Emmarquem-los: els partits monàrquics

Han arribat a un punt en el què no tenien més remei que formar amb les hosts reials. Del reialme Borbó. I ho han fet, sense ni tan sols esmentar que estaven votant el mateix que els més rancis feixistes. I no han dit res perquè defensen el mateix. Perquè són el mateix. Lacais a sou d’un rei de legitimitat dubtosa i emparats per uns poders fàctics que apugen l’electricitat més d’un 30% en mig d’un temporal de fred i neu i amb un país enfonsat. A partir d’ara, que cadascú sàpiga on es posa. Quasi no queden caretes per caure.

Fa tot just un any es defensava / beneïa en aquest diari i per part de ERC Comuns etc. l’exploració de pactes prometedors amb el PSOE: un marge per la negociació d’una eixida (la ingenuïtat és punible?). Ara el PSOE ha passat a ser un partit monàrquic… Quina sorpresa! Qui hi ho havia de dir! El PSOE monàrquic! Oh!
Ai, la maleïda hemeroteca, quin mal que fa, i fa tot just un anyet. Sap greu haver-ho de recordar i fer memòria però no defalliré mai en la defensa de la legitimitat del MHP Puigdemont i en la recuperació del legítim Govern deposat pel PP i pel PSOE! Pel PPSOE tots del bracet. La memòria de qui som i amb qui no s’ha de pactar mai ha de mantenir-se viva.

“Explicar els fets perquè els pugui entendre el lleter d’Ohaio”. Una bona idea que ja entenem, tot i amagar que a voltes la complexitat pren unes formes que el lleter intueix; però el director del diari no les pot publicar. En això dels argumentaris s’han de cobrir molts fronts…
Pel que fa als fronts d’avui, n’hi ha un d’essencial i primer: els qui posseeixen el poder a l’estat espanyol han de mantenir d’amagatotis un colp d’estat dins de l’estat. Un colp múltiple, que s’esdevé com un riu de corrupció insostenible que podreix l’estat dins de l’estat mateix. Un veritable efecte Txornòbil, com tan bé deia aquesta mateixa editorial només fa uns pocs dies. No pas cap contuberni, només un moment d’acceleració de la història. Vols res més natural? Una oportunitat que s’escola i que empeny a l’apressament. I un apressament que va deixant forats sense tapar, com una flauta desafinant escandalosament. Als unionistes el xiulet se’ls torna ensordidor. I que el PSOE jugant al mig camp pot acabar arrossegat per la pendent és cada volta que passa més evident. I és bo fer-ho present. Molt bo. En tot cas, per moltes voltes que hi donem, i tenint com tenim l’aplaçament electoral a tocar, diria que aquest és un problema que cau sobre les espatlles del PSOE. Bé ho podem aprofitar?
I aprofitar no vol dir fer aprofitalls. No ens confonguem.

Benvolgut director. No per més antic em sembla menys pertinent el record de l’episodi de Suresnes. Probablement és la pedra angular de la continuïtat del règim franquista o, dit d’altra manera, de la continuïtat dels poders oligàrquics espanyols. Per aparentar un canvi “gatopardià” calia un PSOE però abans s’havia de desmuntar el PSOE republicà. Per fer-ho calien espavilats sense massa manies i d’aquests sempre se’n troben. Els hem conegut abastament i llarga.
No però sé si dir monàrquics a aquests partits que defensen conjunturalment la monarquia, és massa productiu. Al meu entendre, la re-instauració de la monarquia per part del “dit de Déu” ( que és com va anomenar el bisbe Aurelio del Pino a Franco) no deixa de ser una altra maniobra de distracció. La monarquia, com els partits “democràtics” que governen, existeixen en la mesura que són útils al propòsit general: que tot canviï per tal que no canviï res.
És ben útil que, sovint, fem memòria de amb qui ens les havem perquè són allà – i aquí- des de sempre. Més que res per no equivocar els enfocaments generals.

Partits monàrquics, sustentadors de la més impresentable i corrupta de les monarquies, el Totem aglutinador de l’odi a Catalunya i els catalans, ho són avui sense excepció, TOTS els partits politics espanyols, encapçalats pel vaixell insignia de l’esquerra espanyola: el PSOE.

