Empar Fernández: ‘Crec que a Espanya hi ha certa reticència envers els escriptors catalans en castellà’

Empar Fernández Gómez (Barcelona, 1962) és considerada ara com ara la millor escriptora de novel·la negra en llengua castellana a l’estat espanyol. És professora d’història en un institut de Sant Feliu de Llobregat i resideix a Cornellà (Baix Llobregat). Ha escrit a quatre mans amb Pablo Bonell i amb Judith Pujadó. Aquesta darrera col·laboració va donar llum a Planeta Eso, en què ja ens alertaven de què significava la reforma educativa. A la biografia a la xarxa explica que el pare treballava al magatzem de l’editorial Juventud i que per això no li van faltar mai llibres. La seva producció en solitari abraça una vintena de títols, els dos darrers dels quals són una indagació sobre la memòria contemporània del segle XX. Pel que fa a la novel·la negra, la seva trilogia de la culpa formada per les novel·les La mujer que no bajó del avión, La última llamada i Maldita verdad ha estat molt aclamada i li ha valgut un gran reconeixement de la crítica especialitzada, que n’ha destacat la voluntat de renovar el gènere des de dins i optant per la màxima qualitat literària com a eina principal. Malgrat tot, encara hem d’esperar que li arribi el reconeixement del públic, tant aquí com sobretot a l’estranger. Parlem d’aquesta consolidació que viu com a escriptora.

—Escriure en castellà a Catalunya us col·loca en terra de ningú? Vull dir, us condiciona com a catalana a Espanya i com a escriptora en castellà a Catalunya?
—És difícil fer una afirmació en aquest sentit. Crec que a Espanya hi ha certa reticència envers els escriptors catalans en castellà, però és només una impressió, no una certesa. A Catalunya experimento sovint la sensació de ser voluntàriament ignorada des de les institucions culturals que prioritzen les obres escrites en català. Puc entendre el criteri, però això accentua la nostra invisibilitat. D’altra banda, de vegades em trobo en situacions vertaderament estranyes. Sense anar més lluny, ahir vaig presentar Irina, la meva darrera novel·la i tant la presentadora com jo mateixa ens vam adreçar als assistents en català al llarg de tota la trobada per fer referència a una narració en castellà. També  m’he trobat en situacions molt incòmodes. No fa gaire una alumna en un institut em va retreure no escriure en català. És una situació complicada.

—Vau començar en el camp de la novel·la negra escrivint a quatre mans. Què us aporta aquesta mena d’escriptura?
—Escriure a quatre mans és un exercici de rigor i de modèstia. De rigor perquè el resultat ha de satisfer a dues persones molt exigents que signaran el text, i de modèstia perquè has d’acceptar que l’opinió i el criteri de l’altre són tan valuosos com el teu. No és fàcil. D’altra banda, si hi ha complicitat, és interessant i divertit, i allunya una mica la solitud que acompanya el nostre ofici. Generalment és molt gratificant.

—Amb la vostra trilogia de la culpa us heu consagrat com a la gran autora espanyola de novel·la negra, encara que vós afirmau que això que feu no és estrictament negre…
—Això no és ben bé així. Jo crec que el gènere negre ha d’eixamplar els seus límits i que les meves novel·les de la trilogia poden ser considerades negres. El conflicte sorgeix quan alguns dels coneixedors del gènere reivindiquen uns patrons rígids que cada novel·la negra ha de respectar. Va ser en una d’aquestes ocasions quan vaig inventar una nova etiqueta que podíem adjudicar a les meves obres: gris asfalt. No pretenia reivindicar res, va ser una reacció als comentaris excloents.

—Així doncs, quins serien els vostres referents i què seria per a vós la novel·la negra?
—Els meus referents no són els clàssics americans que tants cops ens han recordat els novel·listes de gènere. Tinc la impressió que les meves novel·les recorden més l’obra de Simenon, de Highsmith o de Ruth Rendell que les Chandler, per posar-ne un exemple. M’agrada abordar la quotidianitat, la vida familiar, la gelosia, l’enveja, la culpa, el rancor….i no acostumo a descriure episodis de violència extrema ni ambients marginals.

—Un dels fets que s’han produït en els darrers cinc anys és un esclat de festivals literaris dedicats al gènere i que han servit perquè en molts d’ells us valoressin els llibres. Quina és la clau del seu èxit, si és que considereu que en tenen?
—Ignoro quina n’és la clau, però em fa l’efecte que una de les premisses a respectar per tots els organitzadors seria la de no repetir noms i cares a cada convocatòria, no programar sempre els mateixos temes a abordar en les taules rodones i, sempre, sempre, sempre tenir els llibres ben presents, a l’abast dels assistents. Crec que és important que els lectors puguin fullejar les novel·les i fer una ullada abans de triar. No podem oblidar que un festival té un vessant molt important: és un aparador.

—Les xarxes socials han ajudat a cohesionar un seguit d’escriptors que sense les quals potser potser ho haurien tingut molt més difícil per conèixer-se entre ells? Què en pensau?
—Les xarxes faciliten el reconeixement, l’intercanvi d’opinions i d’informació i, fins i tot, et permeten de pensar que, d’alguna estranya manera, formes part d’una mena de comunitat secreta on la teva feina és reconeguda i respectada. Les oportunitats no abunden. També tenen un caire negatiu: et roben molt temps.

