En defensa dels joves lectors

‘Contra la saturació digital’ és un títol que comporta un bon reclam si el que es tracta és de parlar de llibres. Com a mínim això han pensat els responsables del Grup 62 i del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que han decidit cloure el curs d’enguany –noti’s que de cada vegada el món editorial plega més tard i comença més d’hora, en bona part per culpa del calendari marcat per la Setmana del Llibre en Català- amb una reflexió al voltant del món del llibre que ha arribat a la seva segona edició amb una conferència del filòsof italià Roberto Casati i un posterior diàleg dels escriptors Sílvia Soler i Jordi Puntí. Això sí, el reclam ha deixat ben indiferent tots els nois que ballen hip-hop al pati del Centre mentre es fan pentinats rocambolescos, i això que en bona part la jornada parlava d’ells i de com defensar-los. I també de nosaltres, és clar, i de com defensar la nostra atenció davant les noves maneres de llegir.

I és que Roberto Casati (Milà, 1961), autor del llibre Elogio del papel, contra el colonialisme digital, ha estat l’encarregat de pronunciar una conferència on ha defensat la lectura en paper en la major part dels casos i ha assegurat que s’havia de ‘protegir l’atenció dels joves lectors, molt especialment i també la de tots els altres lectors en general’.

Com no podia ser d’una altra manera, els petits entrebancs tècnics li han donat la raó en l’inici de la intervenció, en què ha mostrat com funcionava un programa informàtic en desenvolupament, que permet llegir fins a 700 paraules per minut –l’habitual en un lector experimentat és consumir al voltant de 250 mots en el mateix període de temps- o com una pel·lícula de 1946 ja mostrava un futur amb ciutadans abduïts per petites pantalles. Tot per acabar afirmant que ‘llegir és cansat, cal temps i energia, i el que pretén aquest programa és eliminar el moviment de l’ull. Estic segur que no déu servir per llegir Tolstoi, però per ventura és útil per llegir els missatges del sogre, que no són Hemingway, precisament’.

Però com ha arribat un filòsof que fa vint-i-quatre anys que treballa a França, que actualment imparteix la docència a l’Escola Superior Normal, i que no es dedica habitualment a aquestes temes a treballar un tema tan complex com aquest? Doncs ja ho ha insinuat Josep Ramoneda, president del grup 62, en la presentació i ho ha confirmat el mateix Casati: ‘forma part d’un projecte de qüestió familiar. Els meus fills han vingut a un món en constant exposició als objectes digitals i em preocupava el futur de la seva educació i volia prendre decisions informades respecte a la migració digital. De fet, no estic en contra del món digital, com s’hi pot estar en contra, és impossible, però sí que estic en contra del colonialisme digital, que és tota una altra cosa. Per exemple, si imprimíssim la wikipèdia, no hi cabria en tot aquest edifici, però és que ningú no la vol llegir sencera, sinó que es busca en funció de la demanda’.

Per arribar a la defensa aferrissada del paper, Casati ha analitzat alguns processos d’adquisició del coneixement i ha explicat que cap als cinc anys es comença a llegir i que costa unes 2.000 hores de feina intensa adaptar un cervell que no està preparat per a la lectura per a aquesta funció. ‘I aquesta és una inversió que està fent la societat i les famílies i cal un esforç molt gran per fer que el cervell se senti obligat a llegir, però és que ara no podem viure en societat sense saber llegir. Entre els set i els dotze anys ho fem per aprendre un lèxic que no adquirim en el dia a dia o amb la televisió i això fa que hi hagi unes grans diferències marcades pel tipus de família i per la valorització que fan de la lectura, diferències que poden arribar al cent per cent en nens de la mateixa edat. I aquí hi hauria d’haver el paper corrector de l’escola, que no fa el que hauria de fer’.