Esquerra. Un concepte que esperits selectes delerosos de justícia i llibertat reivindicaren amb orgull en el passat, i en que els paries de la terra xifraren llurs esperances, esdevingut avui una paraula buida de significació i sentit. Emmarquem-los bé, sí, recordem els seus noms. Però no oblidem, sobretot, el d’ “aquells independentistes que, mirant de reull obsessivament, estan més còmodes amb el PSOE que amb els seus companys.”

I recordem-ho sobretot a l’hora de votar.

Molt oportuna la descripció de partits monàrquics, per emmarcar, però no són monarquics només els que es refereixen a l’editorial. També emmarquem els partits “que ja els va bé” mantenir la monarquia instaurada -que no restaurada- pel dictador Franco, i no tenen cap intenció de restaurar la legalitat republicana. Així s’han d’emmarcar també els que no tenen cap vergonya de declarar que no són independentistes.
Des de fa sis mesos, allà pel juliol de 2020, he buscat amb rigor i he recollit amb interès els arguments contraris a la independència de Catalunya que he pogut trobar des dels diferents punts de vista, amb la intenció d’entendre quins són els arguments, i en quins termes es podria dialogar.
La feina ha estat interessant, però el resultat és decebedor.
Naturalment he descartat els tòpics inconsistents del tipus:
– Catalunya és Espanya i sempre ho ha sigut
– La Constitució diu que Espanya s’ha de mantenir unida
– La independència només interessa a la dreta capitalista
– La independència només interessa a l’esquerra extremista
En aquests sis mesos he estudiat cada paraula dels programes de les organitzacions polítiques no independentistes existents, des de PP, Ciudadanos, PSC i Catalunya sí que es pot, fins a les organitzacions noves com EV (Esquerra Verda), i enlloc no he trobat cap motiu intel·ligent, cap posicionament econòmic, i ni un sol argument democràtic per refusar l’autodeterminació plena i, per tant, refusar la independència.
El fenòmen més espectacular és que ningú no fa mai l’oposició a la independència de Catalunya per raons de justícia social, per eliminar les bosses de pobresa, o per obtenir un equilibri econòmic, o per respectar els drets humans fonamentals, o per aconseguir una millora en les polítiques contra el canvi climàtic. Diuen que volen canviar tots els efectes negatius però conservant les causes, sense tocar la monarquia, sense tocar el règim de 78, sense ser radicals i, per tant, sense anar a la rel.
Arribo a la conclusió que tots els programes d’organitzacions unionistes, són conservadors.
El més curiós és l’argument dels que mantenen que hi ha alternatives a la independència, i resulta que totes les alternatives estudidades són de provada inutilitat:

1. Federalisme
Efectívament, el model federal és el millor sistema de govern, però resulta impossible d’aplicar en el regne d’Espanya perquè el pacte federal necessita que les dues parts ho vulguin, i ells no ho volen (…”en ningun caso se admitirá la federación de comunidades autonomas”…diu la Constitució a l’article 145 del Capítol VIII) i, a més, la monarquia seria incompatible amb un sistema federal.
¿Han pensat que haurien de fer fora al rei?

2. Autonomia
El model autonòmic és el sistema de govern més car, i ha estat sempre intervingut perquè el TC no ha deixat publicar mai ni l’Estatut que va aprovar el Parlament, ni dotzenes de lleis catalanes d’àmbit social, econòmic o mediambiental (lleis per a la igualtat de gènere, contra la pobresa energètica, prohibició de fracking, etc.)
¿Han pensat que tots els camins de justícia social iniciats fins ara des de la Generalitat de Catalunya, han sigut tombats pel Tribunal Constitucional?

3. Concert Econòmic
Ja s’ha repetit abastament, i està ben documentat, que del Concert Econòmic amb Catalunya com ja tene al País Basc, no se’n pot ni parlar mai.
¿Han pensat que aquest Concert Econòmic faria inviable la supervivència del regne d’Espanya?
No hi ha arguments per impedir el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya.
Sense arguments doncs, no es pot impedir el naixement d’un nou estat independent, socialment just, econòmicament equilibrat i políticament democràtic, en forma de república.

FAS REFERÈNCIA A UN ARTICLE D’AHIR QUE PROVENIA DE L’AGÈNCIA EFE

“Els partits monàrquics impedeixen la investigació sobre Juan Carlos al congrés espanyol”. Aquest article per cert, va portar una certa polèmica. Especialment sobre si el qualificatiu monàrquics és correcte o hauríem de dir franquistes. Ja que els borbons no son reis per dinastia familiar si no per imposició de Franco.

