Empar Moliner: “Si tens una parella, com jo, que ja és de tercera dosi Moderna, hi ha coses que potser no saps”

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966) arriba a la botiga de tast de vins de la part de dalt de la Diagonal puntual, a les onze del matí. Trobem un sofà gris elegant i l’elegim com a lloc per a les fotos. Arriba la copa de xampany francès. “A veure si em fas una foto tota alegre amb la copa i després passarà que el titular serà dolent i semblarà que brindo pel titular”, diu, i comencem a riure. Són dies intensos. Moliner acaba de publicar la novel·la Benvolguda, guanyadora del premi Ramon Llull. Al llibre, parla d’una dona de més de cinquanta anys que anticipa que el seu marit, deu anys més jove, s’enamorarà d’una altra dona. Aquesta novel·la s’afegeix a L’ensenyador de pisos que odiava els mims;  Feli, esthéticienne; T’estimo si he begut; Busco senyor per amistat i el que sorgeixi o Desitja guardar els canvis?, entre més llibres publicats per l’autora aquests darrers vint anys. Moliner, coneguda també per la seva faceta als mitjans, signa una vegada més un text sublim en què va desgranant la tragèdia de la pèrdua amb la suposada innocència de la quotidianitat. La conversa comença fora de guió. Un diàleg improvisat de barra de bar, amb un extra espontani i conegut per totes dues, que ens diu adeu abans d’anar-se’n i ens regala un bon inici.

—Empar Moliner [E. M.]: Adeu, xurri.
—Ell [E.]: Ja tinc lectura. És que la meva companya en té cinquanta i poc, és una mica més gran que jo i l’hauré de començar a entendre.
—E. M.: Vols que et digui una cosa?
—E.: Digue’m!
—E. M.: Potser et sorprendràs de moltes coses. Si tens una parella, com jo, que ja és de tercera dosi Moderna, hi ha coses que potser no les saps. De veritat, de veritat. I que fan de mal explicar. Tothom dissimula.
—E.: És clar…
—E. M.: Jo a la cua de les vacunes els veia guapos tots. Que joves, que guapos. Potser és una cosa del meu cervell. Ho pensava amb sinceritat. Potser allò que els cinquanta són els nou trenta. I els seixanta, els nous quaranta. I on l’has coneguda?
—E.: Pel Tinder.
—E. M.: És clar, és que ara ja no hi ha manera de lligar en un bar. I després de la pandèmia més…
—E.: Bé, adeu… Em llegiré el llibre, per si de cas.
—E. M.: Espero que no et deprimeixis massa…

—Com va anar la festa de lliurament dels premis Ramon Llull a la Capella dels Àngels?
—El meu lema és: no vagis a un premi literari si no l’has guanyat tu. Si no, és molt avorrit. Jo no sé la gent per què va a escoltar elogis dels altres. Ho vam fer curtet i ens vam tirar de seguida als canapès. De molts autors que l’han guanyat jo puc citar-ne frases senceres. Quan va guanyar en Porcel, a la primera pàgina, el personatge li deia a la dona: “Ens estem situant.” Ho vaig trobar tan bo! Era tant del personatge!

—Amb el Llull ja formeu part de la història de la literatura catalana.
—I sobretot que tu penses: aquest premi farà que, si la novel·la va bé, es traduirà a diverses llengües. Això no és només interessant per l’autor, sinó també per la llengua catalana. Es tradueix a alguna llengua que a mi no m’han traduït mai, com per exemple al portuguès. Fa il·lusió! A mi em fa una il·lusió bàrbara. Comences a imaginar-te com es dirà tal personatge, com serà el títol.

—Una dona de cinquanta anys que veu com va perdent el desig, té vista cansada i no pot escriure bé els missatges al mòbil, però una capacitat de veure les jugades perfeccionada amb el temps.
—Tu penses: ara parlaré de la menopausa, i, és clar, penses: quin avorriment. A veure, depèn de com ho facis. Perquè el declivi sexual masculí sí que l’hem llegit i amb molt de gust. Per exemple, amb el Philip Roth. I jo morint-me d’empatia. Es pot fer literatura de tot? Sí. Depèn de com. La qüestió és si pots fer bona literatura. Espero que ningú no digui que és un llibre que només llegiran les dones. Jo tinc molt lectors masculins, ho diuen les estadístiques. Ara també et diré una cosa: la majoria dels llibres el llegeixen les dones, ja. Així que potser no serà tan diferent. Penso que és un llibre que pot entendrir tothom de la mateixa manera. Bé, no sé si “entendrir” és la paraula. No saps mai què vols quan fas un llibre. Potser que l’entenguin.

