20.04.2018 - 10:28
“Internet democratitza la llibertat d’expressió lliurant la capacitat als usuaris d’actuar com a portaveus públics de les seves pròpies visions”. Andrew Puddephatt, consultor expert de la UNESCO, descrivia així a l’estudi Internet i la llibertat d’expressió l’impacte que la revolució tecnològica pot arribar a tenir sobre la societat en termes de valors democràtics. Ara bé, Puddephatt alerta en el mateix estudi de la convivència entre una utòpica expansió de la llibertat d’expressió i la inevitable aparició de noves amenaces. El també president executiu de Global Partners digital, afirma que “en el món digital és possible controlar i manipular els continguts” i adverteix que s’ha de ser conscient del perill potencial que “molts estats busquin crear una cultura d’autocensura”.
La revolució tecnològica ha constituït, doncs, un canvi dràstic que ha donat lloc a una nova era de progrés i innovació. Malgrat això, les polítiques dels diferents estats no sempre segueixen el rumb del desenvolupament. César Strawberry, cantant del grup de punk Def Con Dos i condemnat pel Tribunal Suprem a causa de sis tuits denunciant les polítiques del Partit Popular i la monarquia espanyola, considera que “molts estats no s’han sabut adaptar a aquests avenços”. A més a més, Strawberry afegeix que, en el cas d’Espanya, aquesta inadaptació rau en la subsistència d’una cultura passada en què “la popularització de l’opinió era una cosa molt puntual: amb els monopolis, oligopolis i les grans empreses editorials, la població en l’àmbit polític era més fàcil de manejar”.
Segons Freedom House, una ONG encarregada d’investigar la democràcia i promocionar la llibertat política i els drets humans a escala mundial, “un 75% dels països són lliures o parcialment lliures”. I la llibertat d’expressió que -encara que només sigui de iure– constitueix un pilar essencial per complir amb aquesta condició. Espanya no n’és una excepció. Tanmateix, ONG’s, activistes, artistes i, en definitiva, bona part de l’opinió pública critica que en els darrers anys la llibertat d’expressió s’hagi posat fortament en entredit. Sobretot, arran de les diferents persecucions de la Guàrdia Civil a diferents internautes per determinades publicacions, conegudes com les Operacions Aranya, i de la reforma de Llei de Seguretat Ciutadana (LOSCE), popularment batejada com a Llei Mordassa.
Una de les víctimes d’aquesta legislació amb més incidència en el debat públic va ser la Cassandra Vera, una estudiant d’Història condemnada per publicar 12 tuits entre 2013 i 2016 sobre Carrero Blanco, exalmirall durant el règim franquista. L’estudiant titlla la Llei Mordassa d’“atropellament del Partit Popular a les llibertats civils més bàsiques” amb la finalitat de “criminalitzar i acabar amb la protesta social”. A més a més, creu que la plena llibertat d’expressió a Espanya únicament es reclou als “pensaments consonants amb els del govern actual”.
Al seu torn, Amnistia Internacional, amb l’objectiu bàsic de defensar els drets fonamentals dels ciutadans, s’ha mostrat contundent a l’hora de descriure i valorar aquesta darrera mesura. Sense anar més lluny, Dani Vilaró, periodista especialitzat en drets humans i portaveu d’Amnistia Internacional Catalunya explica que, en motiu de la LOSCE, l’any 2016 es van imposar gairebé 19.500 sancions per “faltes de respecte a membres de les Forces i Cossos de Seguretat en el transcurs de l’exercici de les seves funcions de protecció de la seguretat”. Vilaró, a més a més, considera que “aquest precepte atorga una gran discrecionalitat a l’agent de l’ordre” i denuncia que “l’augment dels poders de la policia sense rendició de comptes està sent perjudicial en matèria de drets fonamentals i impacta de ple en el món activista”.
Tres de quatre usuaris de Facebook s’apliquen autocensura
Durant un marge de 17 dies, l’any 2013, Facebook Research va realitzar un estudi sobre l’autocensura a la xarxa. A partir d’una mostra de 3,9 milions d’usuaris, l’equip d’investigació va descobrir que fins a un 71% dels enquestats s’aplicava autocensura el moment abans de fer una publicació. Això no obstant, en una enquesta realitzada per Cetrencada i dirigida a un públic millenial, es reflecteix que gairebé la meitat dels enquestats utilitzen més Twitter i Instagram que Facebook. Ara bé, tot i canviar el subjecte, la inferència és la mateixa: quasi un 70% dels enquestats s’ha aplicat autocensura alguna vegada.
En el cas d’Espanya, l’autocensura s’ha vist agreujada els darrers anys. Vilaró alerta que hem de ser conscients que “la Llei Mordassa ha aconseguit ‘emmordassar’” més gent de la que s’ha multat. I afirma que han estat “les imprecisions legals i la discrecionalitat policial allò que ha acabat conduint a un ambient de por ple d’autocensura informativa i desmobilització ciutadana.” La Cassandra Vera, tanmateix, per trobar l’origen d’aquesta problemàtica es remunta a l’any 2014. Després de la primera Operació Aranya “la gent pensa dues vegades abans de publicar”, no per evitar cometre un delicte, diu, sinó perquè “ja se sap” que a Espanya s’està vivint un “retrocés de les llibertats més bàsiques”.
Al seu torn, la veu cantant de Def Con Dos elogia, irònicament, l’estratègia de “l’Estat Espanyol” i reconeix que els ha funcionat molt bé: “tots hem sucumbit al temor de la represàlia”. “Què hi ha més còmode pel poder que les persones portin un policia al seu cap?”, sentencia el cantautor. A més, Strawberry creu que dos paral·lelismes són essencials per comprendre la situació per la qual passem. D’una banda, quan després de l’atemptat contra Charlie Hebdo el redactor en cap de la revista francesa va declarar que “l’autocensura és el principi del totalitarisme”. I de l’altra, recorrent a Orwell en la seva obra 1984 amb el concepte crimental: pensar segons què pot constituir un crim en si mateix.
Davant les últimes condemnes per lletres de cançons d’artistes com Valtonyc, Pablo Hásel o La Insurgencia, entre d’altres, s’ha creat un clima de defensa que, bàsicament, s’ha materialitzat a través de la campanya No Callarem.
Quin rol hi juga la Unió Europea?
Tant la jurisdicció que es desprèn de les lleis de cada país, així com el marge de discrecionalitat dels jutges i tribunals no sempre s’acaben adequant a allò que determina el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), instància última del dret a la Unió Europea. És per això que les sentències autòctones considerades injustes s’acaben recorrent davant d’aquest organisme. Aquest és el cas, sense anar més lluny, del César, que sap “del cert” que el TEDH absoldrà la seva condemna “emparant els tuits en la llibertat d’expressió”. Així i tot, el cantant lamenta el fet que molts dels condemnats romanen empresonats des que emeten el recurs fins que el TEDH diu l’última paraula. Un temps que, assegura Strawberry, en moltes ocasions arriba als deu anys.
Sovint, condemnes com les del César o la Cassandra acaben sent molt mediatitzades i calen fondo en el debat públic. Especialment, en les capes més joves de la societat. Així, el mateix Strawberry denuncia el fet que, més enllà de les conseqüències merament jurídiques o penals d’aquestes condemnes hi ha un altre factor que, a llarg termini, pot ser encara més perillós per a la salut de les nostres democràcies. “La por generada d’aquest tipus de condemnes fabrica nous ciutadans culturitzats amb el temor a la represàlia, fet que els ha convertit en víctimes d’una llei mordassa autoimposada”.