Jo em vaig posar al bàndol dels que opinàvem que franquistes. De la mateixa manera que opino que no es pot posar a ERC el qualificatiu de independentista si no el de autonomista.

M’ha agradat molt la referencia que fas al famós periodista italià Indro Montanelli a qui van cridar a treballar a l’agència americana United Press. Acostumat al periodisme europeu, va preguntar com havia d’escriure i li van dir: “Scriivi in modo che ti possa capireil lattaio dell’Ohio”.

Dius que estàs a les antípodes ideològiques i polítiques d’ell, però has apreciat i gaudit molt del seu periodisme. Doncs des de tot el respecte que et tinc et demano et demano que siguis més precís amb els qualificatius i no es confonguis amb ; “dretà –
esquerrà” ; “independentista – autonomista”; “progressista – reaccionari ” ……..” In modo che ti possiamo capire sempre tutti quanti”

Partits monàrquics és dogma de fe? Partits franquistes es una heretgia?

Unes notes al marge:

1. Cada vegadaque donem temps a l’estat colonial, aquest es prepara. Per tant, per a collar-lo cal agafar-lo en calçons.
El corol·lari és fer eleccions el 14F i no ajornar-les.

2. Francesc Bueno: a vós, com als xiquets cagonets, cal explicar-li l’amistat entre Vicent i Carles? Amb qui n’entrà el MHP Puigdemont de nou al nostre país per a fer la trobada a Perpinyà?

3. Un diari nacional i independentista no està adreçat només als fanàtics d’una línia sinó al conjunt de la nació que abrace tots els segments socials si cal ajudar a desmuntar el “relat” imperial per a atraure aquells que no hi han pensat mai.

4. El que cal en aquest moment és mostrar que el determinisme a descolonitzar-nos passa per mostrar una envejable serenor emocional, quan a españa mostra senyals de destabilitat ben visible. Allò que deia de Winston Churchill i Hitler fa uns quants editorials.

5. Vicent, a conselle que el flanc monàrquic i filocolonialista s’eixample, ni que siga com a hipòtesi de treball, a Podem(os)-Comuns i a eixa tribu que parasita dintre d’ERC comandada pel diputat español Rufian i l’exdiputat español Tardà.

6. Els qui vam viure el declivi del PSPV del MHP Josep-Lluís Albinyana (Joan-F. Mira, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Alfons Llorenç, Vicent Ventura, Sebastià Garcia, Manuel Girona, Ricard Pérez Casado, Joan Garcés, Vicent Garcés, Josep Bevià, Josep-Ignasi Pastor, Albert Fenollosa, Josep Picó, etc.) esperonat des de Madrid per Alfonso Guerra i ABril Martorell a l’unison amb el mestre de ceremònies Emilio Alonso Manglano, llavors cap del CESID (ara CNI) com a cervell de l’operació a l’ombra (segons Francesc de Paula Burguera i Escrivà) aquesta deriva d’aquesta gentola no ens pot sorprendre gens.

Ceça une dégradation honteuse déjà vue alors

Josep Blesa (València)

Gràcies per l’editorial Sr. Partal, a mi en sorprèn que ara es descobreixi que el PSO€ es un partit del sistema franquista, és veu que en montar els GAL, fer una LOAPA i suma i sigue, no han sigut prou exemples.
Quants anys fa que en Pla va dir: lo més semblant a la dreta espanyola, és l’esquerra Espanyola? però veig que de pic va servir.
O aquell que va dir que dintre de cada espaÑol hi ha un petit franco.
Ja em dirà la diferència que hi ha entre la Anna Grau de Cs i l’Albiach de Comuns, també la diferència que hi ha entre Carrizosa, Illa o Cuscubiela .
Però malgrat aquesta realitat de l’història, ER no té cap problema en fer president a un franquista com el Pedrito del PSO€ i aprovar-li els pressupostos.
Però hi ha una part de la societat que els vota, sobretot aquells que no viuen del partit S.A; Aquesta és la puta realitat Vicent

Molt d’acord amb l’editorial d’avui.
Hi afegiria que la família reial espanyola ha de ser anomenada com els Borbón. No els Borbó, quan ho escrivim en català. I això simplement és així, perquè els cognoms no es tradueixen. I no sé si en algun cas hi ha monarquies que, de manera especial, tenen un cognom que es tradueix a alguns idiomes. Però com que nosaltres no acceptem aquesta família com a reial ni acceptem que Felipe VI sigui rei, sinó que és l’hereu de Franco, cal tractar el seu cognom com qualsevol altre, i el seu cognom s’escriu Borbón.