—Vau dir que Llull i Rodoreda no haurien parlat mai del declivi sexual. Cada època ens permet de posar paraules a un tema?
—No ho sé. Per al personatge, ser mare ha estat molt important, li ha canviat una dècada de la vida. I la protagonista diu a la porta de l’escola a les altres mares: “Aquest és el màxim escull del feminisme que ha de comptar amb ionquis de les cures com nosaltres.” M’adono que el cito de memòria, que fort! Crec que no és un personatge que actuï com esperem que actuïn els personatges femenins de les novel·les o sèries contemporànies.

—Com diríeu que actuen els personatges femenins actuals?
—Sempre hi ha un moment d’apoderament. I se’n surten. A les meves històries no sempre se’n surten o si se’n surten se’n surten d’una altra manera. Totes hi perden. En canvi, en moltes sèries, com per exemple Gambito de dama o The Marvelous Mrs. Maisel, quan la protagonista té problemes, sempre s’acaben solucionant. La protagonista sol tenir una activitat que la fa sobresortir clarament i se’n surt. Jo m’adono que, a l’època que vivim, molts lectors et demanen contes morals. Et demanen que el protagonista se’n surti. Que hi hagi un aprenentatge. I no ho toleren, quan no n’hi ha. Això passa sobretot en els personatges femenins però també en els masculins. Seria mal llegit que un personatge racialitzat no se’n sortís o fos dolent. Si és ficció volen un apoderament i si no ha de ser una història basada en fets reals. Si és basada en fets reals, llavors ja tens la coartada. Pots explicar tots els drames que vulguis. Per mi les històries interessants són les que et posen allà i t’obliguen a pensar què faries tu, però no les que et donen una solució moral. En realitat, un personatge que se’n surt no és diferent d’un d’aquells personatges del XIX que s’acabava casant.

—És el final feliç.
—Sí. I a mi m’agraden més els personatges que es contradiuen i que no estan segurs. Perquè en realitat els personatges que no estan segurs i que no se’n surten són els forts de veritat. Són els que commouen.

—És un llibre, en el fons, sobre el desamor?
—És un desamor d’algú que ha estimat molt, però potser malament. I el llibre parla d’aquest moment de canvi. I el situa en el moment menopàusic. Que a més t’ho diu tothom. Hòstia puta, és que follar és com si no fos part de mi! M’és del tot aliè. El personatge diu que no sent desig, però hi ha algun moment en què ho desmenteix. És algú que, com que té una professió artística, busca una estabilitat i per això diu que xafar verdura la faria plorar. Quan dic artística, també compto la teva. Aquest tipus de professions estranyes que estan una mica relacionades amb l’art. Escriure coses perquè algú se les llegeixi. És estranya aquesta professió i fa falta una certa fe per fer-la, perquè hi ha una inestabilitat.

—A la novel·la, la família és un espai de confort. Un refugi.
Sí, és veritat. Qui ha tingut una infantesa estranya sol estimar molt la família política: li agrada Nadal, li cauen bé els seus sogres, no els troba una murga, l’encanta anar a casa dels sogres. Es mor de gust quan la sogra cuina. I alhora té aquella sensació de no merèixer-ho. És allò que a la teva parella li veus totes les gràcies, però després acabes pensant que si s’ha enamorat de tu, segur que no les té. No pots evitar pensar-ho, però saps que pensar-ho és estar malalt.

—Totes aquestes revelacions que feu, tan precises i també tan terribles, surten perquè penseu molt o un dia se us apareixen així de casualitat?
—No ho sé dir. Jo vull que la forma sigui lleugera. Tot i que és veritat que no me n’estic de posar les paraules que em donen la gana i vaig pensar: al primer paràgraf, hi posaré la paraula curull amb dos collons. Punt. La poso perquè jo la faig servir. En general, faig servir una llengua que vol ser senzilla. Però després hi ha paraules que algú et diu que no les coneix. Per exemple, en aquesta novel·la he posat la paraula perbullit. Perbullir és bullir dues vegades, com es fa amb el bacallà. Potser molta gent no la coneix perquè la gent no ha bullit bacallà. Jo vull que molta gent la llegeixi sense diccionari. Però si llegeixes perbullit en aquell context et sonarà a bullit i, per tant, no et perdràs gaire.

