Empar Moliner: ‘En un futur no llunyà el coit heterosexual pot estar proscrit’

Empar Moliner (1966) acaba de publicar llibre nou. És que abans no érem així (Columna) són 233 planes dividides en onze contes contundents, amb uns protagonistes de duresa més que considerable. Moliner desplega un realisme cru i grans diàlegs, però aquesta vegada també hi ha un punt d’humor evident. Articulista molt llegida als diaris, i escoltada a la ràdio, l’escriptora Empar Moliner parla en aquesta entrevista del seu nou llibre, de tècniques narratives, d’autors que l’han influït i de la infantesa perduda. Cita VilaWeb a Sant Cugat del Vallès.

—Les protagonistes del llibre són dones vivint duresa. Desesperació. Cruesa.
—Em surt això. I en aquest llibre, crec, hi ha més humor que en l’últim. Però sí, hi ha la depressió de sempre. Això que no falti, sobretot. Però he tingut ganes de divertir-me. I m’agrada quan m’expliqueu que rieu en segons quin paràgraf. M’agrada molt.

—La majoria de les protagonistes, dones.
—Jo mai m’hi fixo, si els protagonistes són homes o dones. És totalment casualitat. La majoria dels contes són dones, sí. Però no tots. Per exemple, en el conte distòpic el protagonista és un home.

—Conte distòpic?
—Sóc una gran fan del realisme. Podria dir, fins i tot, que m’agrada el costumisme, fins al punt que un dels contes, en un apartat, l’he dedicat a Josep Maria Folch i Torres, rei del costumisme. Jo vaig aprendre a llegir amb ell. Però ara he fet un conte distòpic, sobre un món no llunyà on algunes pràctiques sexuals ja són proscrites. Per exemple, el coit heterosexual. En un futur no llunyà el coit heterosexual pot estar proscrit. I aquí el protagonista és un home, regidor d’un partit. L’home lliga amb una noia i ella li diu: digues-me puta. I ell respon: No! No t’ho puc dir! La cosa políticament correcta, tu. El coit heterosexual proscrit és una distopia que podria arribar. Hi ha una altra història en què explico una baralla matrimonial i el protagonista podria ser un home o una dona. El lector pot triar. Perquè a mi m’agrada explicar que qualsevol parella (home home, dona dona, dona home, un trio) acaba sucumbint a les misèries matrimonials.

—Quan escriviu?
—Escric quan es fa de dia. De sis a vuit del matí. Amb un ordinador amb la pantalla molt gran i del qual no sé la marca. Prenc notes en llibretes que la gent em regala.

—Per què escriu, l’Empar Moliner?
—Hi ha respostes que han donat escriptors, a la vida, que m’agraden, tot i que poden ser mentida: escric perquè no ho puc evitar. Escric perquè m’estimin. Jo escric, potser, perquè hi ha coses del món que em sorprenen tant, em flipen tant, que necessito compartir-les.

—Sánchez Piñol diu que les escoles d’escriptura a Catalunya són necessàries i molt útils.
—Té raó, en Piñol. A Amèrica els grans autors han estat professors d’escoles d’escriptura. I han sortit de l’escola d’escriptura. Carver n’és un. Aquí hi ha l’Ateneu, amb la Mercedes Abad, que em sembla molt bona professora. Jo ara amb el diari Ara faig dos minicursos de tres hores sobre escriure.

—I què hi explicareu?
—Que allò que expliquem, en el fons, tant se val. La qüestió fonamental és qui ho explica. No és el mateix una primera persona que una tercera persona. Què té de maca la primera persona? Que el narrador no és omniscient. No ho sap tot. I que pots fer un narrador poc de fiar. Et pot estar mentint. És la tesi d’El que queda del dia, de Kazuo Ishiguro. Que ben fet!

—I la tercera persona?
—Jo en faig servir una d’una mica falsa, que no és gaire neutra, sinó amb intenció. Falsament et poses en el cap del personatge que interactua. Els escriptors que m’és m’agraden fan això.

—Consells per a escriure?
—Com més cotilles et poses, més creatiu ets. Si et diuen ‘escriu el que vulguis’ et pots quedar en blanc. Si et posen una cotilla (‘escriu un personatge que fa una cosa i diu la contrària’), pum! Mil idees.

—Com es fa un bon diàleg?
—Escoltant molt. Que no sempre vagi a barraca. Que no siguin frases perfectes i acabades. I que els personatges repeteixin clixés. ‘És que jo i la tecnologia…’ Jo sempre hi poso clixés, als diàlegs.

