Empipats com una mona: les animalades del català

Aquest “Ras i curt” és un article ple d’animalades. La gran dificultat que he tingut a l’hora d’escriure’l ha estat la tria, perquè d’expressions –genuïnes– amb noms d’animals n’hi ha tantes que no saps per on començar ni, sobretot, com acabar.

Els nostres avantpassats van fer servir la llengua per comunicar-se, però també per crear, per distreure’s i per precisar. I heus ací que amb el nom d’un insecte es van empescar un color indefinit, que no és cap color, el color d’ala de mosca; i si a més d’indefinit és brut, n’hi ha per a arrencar a córrer: és color de gos com fuig; quan, al damunt, és lleig com un pecat, esdevé color de merda d’oca. Precisió, creativitat i ironia a gavadals.

Ja en el moment de néixer ens endossen un nom d’animal. Sortim del ventre de la mare, doncs, i anem conills (o en conill). Comencem a créixer i ens pensem que som qui sap què, però encara no fem l’alçada d’un ca assegut. A la pubertat, més d’un dia i més de dos anirem bruts com una guilla, i quan veurem un noi o una noia que ens faci glatir probablement ens tornarem vermells com un perdigot.

A la nostra vida quotidiana hi ha moltes coses que demanen l’ajut d’alguna animalada. Imagineu-vos un dia qualsevol. Heu passat la nit del lloro per culpa del mal de queixal i us lleveu empipat com una mona. Entreu al lavabo a les fosques i, com que no veieu un bou a tres passes, ensopegueu amb el tamboret i us foteu de lloros. No crideu, no dieu ni ase ni bèstia, però mentalment sí: mentalment dieu el nom del porc al qui ha deixat allò al mig del pas.

Bé, esmorzeu i sortiu al carrer. Avui voleu anar a reservar un viatge per a l’estiu. Ja us l’imagineu, i esteu més content que un gat amb un lleu (o que un gos amb un os). Camineu a pas de bou (o a pas de tortuga) per no tornar a caure. Arribeu a l’agència. El venedor es pensa que sou d’aquells que lliguen els gossos amb llonganisses i us prepara un viatge de luxe. Mireu de dir-li que no són temps de vaques grasses, però ell, tossut com un marrà, us vol endossar aquella estada a Dubai tant sí com no. Tant hi insisteix, que sospiteu que hi ha gat amagat i us comença a pujar la mosca al nas. Ara sí que ho veieu clar: aquell home us vol donar garsa per perdiu (o gat per llebre, tant hi fa) i no us deixarà fins que no pagueu, fins que no afluixeu la mosca. Ja no podeu més i agafeu el bou per les banyes. Us poseu com un gall de panses i li engalteu: “Mireu, si no voleu que acabem barallats com gat i gos, valdrà més que ho deixem estar.” Hi ha un moment de silenci tens. L’home, amb cara de peix bullit, no sap pas què dir. Us alceu de la cadira per anar-vos-en i us adoneu que en aquella agència sou quatre gats. L’oficina, això sí, és gran i luxosa i amb molts més treballadors que no pas clients. I penseu, encertadament, que deu costar més el suc que els moixons (o el farciment que el gall, o la salsa que els caragols, o la corda que el bou, digueu-ho com vulgueu).

Torneu a casa, sol com un mussol, i mireu les notícies. La política és decebedora. Sembla que ha tornat el temps del peix al cove. Ara cal prudència i sobretot, diuen, no fer volar coloms. Anar fent, a poc a poc, sense passar l’arada davant dels bous, no fos cas que hi perdéssim bous i esquelles. Els partits, ben barallats, de tant en tant fan veure que negocien, però són reunions que no serveixen de res, com junta de granots per falta d’aigua. Sembla que hem tornat on érem fa anys i que no sortim de la roda, com el peix que es mossega la cua. N’hi ha que demanen eleccions, per a treure el gat del sac i que s’acabin els dubtes. S’entén: de vegades els polítics donen més feina que un porc solt. 

En fi, tampoc no es pot dir que us sorprengui, la situació, perquè ja sou un gat vell, o, més ben dit, un gat escaldat. I n’hi ha que us diuen: per què no feu política, si tant us preocupa? Però sabeu que a vós, pobre com una rata, la gent no us faria gaire cabal. I us demaneu: què es valora més per ser polític, ésser un peix que es porta l’oli o ésser més curt que una cua de conill? No teniu cap resposta clara, però sí que veieu que, si continuem així, d’aquest país aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina. Quin món de mones!

Bé, prou. Ja ho veieu. Aquest article era tan sols per a demostrar que el català, si és cosa de dir animalades, fa festa grossa. I si mai cap gallet –o gata maula– us digués que el català és una llengua pobra, no l’insulteu. És clar que li podríeu dir ruc, tòtil, gamarús, capsigrany, porc, gos, gallina, cabrit… Però no cal. Simplement, responeu-li: “I un be negre!”

La idea d’aquest article fou de la meva companya de feina Laura Gállego.