—Hi ha frases que se’t claven. Són molt contundents.
—La cosa és que jo escric i després esporgo. Aquí, per primer cop a la vida, he fet un sistema de frases curtetes. Alguna s’ha de remarcar amb espai. Això ja sé que és polèmic, perquè és com si en una pel·lícula hi poses música. Estàs ajudant i potser no caldria que ajudessis. Però en aquest cas m’agrada ajudar així. També perquè em dóna plaer. A mi en el cinema, la música m’agrada que m’ajudi. No m’agraden els “taatxaans”, ni la càmera lenta perquè no sóc tan ximple. Jo aspiro a un lector intel·ligent. Jo vull aquest, si el puc demanar! Per tant, remarco les coses justes, amb un joc còmplice amb el lector.

—Feu servir la primera persona.
—De la primera persona hi ha coses molt interessants. No pots fer com en una tercera persona que pots dir què pensa el cervell del senyor veí. En una primera persona ets allà sota. Però com que ets allà sota ets més a prop. I només tens el personatge que actua. Això té de bo allò que el personatge et pot dir coses que tu tota l’estona has de qüestionar. Per exemple, aquest personatge, a la primera pàgina ja et diu que ella ja sap que el seu marit s’enamorarà d’una altra. Que ella ja ho sap. Que ella ho veu i ell no ho sap. I tu has de pensar si ella té raó o si ella només s’ho pensa.

—Aquesta frase, precisament, predir amb seguretat que el marit s’enamorarà d’una altra, és una frase devastadora. 
—Jo li volia posar de títol Remei contra el desamor, perquè m’agrada que el personatge es diu Remei, però vaig pensar que era un títol massa de conte. I també em semblava que era una mica spoiler. Saps què? La història aquesta em va venir un dia que vaig veure un episodi al carrer. Jo era en un pas de vianants. Hi havia un cotxe que el conduïa una dona i al seu costat hi anava el marit, perquè es veia que era el marit. O jo vaig pensar-me que era el marit. L’altre cotxe el conduïa una dona maca i va fer una infracció. La dona del volant es va enfadar molt. Va tocar el clàxon i la va increpar. I el marit que anava al costat es va mirar la infractora i, com que era maca i això, li va fer un mig gest de complicitat, com de dir: jo estic amb tu. Jo aquest moment el vaig veure i vaig pensar: ostres, aquesta és la primera traïció! És evident que hauria pogut ser a l’inrevés, pots posar-los els gèneres que vulguis, a aquests personatges. Pots posar-hi tres dones, dos homes i una dona, com tu vulguis. Però ha de ser una parella de llarga durada. I em va encantar!

—Tu veus aquests flaixos tan transcendents en la teva vida quotidiana?
—Potser sí, que jo ho anticipo una mica tot. Jo sóc la que està en un restaurant boníssim, acabo de seure, encara no hem començat a demanar i ja penso: “Hòstia puta, ara això s’acabarà!” M’agrada tant el que ha de passar que s’acabarà. Tinc una història per a escriure que va d’això. És una persona que té moltes ganes de quedar amb la que ha quedat perquè sap que se n’aniran al llit. I ho està anticipant, però llavors, quan se’n van al llit, no pot xalar del moment perquè tota l’estona pensa: això s’acabarà, s’acabarà. De seguida s’acabarà, haurem fet això i s’acabarà! Quina ximpleria! I llavors pensa: que bé, aviat em quedaré sol per rememorar el que acaba de passar. I aquí, quan jo estaré tranquil i còmode, potser em tocaré i tot. I està rememorant el moment en què es trobarà sol donant-se la satisfacció que potser no ha tingut durant aquest moment perquè ho està anticipant. O sigui: malaltia! Jo crec que a les meves històries sempre són importants els matrimonis o les parelles. És igual que siguin homes, home i dona, dona i dona, tots som igual de miserables i igual de meravellosos.

—Us passa això d’anticipar-ho tot?
—Jo no puc descansar mai, perquè sempre pateixo. Pateixo pel que vindrà. Tot el mal del món em fa patir. El personatge de la novel·la diu que no regula bé l’empatia. Que o en té en excés o no en té gens. És veritat que molts humans som així. L’excés d’empatia ens mata. Jo ara veig al voltant meu un patiment sinceríssim per la guerra, un patiment que seria evitable. Tota l’estona penso: quants se’n deuen haver mort? Quan passarà de moda aquesta guerra? Potser ara valoro més que mai la bondat. Abans no la valorava. Potser la donava per suposada. Però ara que no la dono per suposada, la valoro.

