entre el 2023 i el 2024, The Seed of the Sacred Fig (‘La llavor de la figuera sagrada’).

El film es basa en la història d’un jutge de la dictadura islamista i la seva família en aquells moments de protestes i repressió. El personatge del jutge, els altres companys seus de l’aparell repressor i, fins i tot, la seva família, estan construïts –segons que ha explicat el director– en les experiències i observacions personals seves en molts anys d’ofici, censura i persecució. Quan va acabar el rodatge clandestí, Rasoulof va ser condemnat a vuit anys de presó i un cert nombre de flagel·lacions a causa del seu cinema polític. Per evitar la presó, va decidir de fugir del país i exiliar-se. Després d’un mes de difícils peripècies, va arribar a Alemanya, on va muntar el film, que es presentà a Canes 2024 amb èxit. Va obtenir el premi especial del jurat i el premi FIPRESCI.

The Seed of the Sacred Fig, que ara s’estrena als cinemes d’aquí, és un document impressionant sobre les entranyes més íntimes i profundes dels repressors iranians. Durant més de dues hores, que passen com si res, Rasoulof i el seu equip han construït un thriller polític, amb elements de drama social i recursos documentals. És una radiografia de la psicologia del repressor, les seves imposicions, justificacions i paranoies, en contrast amb una realitat invisible, i l’actitud canviant de la seva dona i, sobretot, les filles, més o menys involucrades, com tota la joventut, en les protestes i en el naixent esperit antidictatorial.

En el muntatge final, el director va decidir d’afegir-hi imatges reals dels mòbils dels joves que participaven en les protestes del moviment Dona, Vida i Llibertat. Són les úniques imatges que van obrir una finestra a la realitat, tant per als qui estaven tancats a casa, com per als periodistes estrangers. Recordo que en l’edició del Visa pour l’Image 2023 de Perpinyà, va colpir molt una exposició sobre aquestes imatges dels mòbils particulars. Les havien aplegades els periodistes i els fotògrafs de Le Monde, quan es van trobar impotents d’accedir al país per a filmar i fer fotografies.

L’obra és una terrible introspecció en la fosca psicologia dels repressors, però, alhora, sembla obrir una escletxa d’esperança en el futur gràcies al desvetllament dels joves i les seves protestes. L’enfocament, els actors i la realització són excel·lents. La història impressiona i fa inevitable de veure-la des d’una perspectiva universal. Allò que passa a l’Iran és allò que passava a l’Alemanya nazi o a l’Espanya franquista.

Tots els règims totalitaris comparteixen un mateix sistema i una mateixa estructura oficial criminal, censora i repressiva, que sovint no s’ha estudiat gaire a fons, per les dificultats de penetrar en les tenebres del sistema que es protegeix com una fortalesa. Jo no puc evitar de remetre’m a allò que sé per experiència periodística pròpia del sistema jurídico-militar de la dictadura de Franco, beneïda per l’Església nacionalcatòlica i, per tant, amb poders absoluts sobre la vida i la mort de les persones.

En el cor de les tenebres de la ment dels botxins franquistes

Moltes de les actituds dels repressors jurídics i policíacs iranians que reflecteix aquest film m’han fet rememorar l’experiència directa que tinc sobre l’esperit i el funcionament dels executors de la justícia militar franquista. I no tan sols dels botxins, l’última baula de la cadena, sinó, sobretot, dels arguments justificadors més elaborats dels militars, caps de policia i advocats que vaig conèixer i entrevistar en persona. Van ser una de les bases de força reportatges escrits, articles, llibres i documentaris que vaig fer fa anys.

En aquells treballs jo m’imposava com una obligació moral i professional explorar els motius i les justificacions dels alts responsables jurídics de les condemnes de mort i de les investigacions policíaques sobre els opositors al règim. Volia saber i explicar què alimentava els seus cervells i com funcionava la seva litúrgia dels assassinats legals d’opositors a la dictadura militar.

Em semblava una obscenitat veure, per exemple, com entrevistaven Rodolfo Martín Villa a TV3 i no l’interrogaven sobre la seva responsabilitat en la sagnant repressió. Ben al contrari, el deixaven ser simpàtic i explicar anècdotes, reduint tota la càrrega criminal i repressora del règim a una conversa amable de sobretaula. Encara que fos amb un dels màxims responsables repressors de la cúpula de la dictadura. Va ser governador civil, ministre de Governació i ministre d’Interior. Potser d’aquest incompliment dels deures periodístics que van fer els grans mitjans en la transició neix l’actual ignorància històrica dels joves.