A partir d’aquesta edat, afirma Casati, ‘llegim com un intens estímul de la nostra capacitat d’imaginar. La lectura ens estimula a imaginar i a desenvolupar determinades emocions, especialment quan tenim la sort de llegir textos d’alt nivell, que fan que tinguem un reconeixement de les emocions diferent. I aquí és quan arribem a la defensa del paper, perquè per poder arribar a aquest estadi es necessita una atenció que el lector jove, aquells que suposadament en diuen nadius digitals, no obté si no és així. De fet, els universitaris prefereixen el paper al digital i l’assaig reclama necessàriament el paper, entre altres coses perquè els objectes que s’empren per llegir, amb excepció dels e-readers no estan pensats per aquesta finalitat’.

El filòsof ha explicat que la revolució dels ordinadors des del canvi de mil·lenni els ha convertit en objectes de consum que en quinze minuts ja estan funcionats i ja vénen continguts ‘i controlen tot el que fem, en una perpètua competició per generar més continguts que ens atreguin contínuament. No comprem un ordinador per veure una sèrie, sinó per mirar-ne moltes, i aquí és on entra el colonialisme digital, que comporta entre altres aspectes el multitasquing i el concepte de nadius digitals. Ens hem de preocupar com a pares per haver creat aquests mutants? Existeixen? I sobretot, com a escriptor, he d’escriure per aquests nadius digitals, amb frases molt curtes, amb molts recursos visuals? Doncs he de dir-vos que el multitasquing no existeix, no podem fer moltes coses a la vegada, com a molt podem canviar molt ràpid d’una cosa a l’altra, però això implica distreure molt la nostra atenció i una dispersió de l’atenció que afecta a la lectura’.

Casati encara ha anat més enllà i ha assenyalat dos problemes més: ‘llegir a l’ordinador és com tenir un pastís de xocolata. Tots sabem que hem de menjar amanida, però hi ha la temptació, que són els gols de Messi, Casablanca i vés a saber quantes coses. La vida, és a un clic de distància, al xat on el nostre ex mostra les fotos de la seva nova parella. La lectura s’ha de treballar i l’escola diu que s’ha de llegir a casa i durant les vacances, no li dóna la importància necessària, el missatge de la importància no arriba. I si no ho fan, els culpabilitza. No, s’ha d’ajudar amb instruments per llegir més i millor i a més a més s’ha de llegir també durant les hores de classe, col·locant la lectura on toca. I a més a més, s’han de dissenyar estris que permetin llegir sense distraccions. Una tauleta és com una navalla suïssa, serveix per a moltes coses, però oi que no llençaríem tots els estris de cuina per quedar-nos amb una navalla suïssa? Doncs això és el que estan fent a les escoles, reduint la biodiversitat dels elements d’aprenentatge, entre ells la lectura’.

El filòsof ha acabat amb una metàfora molt bonica, afirmant que per molt que s’avenci, sempre hi haurà qui navegui a vela, i ha comparat aquesta navegació amb la lectura.

La intervenció de Casati ha satisfet i prou al públic –per cert, on són els escriptors quan hi ha coses d’aquestes?- i sobretot a alguns dels editors com Josep Lluch (Proa) o Emili Rosales, entre d’altres professionals del grup que eren a la sala. I ha provocat unes primeres intervencions molt interessants en el debat que amb posterioritat ha dirigit Vicenç Villatoro, director del CCCB amb els escriptors Sílvia Soler i Jordi Puntí. Soler ha explicat que ‘per descomptat no hi ha promoció de la lectura a l’escola i com a periodista estic molt enfadada perquè als mitjans tampoc es fa promoció de la lectura i de la literatura com toca’. Puntí, pel seu costat ha explicat que ‘a mi el que més em preocupa del món digital són els automatismes que estam adquirint i la possibilitat que un article del 2008 en què es preguntava si Google ens està convertint en idiotes sigui cert perquè ens està ensenyant a desaprendre a llegir’.

Sigui com sigui, en sortir de la sala el debat continuava però a baix, al pati del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, ningú no llegia, ni en digital ni en paper. I potser era l’hora, tardana, però a la llibreria no hi havia ningú.