—Què us sembla el món literari?
—Vejam. El món de la música el conec de prop perquè el meu home fa rock and roll i conec la gent. A mi la música m’agrada molt, i em cauen bé i vaig a concerts, etcètera. En el món dels concerts jo veig que els músics, quan una cançó els agrada, no ho poden evitar. Diuen: que bo que és això i en gaudeixen intensament. Tu no pots ser pianista si no has estudiat piano. I no pots ser cantant si no tens veu. En el món de la literatura hi ha una diferència. Qualsevol persona no analfabeta podria escriure una cosa i podria passar que fos espectacular. És difícil, però no impossible. La literatura, com la cuina, es fa fent. L’escriptor aprèn l’ofici fent-lo. Tu demanes a una senyora, a la meva sogra: quan saps que has de tancar el foc de l’arròs? I ella et diu: ho sé. Ho sap. I com ho saps quanta sal? Per això diuen coses com polsim o un pensament de sal. Un pensament de sal! Amb això et vull dir que en el món literari hi ha persones que poden haver escrit alguna cosa per la vanitat que significa ser autor o perquè et fan entrevistes. Jo què sé! Perquè es pensa que si li fan entrevistes potser li donaran més feina en aquest món nostre tan precari. Què passa? Que hi ha gent que escriu però no llegeix, perquè no li cal. Li és igual. Jo me n’he trobat, d’aquests. Tu li preguntes: què llegeixes? I això et fa veure molt. És com si demanes a algú on ha anat a dinar últimament? O què cuina? O què li agrada menjar? Hi ha gent que et pot dir que en un any ha llegit tres llibres i escriu!

—Hi ha públic per a tanta literatura? L’accés tampoc no és fàcil.
—En el món literari, que és un món petit, potser no hi ha espai per a tothom. És com el món del teatre. Potser a qui li agradi el teatre no podrà anar a veure totes les obres, en triarà tres. Tots els musicals no els podrà pagar, en pagarà un. I amb els llibres passa igual. Un llibre val vint euros i dos llibres valen quaranta euros i te’ls acabes en quant? Avui dia és un acte molt bèstia comprar un llibre. El plaer et pot durar molt poc. El meu llibre pot durar quatre hores. Has pagat vint euros per quatre hores! El meu llibre no et dura ni un cap de setmana! Hi ha escriptors a qui els agrada molt llegir i que s’ho llegeixen tot. I tu ja veus que el que els agrada ho diuen. Però no són tots. I també hi ha la cosa de separar l’autor de l’obra.

—Això es pot fer?
—És molt complicat. Que aquest no et caigui bé i diguis que no t’agrada o aquest et caigui bé i diguis que t’agrada. Jo això no ho puc fer.

—En el vostre cas, molts lectors us coneixen bé.
—Jo he de demanar sempre als lectors de Catalunya que intentin no veure-m’hi, a la història. Però és molt difícil, perquè, és clar, és un personatge, femení, primera persona.

—I que porta un rellotge com el vostre.
—És clar, és clar. És evident que de mi me n’he copiat moltes coses, en aquest personatge. També és esquerrà com jo. M’anava molt bé que fos esquerrà perquè volia que es veiés que ella és més observadora que ell, tot i que sembla al revés. I és per un detall molt idiota, que qualsevol lector esquerrà s’hi deu haver trobat quan la llegeixi. Si ets esquerrà i et serveixen un cor dibuixat al cafè, has de girar la tassa al revés, i, per tant, en lloc d’un cor veus un cul com una carxofa.

—És inevitable que a Catalunya us reconeguin molt en els vostres llibres?
—I tant. Quan em tradueixen a altres llengües, això no em passa perquè hi vaig verge! I és una meravella. Com tu menys saps de l’autor, més bé t’ho podràs passar amb allò que ha escrit. Però és inevitable. Jo mateixa demano això, però no ho puc fer. Jo quan llegeixo un llibre d’en Xavi Bosch veig en Xavi Bosch, i punt. Hauria de no veure’l perquè el seu detectiu, en Santana, no és en Xavi Bosch. Tu pots dir; és el seu alter ego? És clar, pots dir: tota la gent que fa detectius fa alter egos, d’alguna manera. Jo quan llegeixo en Torrent veig en Torrent, i en en Martin Amis veig en Martin Amis. Però amb la Dorothy Parker això no em passa, perquè fa tipus físics molt diferents. No obstant això, el patiment de la Dorothy Parker el sé veure en les seves novel·les. Perquè crec que l’he llegida molt intensament.