Vaig aprendre molt de la cara més sinistra i oculta del règim de Franco investigant el cas de Salvador Puig Antich, executat a garrot vil el 1974 a la Model de Barcelona; el de Francisco Granados i Joaquín Delgado, dos joves llibertaris de 27 anys i 29, executats a garrot vil a Carabanchel el 1963, condemnats sense proves, per al film Granados i Delgado. Un crim legal (Arte France, 1996); o el de Joan Peiró, líder de la CNT i ex-ministre d’Indústria durant la guerra, afusellat l’any 1942 a Paterna (Horta Nord), per al documentari de TV3 Joan Peiró i la justícia de Franco (2004).

En primer lloc, convé recordar excel·lents treballs d’introspecció en la ment dels repressors franquistes, que eren exemple i guia aleshores per a mi. Com el film Queridísimos verdugos (1977), de Basilio Martín Patino, en l’embrió del qual hi havia el llibre de Daniel Sueiro Los verdugos españoles (1971). Vaig tenir la sort de poder escoltar una per una les cintes magnetofòniques originals de les entrevistes de Sueiro als botxins (quan encara eren actius), gràcies a l’amabilitat de la seva vídua. Van ser la base del film de Martín Patino i en vam incloure fragments a Granados i Delgado. Un crim legal.

Hi havia la mentalitat dels botxins, que ressona també en el film iranià, perquè sempre es justificaven dient: “Algú ho havia de fer. Si no ho hagués fet jo, ho hauria fet un altre.” Però, sobretot, allò que més m’interessava, com a The Seed of the Sacred Fig, era saber com justificaven els seus actes els alts responsables de la repressió.

Els protagonistes franquistes de la repressió

Vaig poder entrevistar al general Eduardo Blanco, cap dels serveis d’informació de la Direcció General de Seguretat, un cínic molt intel·ligent que s’assemblava físicament a Franco, bigotet i tot. Igual que els juristes del film iranià que duen tots el mateix anell que el líder suprem, hi havia, hi ha, un mimetisme dels alts subordinats respecte del seu líder autoritari. Blanco havia estat el cap de l’operació que va implicar la detenció dels dos joves llibertaris a Madrid, jutjats, sentenciats i agarrotats disset dies després.

Blanco era un veterà de la guerra que, recentment, havia estat operat d’un carcinoma en un ull. L’entelament d’un dels vidres de les ulleres proporcionava una aura molt inquietant al seu somriure. Quan li vaig preguntar sobre la qüestió moral, per a un militar vencedor de la guerra, de matar al garrot dos joves de menys de trenta anys i, a més, dos joves que, segons que demostràvem en el documentari, no eren autors dels fets pels quals foren condemnats i executats, el general desvià lleugerament la mirada. Va restar en silenci uns quants segons, com cercant les paraules. De sobte, més impertèrrit i ferm que mai, va respondre: “Els llatins diuen ‘dura lex, sed lex’. Hi havia una llei molt dura i es va aplicar sense misericòrdia, perquè es tenia el convenciment que es garantia per a molt temps la seguretat. I, efectivament, així va ser”, va reblar amb aquell somriure sinistre.

El règim volia demostrar la seva duresa. Donar exemple. Inculcar el terror. No li importava gens la veritat dels fets. De fet, Blanco va arribar a reconèixer-me: “Podia ser que els responsables dels fets fossin d’un altre grupet que va desaparèixer i travessà la frontera, però la detenció de dos individus d’aquella mentalitat [anarquista] en possessió d’explosius va ser una prova suficient per a la policia. No en tenien cap dubte. I així va ser com els dos detinguts van iniciar el camí de la màxima pena.”

Les justificacions judicials

Per a la policia, amb allò n’hi havia prou. Però, i per a la justícia? També. Com en el film, l’opinió de la policia o del fiscal passava damunt del tribunal. En aquest cas, un consell de guerra.  El presidia una llegenda negra de la justícia de Franco, el jutge Enrique Eymar Fernández, “cavaller mutilat de guerra per la pàtria”, del tribunal militar especial d’activitats extremistes.

Els acusats es van declarar innocents. El defensor ho va deixar ben clar: “Hem d’admetre que no hi ha cap prova, declaració aliena, testimonis, empremtes que els condemnin o ens portin a la certesa que ells fossin els que havien col·locat les bombes a la DGS.” Per tant, apel·lant al cristianisme i a Jesucrist, va demanar la commutació de la pena de mort per la de perpetuïtat. Fou debades. Granados i Delgado van ser condemnats a mort “com a autors d’un delicte consumat de terrorisme”.