—Tot i l’èxit de la trilogia, en els darrers dos llibres heu canviat de registre i heu tornat a llibres amb una forta base històrica, quelcom que ja havíeu fet abans. Què us aporta aquesta mena d’obres?
—M’interessen els episodis històrics que marquen la vida de la gent, que la condicionen i que, tot sovint, la destrossen sense remei. La meva generació, els fills del baby-boom, hem estat afortunats, la història ens ha respectat i ens ha permès de triar i decidir. No és el cas del protagonista de Hotel Lutecia ni de Ia niña de Rusia protagonista d’Irina. No són novel·les històriques, però els fets que s’escapen al control dels personatges són els que determinen els seus dies.

—Tot i que vau fer alguna aparició escadussera abans, formau part de la generació de dones que es va donar a conèixer amb el canvi de mil·lenni, tot i que sembla que sempre havíeu volgut ser escriptora…
—Sí, sempre he volgut escriure novel·les, però vaig trigar molts anys a sentir-m’hi preparada, penso que necessitava acumular prou bagatge vital abans de decidir-me a intentar publicar. De forma purament intuïtiva vaig comprendre molt aviat que, el de novel·lista, és un ofici difícil i que només s’escau als corredors de fons. Jo pertanyo a aquest grup, tinc fons i no punta de velocitat.

—Sou del Turó de la Peira. Fins a quin punt marca ser d’un barri tan determinat de Barcelona?
—És difícil respondre a aquesta pregunta. Crec que haver crescut en un barri humil i envoltada de persones d’orígens diferents que carregaven tot tipus de problemes t’obliga a obrir els ulls abans i fa que t’interessi la gent, tota mena de gent i les seves circumstàncies. Vaig tenir una infantesa gens traumàtica i encara conservo amics de la meva adolescència al barri. De fet, tinc grans amigues des dels tretze o catorze anys, des de l’EGB, i grans records del Turó de la Peira.

—Com que no es pot viure d’escriure, feu classes d’història a la secundària. Us mereixeu una medalla al mèrit laboral?
—No, de cap manera. Fa anys que treballo mitja jornada a l’institut per poder disposar de temps per documentar, llegir i, finalment, escriure novel·les i relats. Tinc una doble vida laboral. M’agrada la feina a l’institut, m’agrada el contacte amb adolescents i m’agrada molt explicar història. D’altra banda, no imagino la vida sense escriure ficció.

—Vau alertar-nos de l’arribada de l’ESO i del naufragi que suposava. Pronòstic complert?
—Bé, tampoc és fàcil respondre. Quan amb la Judit Pujadó vam escriure Planeta ESO els senyals d’alarma eren evidents. Ara per ara, només m’atreveixo a afirmar que queda molt per fer i que els resultats respecte a períodes anteriors no han millorat gaire. Tota reforma eficaç passarà sempre per reduir la ràtio a les aules. Tampoc confio en els canvis d’implantació imminent.

—Tornem per un moment a la vostra trajectòria. Per què veiem poc les autores de novel·la negra?
—La novel·la negra és un dels gèneres que més interessa als homes, que considero que mostren una tendència alarmant a triar les novel·les d’altres homes. Crec que, en molts casos, desconfien de la capacitat de les dones per abordar les causes de la ira desfermada, per tractar la sordidesa del crim o la violència més descarnada. Puc assegurar que és un error pensar que defugim la part més fosca de la ficció negra o que no sabem crear situacions que posin els pèls de punta.

—En canvi, formeu part d’una generació, la que comença a publicar amb regularitat amb el canvi de segle, que ha estat molt ambiciosa literàriament parlant. Tothom diu que vós i l’Esperança Camps en català sou les més revolucionàries del gènere i en les dues es produeix aquest fenomen…
—La meva aposta personal és extremar la correcció estilística, no vull supeditar-hi l’estil. Considero que cal repetir mil vegades que fem literatura. Només escrivint molt bé aconseguirem dignificar el gènere.

—No entrarem en polèmiques ni debats absurds sobre la qualitat i sobre les nominacions a premis o no, però creieu que hi ha una mirada femenina sobre el gènere negre o simplement hi ha mirades diferents independentment del sexe?
—Crec que les mirades són estrictament personals i que no depenen del sexe. En tot cas, considero que hi ha temes que les dones prefereixen abordar i uns altres que difícilment tracten a les seves novel·les.

—I ja per acabar, com veieu la situació política del país i en què pot afectar a la vostra trajectòria?
—Sóc incapaç de fer prediccions. Personalment, per a treballar una història m’estimo més la meva rutina diària, els dies sense alts i baixos.  Em costa molt concentrar-me quan tot al meu voltant és neguit i violència judicial i policíaca. No puc saber com afectarà la meva trajectòria ni goso fer vaticinis. Professionalment, no tinc la impressió que se’n derivi una afectació directa. De fet, només sé com pertorba el meu dia a dia viure sempre pendent de la darrera notícia que aparegui als mitjans.