—Darrerament, s’ha dit que alguns periodistes pretenen ampliar el seu capital cultural escrivint literatura. Vaig llegir un article que parlava dels presentadors de televisió.
—Jo vaig començar publicant l’any 1999. Sóc una intrusa als mitjans de comunicació. No sóc periodista i em van començar a donar feina a la tele i a la ràdio. No deu ser per la meva manera atropellada de parlar. Em van donar feina en aquella època a El País com a escriptora i a la ràdio i a la tele. I a la ràdio i a la tele esperaven que les coses que fes les fes en tant que escriptora. Vaig començar a escriure fa molt temps i n’he fet molts, de llibres! Abans de Twitter i dels pòdcasts potser sí que algú que sortia a la tele era famós. Però avui això no és així. És tan famós o tan poc famós un senyor que surt a la tele com un senyor que fa tweets, posem per cas. És la mateixa fameta. Algun lector potser sí que es comprarà el llibre perquè l’ha vist a la tele, però la majoria això no ho vol fer. Què dic jo?: “Llegiu els llibres perquè per les seves obres els coneixereu!” Si us agraden, de puta mare i si no, estripeu-los, que per això hi són. Si no t’agrada, independentment de qui sigui, digues que és una puta merda.

—Potser és més una crítica a la indústria editorial que no als escriptors.
—El lladre aquest de furgonetes que es deia Dioni, aquell que es va operar la vista i se’n va anar al Brasil, un freack total, va fer una cançó i era de puta mare. Per quina raó no hem d’acceptar que en Toni Cruanyes no escrigui tan bé com qualsevol altre escriptor que no surti per la tele? Comprovem-ho! Hi ha llibres bons i llibres dolents. Llibres honestos i llibres deshonestos. De seguida es veu. I, és clar, et preguntes: jo escric pitjor ara que l’any 2000 quan no sortia a la tele? No ho crec, sincerament. Jo en això no em puc queixar gens, perquè sempre he tingut una crítica literària respectuosa. Tinc la sensació que he estat considerada. Per exemple, en un llibre que llegeixo ara, 99 llibres per tornar a llegir, del Ponç Puigdevall –que considero un bon crític i un bon escriptor–, un dels llibres que anomena és meu i em fa molta il·lusió. Que sigui ell, aquest senyor que no té tele, que ho digui, em fa il·lusió. Per quina raó treballar a la televisió ha de ser menys honorable o més brut que tenir un bar de vins? A mi totes dues coses m’agraden. Bé, a mi m’agradaria molt tenir un bar de vins!

—Us hi sabeu veure, canviant de professió?
—L’única professió que no canviaria mai és la d’escriure. Escric per a molts llocs. Escric per a la ràdio, escric perquè em dóna la gana a mi, escric al diari i això és bonic. A mi m’agrada tant el columnisme, com la novel·la. Són coses diferents. Jo crec que nosaltres, si poguéssim, no treballaríem tant. A tu t’agrada fer això, però segur que també t’agradaria estar sola no fent-ho.

—Sí, potser treballem massa.
—Treballem molt perquè ens paguen menys. Mira en Hunter Stockton Thompson, el fundador del gènere gonzo. És el llibre fundacional del periodisme, on tu ets el protagonista. És la història d’un periodista que se’n va a cobrir un esdeveniment esportiu amb el seu advocat, que es diu Gonzo, però es gasten les dietes en drogues i alcohol i no hi van mai. El llibre és la història del que no van fer. Doncs aquelles dietes que ell cobra per fer l’article en termes absoluts són molt més del que nosaltres veuríem per un mes d’articles. És bestial! D’acord que allà tenen un ventall de lectors enorme. I llavors dius: fins a quin límit estic disposat a acceptar? Perquè, si no ho acceptes, n’hi ha un altre que ho acceptarà. Això vol dir que la gent que escolta trap, que va als bars de nit on nosaltres ja no anem, no expliquen el món. No expliquen el món perquè no els contracten. Llavors només l’expliquem nosaltres! Hauria de ser una mescla, entre joves i vells, i que tothom hi aportés la seva manera de veure les coses.

—Dieu que sou de poble però tens esperit urbà.
—Sí, a mi la ciutat m’agrada molt, però sí, jo vinc de poble. Me’n recordo quan vaig deixar el poble i vaig anar a la ciutat. Tothom em deia: “Ja veuràs, la gent no se saluda a l’ascensor”, com dient-me que era horrorós. I jo vaig pensar: “Ostres, si això és supergenial.”

—Us agrada l’anonimat?
—Hòstia, i a qui no? A qui no li agrada arribar a casa a les tres i que no hi hagi una veïna mirant. O que ningú no sàpiga qui ets. Per mi això és meravellós.