Com diu altre subscriptor, els partits monàrquics, PP-PSOE-C’S-VOX, si, C’s mo cal afegir-lo al final, com es fa a la editorial, és un conglomerat de 4 partits, no són només monàrquics, també tenen la consideració de franquistes, doncs els borbons els tenim aquí per poder deixar tot lligat i ben lligat.
Quina sería la situació ara si el general colpista i dictador Franco (personalment crec que no va ser ell si no la oligarquia aristocràtica/econòmica espanyolista que ho va veure amb més futur) no hagués posat al borbó sl capdavant?
Doncs que possiblement ara espanya sería una república dins de la UE, i com a tal crec que menys franquista. Realment posar als corruptes borbons (la història així ho demostra) al front de l’Estat espanyol va ser una jugada mestre del deep state.

El votant del PSOE aquí a Catalunya (el que queda de l’antic PSC) o és una persona poc reflexiva, o és, com la resta de votants del PP-C’s i la ultradreta, colonialistes vividors del saqueig de la terra que els alimenta.

El votant d’un partit autonomista (no és cap dels abans esmentats colonialistes), com ara la actual ERConvergent, Podemos-Comuns, PdCAT, PNC, no és colonialista estrictament parlant, però si servent/col·laborador del poder colonialista.
Tot i així ER és un cas especial, molts dels seus votants hem entès, i près la determinació, que ara per ara no se la pot votar, per així poder recuperar-la quan l’actual cúpula botiflera sigui apartada pel fracàs electoral. Espero que els que queden encara ho vegin, pel bé de ERC, i deixin que s’estavelli l’actual directiva al front (Junqueras, Roger Torrent, Rufian, Sabrià, Sol, etc.) a les properes eleccions, per així poder recuperar el partit autèntic en les futures.

Avui dia, les terminologies dreta-esquerra, popular-conservador, demòcrata-dictador, etc., estan tan manipulades que com a paraula han perdut el seu significat, cal veure qui les diu, qui se les atribueix,
i com actua per a aclarir el seu significat real.
També s’aplica a monàrquic-republicà.

SURESNES, PERÒ NO CARRILLO…

Emmarcar és separar allò de dins d’allò de fora. Servei poc com imatge del règim neofranquista del 78 perquè al nucli inicial s’hi han anat afegint “esquerretes”… El 15-M és ara, règim i altres.

Al nucli monàrquic PSOE-PP (Vox i Cs encara embrions dins el PP), s’hi han afegit per osmosi les “esquerres” seguint el precedent d’en Carrillo (PCE) acceptant la monarquia, fotografiat al costat de la bandera monàrquica…I encara un sector de l’independentisme els va al darrere, més que emmarcats han sortit retratats.

¿Per què sempre que parlem del 78 ens deixem la claudicació el PCE, la verdadera causa de l’engany en fer creure a molts que el pacte per salvar la corona, que ara veuen tan reaccionari s’ho vam empassar com a progressista?

No tothom és a dins del marc!

Res de nou. El règim del 78 s’aguanta en la monarquia. Si cau la monarquia cau el postfranquisme i el neofranquisme, es a dir, els fills de les famílies que van guanyar la guerra i van fer fortuna a l’ombra del feixisme. Són bàsicament de Vox i PP, n’hi ha moltíssims a Cs i n’hi ha molts al PSOE. Són la biga que aguanta la monarquia. Si cau la biga caurà l’estructura territorial actual d’Espanya com un terrós de sucre i el PSOE deixarà de ser una força dominant amb pèrdua substancial de poder/vs pèrdua de partit SA. I Unidas Podemos (UP)?, crec que seguirà fent propostes cosmètiques per “encigalar” al seu electorat sense cap mena de transcendència ni conseqüència. Perquè, li convé a UP que l’estat s’esmicoli i s’hagi de replantejar la seva existència en un “nou estat”?. No, que ningú s’enganyi, els “podemitas”, com en el seu moment Iniciativa -convenientment disfressada ara de “si se puede”- són també estructura del règim del 78, formen part del règim i disfressats de neocomunistes s’han convertit en el fre de les aspiracions dels autèntics progressistes-republicans que queden a l’estat. Hi ha encara una altre mirada des de Catalunya, ens clava al terra i ens ensorra quan alguns ajuden a recolzar la biga per trobar una entesa amb el règim i es converteixen en paradigma de la ingenuïtat i el ridícul quan es deixen enganyar pel teatre d’UP i esperen que s’incorporin al carro del sobiranisme.

