21.11.2017 - 22:00
La història l’expliquen els vencedors. I els qui han perdut solen ser esborrats del relat. O n’ocupen només una nota a peu de pàgina. Els perdedors solen ser humiliats, per bé que els qui controlen la narració tenen molts mecanismes per a fer-ho: des d’enterrar l’enemic en fosses comunes fins a posar-lo en un museu i desposseir una obra combativa de tota la càrrega de conflicte que tenia en el seu origen. La història i els qui l’expliquen disposen de dos elements de control, el poder i el passat o, escrit d’una altra manera, el poder que tenen sobre el pas del temps.
El problema del sistema és el present, l’actualitat. Hi ha coses que al poder se li escapen. En el camp de l’art, això és, per a mi, una evidència. Quan entrem als museus enciclopedistes, els que ens ensenyen la creació del passat, no tenim armes crítiques, tot el dispositiu ens obliga a la submissió, com si tot allò que conté un museu fos interessant. I, pitjor encara, despullat de la possible controvèrsia que algunes obres poguessin contenir. Només cal anar a Madrid i veure la capella sagrada que s’ha muntat al voltant d’una obra que denunciava el feixisme, el Gernika de Picasso, davant el qual es fan fotografies els hereus del franquisme contra el qual Picasso va lluitar. En canvi, les arts més coetànies encara tenen dosis de provocació, el sistema no sap com neutralitzar-les, necessita un temps per a fer-ho. En parlàvem fa poc amb l’artista Núria Güell: la seva obra utilitza les esquerdes del sistema, però ella és conscient que, al final de tot, pot ser absorbida. O silenciada.
És el mateix que ha passat fins ara a Catalunya. No sabem com explicarà la història tota aquesta aventura col·lectiva en què hem entrat els catalans, siguin de la ideologia que siguin (i també els espanyols, pensin com pensin). La situació ara no és la mateixa que fa set anys. Moltes coses han trontollat, encara que alguns afirmin que no ha trontollat res i, ben probablement, tots tenen una part de raó. És evident que aquí no hem fet cap revolució a la vella manera, és a dir, fent servir la violència, com aconsellava el maoisme. Aquí anem amb un lliri a la mà, entre més coses, com el pacifisme intrínsec del sobiranisme, perquè no sembla que puguem fer res més.
Jo sóc dels qui pensen que, ben lluny de la quietud, els milers de lliris han mogut moltes coses i hi ha detalls per a afirmar-ho: segons les darreres enquestes, una gran majoria dels catalans i, ep!, una majoria d’espanyols, opta per un referèndum pactat, cosa que és una prova irrefutable que la desafecció per la monarquia constitucionalista ha crescut desorbitadament arreu. Més: hi ha gent a la presó sense ser delinqüents, només per fer política, tot i que el poder havia dit, amb ETA encara activa, que totes les idees eren defensables per la via pacífica. I encara més, tothom es va posant a lloc: els socialistes fent aliances nauseabundes amb homòfobs i ultres; Ciudadanos i el PP competint per qui pot acabar abans amb la catalanitat més plebea; el sobiranisme contendint en unes eleccions putrefactes, convocades per la legalitat postfranquista, aquella contra la qual ens havíem aixecat ni que fos amb els lliris; i els comuns…
Sí, vénen eleccions. I no en sabrem les conseqüències fins a les festes de Nadal. Però el relat ja fa temps que l’han començat a construir els qui tenen el poder. I el relat és sectari. S’impulsa el negacionisme: per exemple, que no hi va haver brutalitat policíaca (dono la meva paraula que a les xarxes ha corregut una cosa més greu: negar que el català estava prohibit durant la dictadura). Es carreguen les contradiccions sobre els qui són a la presó i no sobre els qui els han empresonat. Es menystenen les agressions que es produeixen en les manifestacions espanyolistes. Fet i fet, es vol vendre la idea que els lliris són fusells. I alguns catalans s’apunten a la ignomínia, des del mal de l’equidistància o directament des del poder que vol escriure la nostra història més recent.
La meva mare va morir fa més d’un any amb la memòria devastada. Jo només espero que la memòria col·lectiva dels catalans no permeti l’oblit de tantes coses que han passat. Que n’han passat per totes bandes, és innegable. Però pensar en fer autocrítica, com alguns proposen, és de sapastres… o de malparits. La reflexió ponderada es fa quan has guanyat el poder per a explicar el teu relat. Però no es fa mentre la monarquia despòtica coarta la llibertat d’unes persones i unes institucions. Ho diré més clar: la meva simpatia pels polítics convergents (ells també van fer servir la violència policíaca, tampoc no podem oblidar l’Ester Quintana) és de menys infinit, però acusar-los de voler sortir de la presó des del sofà de casa ho trobo indigne. Si portes lliris en comptes de fusells, no necessites màrtirs. Necessites llibertat, la que et neguen els socialistes de dretes i els ultres de les gavines.
No podem permetre un Alzheimer col·lectiu. Encara som a temps de mantenir-nos ferms en algunes idees que han de sostenir el relat d’una demanda democràtica de milers i milers de persones. Encara som a temps d’escriure la nostra història, vull dir la de tots, sense sectarismes. I, aleshores, quan tinguem la capacitat d’explicar-ho tot, sense presos i sense violència, la nostra ploma ja farà les ponderacions que calguin.
