Sí, les empreses encara vénen a Catalunya

Dilluns el Cercle d’Economia va presentar una nota d’opinió que titulava “Reactivar el futur. Reptes i prioritats en temps de transició global”. Hi feia una repassada crítica de la situació que travessem a Barcelona, Catalunya i Espanya. En una bona part de les seves opinions, hi hem d’estar tots d’acord. Quin català no es queixa que falten inversions en infrastructures o en sanitat? Que si cal resoldre el problema de l’aeroport –sobre el qual es deuen haver fet més estudis que sobre cap altra qüestió– i no s’ha fet res, és més per problemes personals o partidaris que no per manca d’estudis? I tant! El cas és que apareixen moltes necessitats en què hem d’estar tots d’acord, sempre dins el llenguatge ponderat habitual en les publicacions del Cercle.

Dit això, m’han dolgut llegir-hi frases com ara aquesta: “La fugida d’empreses, sobretot de les més grans, arran del ‘procés’ ha agreujat aquest problema.” Es refereix concretament a la disfunció per la falta d’adequació entre l’oferta i la demanda de feines qualificades que fa que a molts joves ben formats se’ls frustrin les expectatives professionals i vitals o les hagin de satisfer a fora. I afegeix: “El més preocupant no només és l’impacte directe d’aquesta sortida, sinó també l’efecte reputacional que comporta, que penalitza Catalunya en la localització de centres de decisió empresarials.” En el paràgraf següent parla de “seus d’empreses” –més ajustat a la realitat, tot s’ha de dir.

Però no em sembla just aquest enfocament. La disfunció a què es refereix és certa, però és una situació que viuen més comunitats de l’estat espanyol i països d’Europa. El canvi en les necessitats empresarials ha anat molt més ràpid que no l’adaptació necessària en l’ensenyament. Això no vol dir que aquí no hàgim actuat malament –molt malament– en molts casos, però no em sembla correcte posar-ho a la motxilla del “procés” ni de la “fugida d’empreses”. També em sap greu que lligui a aquesta “fugida d’empreses” una suposada pèrdua de reputació que penalitza Catalunya en la vinguda d’empreses. Senzillament, perquè les xifres no ho diuen pas, això.

A la Píndola del 10 de març vaig escriure textualment: “Catalunya ha atret 6.428 milions d’euros d’inversió estrangera el 2022, un 50% més que l’any anterior. És una notícia excel·lent. Segons ACCIÓ –l’agència per a la competitivitat de l’empresa del Departament d’Empresa i Treball– i la base de dades fDi Markets del grup Financial Times, és la xifra més elevada de tota la sèrie històrica, que comença l’any 2003. Cal dir que aquesta base de dades és una de les eines més prestigioses a escala internacional que utilitzen les multinacionals per a estudiar projectes futurs d’inversió empresarial.” I això no ho diu la Generalitat, sinó el grup anglès FT. Ho dic per si hi ha dubtes de fiabilitat.

Avui mateix hem sabut una notícia que hauria de fer pensar als qui encara parlen de fugida d’empreses, al cap de cinc anys i mig. He rebut l’estudi que fa INFORMA D&B, en què comenta: “Més de 1.500 empreses han canviat el domicili el primer trimestre.” Durant el primer trimestre del 2023 la comunitat madrilenya és la que registra més moviments de seus d’empreses, perquè n’hi han arribat 503 i se n’han anat 472. Catalunya la segueix en nombre de trasllats, amb 227 entrades i 243 sortides. Res de nou. Madrid continua essent un imant per les raons que hem explicat mil vegades en aquestes línies.

I continuo amb les xifres. El 24% de les empreses que arriben a Madrid tenen l’origen a Catalunya i un 22% a Andalusia. En canvi, la comunitat on més empreses madrilenyes decideixen de traslladar-se és precisament Catalunya, el 21%, i un 14% es decanta per Andalusia. Vist d’un altre prisma, el 44% de les empreses que s’han traslladat a Catalunya procedeixen de Madrid i un 11% arriben tant del País Valencià com d’Andalusia. I gairebé la meitat de les que deixen Catalunya es traslladen a Madrid i un 12% al País Valencià.

No sembla, per les xifres, que Catalunya faci por a l’hora de venir. Però hi ha un fet que també cal comentar sobre aquest trimestre. De les 10 empreses més grans que han traslladat la seva seu dins l’estat espanyol, del gener al març, 6 han tingut per destinació Catalunya, de les quals 4 eren madrilenyes, 1 valenciana i 1 aragonesa. En canvi, d’aquest grup de les top 10, només 2 han anat a Madrid, procedents del País Basc i de l’Aragó.

Penso que, entre el volum d’inversions estrangeres anunciades i el moviment empresarial intrastatal, el Cercle s’hauria pogut estalviar perfectament algun paràgraf de l’informe.

Hi ha un altre aspecte sobre el qual no entraré a fons, perquè ignoro la font que fa servir l’esmentat informe, però que cal comentar. Assegura: “Vista amb perspectiva, l’evolució de l’economia catalana aquests últims anys és preocupant. Per exemple, el 2021 el nivell de renda per capita en termes reals era molt semblant al del 2000. Aquest estancament encara resulta més preocupant si es té en compte que durant aquest període Catalunya ha perdut posicions relatives respecte d’Espanya i Europa: l’any 2000, la renda per capita a Catalunya era un 24% superior a l’espanyola i un 20% superior a la mitjana de la UE. El 2021 aquests percentatges s’havien reduït al 17% i a l’1%, respectivament.” No he trobat les xifres que comenta i, per tant, no puc opinar. Sí que puc dir que si agafo el PIB (no la renda) per capita de l’Idescat, la comparació que fan entre Catalunya, Espanya i la UE no surt tan espectacular. S’aproximen una mica més a les de la comptabilitat “regional” de l’INE.

Sobre això, hi ha un aspecte de què no es parla gaire i que sempre hi pot tenir alguna cosa a veure, perquè pren una magnitud (qualsevol) per capita. En aquest cas, el numerador (el PIB) té molta importància, però també en té el denominador, que són els habitants. Bé, és cert que en el cas que ens toca, el PIB total ha crescut (en termes nominals) més de pressa a la UE que no a Catalunya i a l’estat espanyol. Ha crescut entorn del 130% (Eurostat) del 2000 ençà, el 113% a Catalunya i el 105% a l’estat espanyol.

En canvi, la població ha tingut uns creixements molt diferents. Vegeu-ho. A la UE ha augmentat d’un 7%, a l’estat espanyol d’un 17% i a Catalunya d’un 25,5%. L’estat espanyol dins la UE, i Catalunya dins l’estat espanyol s’han endut la part més important de població nova (immigrant, majoritàriament) durant aquestes dues dècades. I això fa que els denominadors siguin més alts en uns països que en uns altres. Per tant, les magnituds finals per capita són més baixes. Catalunya és un cas fefaent. Cal anar amb compte a l’hora de treure conclusions si es fan comparacions amb aquesta dada i prou, sense valorar els dos components que hi són presents.