M’inclino bastant per les opinions del senyor Bueno i el senyor Selva, així com dels habituals companys que tenen l’objectiu clar.

Els amos de l’Ibex i les seves families, ahir vàren fer passar per la moncloa aquell senyor que va sempre amb una canya verda i esberlada i fa baixar els pantalons als llogaters fins que els deixa els desaigües ben nets..

Avui el repartidor de la llet no passa per les presons, en canvi potser passarà pel Parlament Europeu. De ser així, nosaltres no podem defallir i acabar de rematar la feina, és a dir, fer desaparèixer ERC i tot botifler vivent. Això sí, nosaltres a matar, si cal.

Quina diferència hi ha entre el PP i el PSOE?
Si del que parlem és de l’eix nacional, cap ni una.
Si parlem de l’eix dreta / esquerra la diferència és que davant de les reivindicacions laborals dels treballadors, el PP directament dirà tot ofès que NO són admissibles. Que què s’ha pensat tota aquesta colla de gent!
En canvi el PSOE dirà que aquestes reivindicacions no és que siguin justes, és que els treballadors mereixen el que demanen i moooolt més, moltíssim més, però que no van a donar res, no perquè no vulguin donar-los-ho, sinó perquè ohhhh sorpresa, NO POT SER. “Con todo el dolor de mi corasón” NO POT SER.
No hi ha doncs cap diferència efectiva: el PP és la dreta torpe i el PSOE és la dreta “intel·ligent”.

Cada fet, cada ser, té innombrables causes. Unes causes que es poden dividir en milions d’altres causes. L’atzar existeix, però no és antònim de l’ordre. Les contradiccions existeixen? Almenys com a elements de percepció o com a sinònims d’engany. A la política( no només ) les contradiccions en el segon significat de la paraula són el plat del dia. Només cal recordar què amaga l’expressió ” no sé com s’ho ha fet” Sovint la intel·ligència consisteix en fer colar contradiccions com a quelcom indiscutible. L’art de la figura tan admirada del líder, de fet, es basa en això disfressat d’altres figures manipuladores. En el cas de l’obi on mengen els godalls (partits) queda ben reflectit. Estan en aquella fase en que les justificacions que donen son increïbles o inexistents que queda molt clar que al pensament del poble se’l manipula a la descarada provocant només que se senti tant desemparat que ni tant sols fi li faci fàstic que el cap d’estat sigui una figura amb els trets del segle XV i que tingui les mateixes inspiracions que tenia el rei d’aquella època. Que no depèn tant d ela fórmula sinó de la cultura, ho deixa ben clar la monarquia anglesa. Els grans defectes d ela Constitució espanyola podrien no fer contradictòria una pràctica democràtica no persecutòria , però una vegada més aquest partits demostren la llei de la ‘embut , evitant clarificar sense poder donar cap raó que no sigui el poder “sagrado de la ley” que de fet é la interpretació sagrada de la llei. Cóm són els espanyols? Tots? Quants estimen la monarquia? Es projecte l’estimació en l’acció política dels votats. La integritat ètica de Vilaweb hi ha molts espanyols que poden saber que existeix? Reflectir diversitat no és fàcil, però tenir els representants polítics i culturals legítims a la presó i a l’exili, decanta cap a l’ètica o cap a la immundícia sense escrúpols precisament mentre a la monarquia se li protegeix tota la contaminació social que propaga a mode de capejades. Molta gent del PSOE hauria fer una reflexió profunda a l’entorn del cercle viciós que sempre acaba provocant empastifada social. Una empastifada que sempre els franquistes han aprofitat. Sense voler desmerèixer el paper dels jutges en temps de mandats del PP es parlava dels jutges des del govern com es parla de déu. Quan van sortir a la llum els casos que hi han sortit vam entendre el motiu. Quan es va esdevenir el cloaquisme de l’estat, vam entendre-ho una mica més. Quan van engarjolar innocents per ser actius pacifistes i defensors dels valors democràtics, vam entredre-ho una mica més, ….. de tal manera que ara no en sabem d ela missa la meitat però ningú pot dubtar d ela naturalesa del PP o de les formes ibexades i trumpistes que pot agafar. Racionalment era impensable que el PSOE protegís la corrupció borbònica. Ernest Lluc se’n va fer l’aresta per defensar la pau. sabem quin tipus de govern vol la borbonia per Espanya. Més clar no podia quedar en el memorable discurs. Quan sabrem la causes i tipus de causes que porten al PSOE a quan contradicció tant ignominiosa com la del PP que semblava que confonia els jutges amb déus quan de fet es tractava d’una relació com la de l’espasa i la creu en temps de conquestes ? Ningú dubta de que les portes giratòries pesen més d’un ou, però aleshores els membres del govern…….? O potser………………..Mai es pot dir mai.