—Quins noms de personatge feu servir, als contes?
—Com que jo tinc un nom lleig, em costa molt de posar personatges de la meva generació que siguin bonics. Quan veig novel·les amb protagonistes que es diuen Júlia sempre penso, apa, un altre nom bonic. Jo poso Mari Carme, Montserrat.

—A quina llibreria aneu?
—Casa Usher, al carrer Santaló de Barcelona, entre d’altres. Amb el llibreter d’abans érem molt fans, tots dos, de Denis Johnson. Ara s’ha mort. Fins i tot vam fer un taller literari de Denis Johnson.

—Qui us ha ensenyat a escriure?
—El meu professor ha estat llegir amb intensitat. He après llegint. Mercè Rodoreda m’agrada molt i no escriuria mai com ella. Però és molt interessant copiar-la. Jo ho faig. A vegades quan no sé què fer copio finals de capítol de Mercè Rodoreda. N’aprens les cadències. Que bona que és. Quina cadència. La Víctor Català té un llenguatge col·loquial que flipes. La copio a vegades. O Cheever. Aquest potser és l’autor que m’agrada més. Novel·les, més que contes. L’he de llegir en original, però amb la traducció al costat. Salinger el puc llegir més en anglès. El vigilant del camp de sègol. Mira, pell de gallina. Només pel títol, i pel que significa, em poso a plorar. L’home recollint nens, a mig camp de sègol, perquè els nens no caiguin pel barranc. Meravellós. De Salinger, n’he llegit les biografies. Les biografies m’agraden molt. La que va fer Martin Amis sobre el seu pare, per exemple, Experiencies, és molt interessant. Explica el pare, Kingsley Amis, escriptor bevedor. I explica que els darrers dies de la seva vida, amb la màquina d’escriure, només escrivia la paraula gavines. Gavines. Gavines.

—I el pare d’Empar Moliner, qui era?
—Mon pare anava entrant i sortint de la presó. Deutes. Fa dos Nadals que es va morir. Ja podem escriure-ho. Al final de la vida vaig tenir-hi bon rotllo, però al començament no va ser un pare fàcil. Jo me’n vaig anar de casa corrents amb disset anys. Era una tela, el meu pare. Ell es va anar fent gran, jo també, i un dia vaig pensar: no vull que es mori sense haver-ho arreglat, tot això. Va conèixer la filla i l’Àlex. I de tant en tant venia a casa.

—I d’on venia, el vostre pare?
—El meu avi era un republicà menjacapellans brutal. Sempre parlava de la República. Em posava la Internacional. I el meu pare era el seu fill únic, i va ser molt franquista. Tenia un rellotge amb la cara de Franco. La meva mare es va enamorar d’ell al Centre Moral de Gràcia. La meva mare era una dona de casa seva. Treballava a Gallina Blanca, i quan es va casar va deixar la feina. Som sis germans. Jo sóc la gran. Tot nois menys jo.

—I a casa el vostre pare, quins llibres hi havia?
—Els del meu avi, de Josep Maria Folch i Torres. Eren al galliner. Al poble tenia la bibliotecària que m’anava passant llibres. Però de seguida em va quedar petit. Per a mi, la descoberta va ser Bukowski. Que fort, aquest, quan el vaig llegir. Els poemes de Bukowski són emocionants. És un humanista. Passa que amb Bukowski hi ha tot el porno i és un autor molt mal llegit. Quan van traduir La màquina de cardar (que vaig lluitar perquè li posessin cardar) en vaig fer un pròleg. Per explicar que està mal llegit. Ell és l’autor que dic, això, això.

—De nena lectora a nena estudiosa?
—No. Vaig deixar-ho a tercer de BUP. No vaig fer ni COU. Vaig fotre el camp de casa. Va passar un grup de teatre pel poble i me’n vaig anar amb ells. La Farinera. Vam fer d’esquàters a Gallecs. Tot el hippisme de la comarca estava allà. Dels disset anys als vint-i-cinc, allà. Fèiem el pallasso amunt i avall. Faig tota una vida d’amunt i avall fins als trenta, fins que publico el meu primer llibre de contes, el 1999. Trenta-tres anys. Però diria que faig vida d’excessos fins que en tinc trenta-nou i sóc mare. A partir del llibre de contes, em van anar sortint seccions a la ràdio i a la televisió. Aleshores pagaven millor. I amb un article la setmana i dues seccions, podies trampejar. Mira si han canviat, les coses.