Impulsat per la curiositat històrica i pel deure d’interrogar tots els intervinents en la litúrgia jurídica de la pena de mort, vaig poder localitzar per telèfon el defensor que els havia tocat a dit. Era Sebastián Cubiyo del Hoyo, capità d’enginyers. Com tots els altres que vaig trobar, ell tampoc no recordava res. A més, m’insistia, amb veu tremolosa: “Jo, de lleis, zero.” L’home tenia una estranya amnèsia selectiva, que em va semblar real. Recordava el Lute, que mai no va ser executat, però havia oblidat els joves llibertaris, que sí que ho havien estat.

No hi havia manera d’abordar la qüestió, tot i que jo el vaig felicitar perquè en el seu al·legat de defensa tenia raó. Vaig insistir-hi i quan vaig pronunciar “garrot vil” i “Carabanchel”, una veueta nítida, com d’algú que va recuperant les imatges de la memòria, va dir a poc a poc: “Ara recordo. Sí. Jo vaig assistir a l’execució a Carabanchel. Em vaig haver de llevar molt d’hora… Durant el consell de guerra jo estava preocupat, però el president del Tribunal, Eymar, em va dir: ‘No et preocupis, Sebastián, que són ben jutjats.” No es va deixar entrevistar a càmera i mai més no em va voler despenjar al telèfon. La veu femenina que responia em demanà que no insistís més: “Des que va parlar amb vostè està molt nerviós.”

Un altre gran exemple me’l donà el ponent del consell de guerra, Jesús Valenciano Almoyna, l’únic membre del tribunal que tenia la carrera de dret. De fet, ell és qui els va condemnar a mort. Si el defensor, Cubiyo, la primera cosa que havia recordat era que s’havia llevat molt d’hora per assistir a l’execució a Carbanchel, Valenciano, general del cos jurídico-militar, se centrà, inicialment, en la xafogor que feia aquell agost a Madrid. I l’inconvenient que li significà haver de participar en el consell de guerra, perquè ja tenia les maletes carregades a la baca del cotxe per anar-se’n de vacances amb la família a Benidorm.

Quan li vaig dir que teníem proves que ells no eren responsables de l’atemptat que els atribuïen, respongué, sense immutar-se: “Pot ser que hi hagués un error… En tot acte humà l’error és possible… La justícia és així… L’home que administra justícia és tan home com el que la pateix i com el que va fer la llei i com el que és víctima del delicte.” De seguida, però, amb els ulls tancats i un cop de cap enèrgic de negació, rectificà: “Més ben dit, jo puc assegurar-li que en aquest cas no va poder haver-hi error perquè vaig ser jo qui va redactar la sentència i estic tranquil de consciència amb les coses que he fet.”

Contra l’oblit i la ignorància

Crec, com explico, que hi ha moltes semblances de funcionament psicològic dels repressors i en la litúrgia dels crims legals autoritaris, entre el que ens mostra The Seed of the Sacred Fig i el comportament dels policies, juristes i botxins franquistes, amb el suport del nacionalcatolicisme de la Santa Mare Església. Explicar-ho és un deure cívic de lluita contra l’oblit imposat, la desmemòria i la ignorància històrica que encara existeix en aquesta societat, especialment entre els joves, sobre Franco i el franquisme.

Alguns símptomes comuns a tots aquests règims són: l’amnèsia respecte dels actes comesos pel poder, l’obsessió criminal per a matar o eliminar l’enemic, la voluntat d’imposar la por individual i el terror d’estat, la idea del “càstig exemplar” o del “boc expiatori, o de “alguna cosa deu haver fet”. L’obediència cega, gairebé paranoica, als superiors i al dictador, al sistema i al déu islàmic o cristià. L’excusa que “tots som humans i ens podem equivocar”, o el “si no ho hagués fet jo, ho hauria fet un altre”.

Tot per a ocultar la por dels botxins per la repressió a les idees crítiques, que els poden fer perdre la raó i el poder imposat amb violència a la societat, quedar desarmats, perdre els seus privilegis o, fins i tot, haver de respondre algun dia davant la llei. Cosa que, normalment, no passa mai. Allò que s’ha evitar sempre és l’oblit i la ignorància que tant els interessa. A ells i als seus acòlits actuals.