27.05.2022 - 21:40
“En breu en tindrem la resposta”, “Us ho diré en breu”, “S’haurà de presentar en breu al jutjat”… De frases com aquestes, sobretot als mitjans de comunicació, en sentim com més va més.
Si mirem els diccionaris, no podem pas dir que en breu sigui incorrecte. Ni poc genuí: n’hi ha dos testimonis datats entre els segles XIII i XIV, un de la crònica de Jaume I (“Deus nos darà temps en breu perquè porets passar”) i un altre del Llibre de meravelles de Ramon Llull (“Que en breu venga temps en que’s complesca”).
Ara, malgrat que els diccionaris la registrin i que no l’hàgim de considerar condemnable, avui és forçada, artificiosa. Sembla que en alguns parlars s’havia mantingut fins a mitjan segle passat, però la revifalla que ha tingut aquests darrers temps és, sens dubte, per influència del castellà. Encara és més xocant la manera com s’ha escampat la variant en breus. No se sap ben bé d’on ha sortit, si de l’escurçament de “en breus moments” o “en breus dies”, o bé d’una tendència “popular” a fer aquesta mena de pluralitzacions (semblantment a “amb vistes a”, “de cares a”, etc.). Sigui com sigui, la locució en breus no és admesa i cal desaconsellar-la totalment.
Quant a en breu, hauríem de recomanar de no abusar-ne. L’abús de qualsevol mot o construcció, recordem-ho, mena a l’empobriment, perquè arracona recursos propis, els de tota la vida. Vegem-ne, doncs, alternatives més naturals i, fins fa poc, més corrents:
Aviat, prompte, prest
Per a referir-nos a un moment pròxim però inconcret, sense determinar ni quantificar, gairebé sempre hi escau de dir aviat, que podem emprar o bé tot sol (“L’avió arribarà aviat”), o bé reforçat: ben aviat, molt aviat, tan aviat com (“Us atendrem ben aviat” o “Us atendrem tan aviat com puguem”). En alguns parlars, sobretot del sud, és molt habitual prompte (“El llibre es publicarà prompte”). I a les Illes Balears es fa servir sovint prest (“Ens veurem prest”). Al rossellonès i en algunes comarques pirinenques, hi trobem lleu, recollit pels diccionaris (“Lleu haurà acabat”) i que potser és degut a la influència de l’occità lèu.
D’ací a poca estona i més
El català permet de diferenciar entre dues menes de proximitat temporal. Quan parlem d’un fet que ha de passar molt aviat (al cap de pocs minuts o poques hores), fem servir estona. En aquest cas, diríem d’ací (o d’aquí) a poca estona (“El president compareixerà d’ací a poca estona”). En canvi, si parlem d’una proximitat no immediata, per exemple, de l’endemà, fem servir temps, és a dir, d’ací (o d’aquí) a poc temps (“Ha anunciat que d’aquí a poc temps visitaria Manacor”). Hi ha també dues expressions ambivalents que ens poden servir per a aquests casos: d’ací a poc i d’ací a no gaire (“Ho sabrem d’ací a no gaire”). Si ens referim a una proximitat temporal expressada en el passat, hem de dir al cap d’una estona o al cap d’un temps (“Dilluns el vam anar a veure i ens va assegurar que aniria a cal metge al cap d’una estona”). També ens poden ésser útils al cap de poca estona, al cap d’un quant temps…
De seguida, abans de gaire i més
Encara en tenim més, de recursos per a no abusar d’en breu. Per exemple, de seguida (“L’espectacle començarà de seguida”) i abans de gaire (“Abans de gaire en sentirem a parlar”). Així mateix, hi ha termes de registre formal, que no haurien d’ésser habituals en l’expressió col·loquial, com ara pròximament, imminentment i properament. Per acabar, esmentem tres mots arcaics que es feien servir amb aquest significat: tost (“Responeu tost, que per vós ho diran”, Ausiàs Marc); tantost (“Si vida volets, dues coses havets de fer tantost”, Ramon Muntaner); i encontinent (“La llenya que portaran se haja de pagar encontinent”, Lluís Gomis, segle XVI).
Com veiem, doncs, sense haver de recórrer a cap arcaisme, el català té prou recursos per a evitar l’abús d’en breu i l’ús d’en breus, locucions que s’han escampat molt –massa– aquests darrers temps.
