A partir de la Diada d’enguany, quan la gent combativa per la independència desafiarà, un cop més, l’estat, els “pacificadors”, els polítics mesells, i els opinaires a sou, començarà un nou cicle de la política catalana. Qui hi sigui, hi serà comptat; qui no hi sigui, no serà esperat. Cap dels que hi sigui no ho podrà fer amb l’ànim net i optimista dels anys fèrtils. L’enemic ha colpejat fort, ha trobat còmplices i ha imposat un administrador de la colònia. Amollarà peces de coure per a retribuir els col·laboradors, però el gruix de l’espoliació no minvarà, perquè l’estat opressor s’hi juga la “unitat indissoluble”.

Convocats en cinc punts del país, els milers que sortiran al carrer, potser amb paraigües, no tindran –no poden tenir– aquell tarannà inaugural d’uns anys que havien de ser decisius, però que s’han tancat amb el pansiment de maig d’aquest any –ja no ens calien segadors, si mai els vam tenir amb la falç al puny. I, ara, a banda de perseguir-lo penalment i de criminalitzar-lo ideològicament, l’estat i els seus servents voldrien escombrar l’independentisme de l’escena política per amagar l’antagonisme entre Catalunya i Espanya. El desafiament és gros: caldrà ser més compactes, més ferms, més indòcils. S’haurà de trencar el cordó sanitari i neutralitzar el confinament polític amb què ens volen arraconar. I haurem de tornar a oferir un model de país, un projecte de democràcia madura, un futur de justícia i igualtat per a una nació avançada, complexa i diversa. Hem dit a dalt: qui hi sigui, hi serà comptat, però no tothom hi serà inclòs. Per molt segell independentista que les acompanyi, l’exclusió, la discriminació i l’odi, com a part d’un programa polític, no hi poden tenir cabuda.

D’ara endavant, els que hi siguin, els que continuaran al peu del canó, no es poden limitar a tenir el carnet de soci o a declarar-se membres d’una organització civil, sinó que hi hauran d’afegir la praxi de militants per la independència. Ja no és temps d’esperar cap concessió de l’opressor que ens nega la raó democràtica que ens investeix. Tots aquests milers aplegats a Tortosa, Tarragona, Lleida, Girona i Barcelona hauran de saber trobar noves formes de lluita per a trencar amb el domini despòtic d’Espanya. Hauran de posar molta energia per a desenvolupar estructures de país lligades a la lluita quotidiana i a l’abast de tothom. I hauran de dissenyar la futura República Catalana des del coneixement, la lluita i l’organització a fi d’esdevenir de nou majoria social i política.

La tasca és feixuga. Caldrà voluntat i perseverança. Caldrà un canvi de mentalitat per a imposar el poder de la gent mobilitzada a unes institucions d’empremta colonial –el 155 continua aplicant-se des de Madrid. Caldrà aprendre a entroncar la independència amb el país que ja estem fent. Caldrà sostenir des de baix la llibertat durament guanyada.