Sr. Partal, per què en diu partits monàrquics?

Aquesta monarquia va ser restaurada pel dictador que va fer un cop d’Estat contra un govern legítim d’una república.
Anomenant-los “monàrquics” vostè els està comparant amb el partits monàrquics anglesos, belgues, noruecs, etc…

No és més just anomenar-los partits franquistes, en tant són defensors d’un règim hereu del franquisme?

En sèrio ens hem de creure les mentides que ens volen fer empassar a cops de Telecincos i Tevetresos en els nostres subconscients…

Monarquia? Partits monàrquics?
Son només dos dels mil caps del monstre Espanya.
Millor emmarcar-los, és clar, però el Leviacan espanyol seguirà satisfet amb la resta de caps amb boques famolenques de venjança.
Del 1931 al 1936 la Segona república espanyola va ser TANT ANTICATALANA com les diferentes monarquies.

Ens enganyem si pensem que Espanya canviarà sense monarquia.
Ens enganyem quan diem que la causa de la corrupció és el franquisme. Franco només va fer un refregit de les essències fundacionals psicopàtiques espanyoles.

Espanya està basada en FET ANTICATALÀ. La monarquia es una cosa secundària.
La destrucció total de Catalunya és un fet esencial de cara a l’existència de l’estat espanyol. Sigui monàrquic o republicà.

Si seguim pensant com infants innocents i ens exterminaran irremissiblement.

L’existència a Espanya de partits monàrquics no és cap novetat. Quan va fer-se, la famosa i falsa Transició democràtica als anys setanta, PSOE i PP que aleshores integrava a la majoria dels votants actuals de VOX, van oblidar amb rapidesa les seves sigles i programes polítics en teoria diferents, per pactar i posar-se d’acord en els temes essencials d’un Estat com van ser: Que el franquisme es podés perpetuar a les principals institucions de l’Estat (militars, judicatura, policia, alt funcionariat), sense renovar-les; Van acceptar l’amnistia general com a forma de talla focs per a deixar impunes i no permetre furgar en els crims i repressions del franquisme; Van acceptar a la monarquia borbònica com a model d’Estat imposada pel franquisme, i han permès, col·laborat, i participat activament, de les seves corrupcions; Van privatitzar les grans empreses de l’INI franquistes i crear l’Íbex-35, per perpetuar, protegir i enriquir als oligarques econòmics espanyols hereus del franquisme, demanant, a canvi, les portes giratòries per poder col·locar als seus dirigents polítics en càrrecs molt ben remunerats per no fer res; PSOE i PP, s’han enriquit i protegit mútuament, amb els beneficis d’aquestes grans empreses i amb el saqueig i corrupció a les administracions, on competeixen a veure qui roba més i millor.
A més de compartir tots aquests aspectes essencials d’un Estat, ambdós defensen la unitat d’Espanya i utilitzen la repressió, sense contemplacions, contra tots els infidels que no segueixen o posin en perill la continuïtat del seu model.
La única diferència entre PP i PSOE són les falses etiquetes que s’han posat per diferenciar-se, on uns diuen ser conservadors i de dretes i els altres socialistes i d’esquerres, però la finalitat d’ambdós és poder seguir repartint-se el pastís de l’Estat. En les proclames i discursos semblen diferents i també en temes de transcendència menor, però en els pilars i poders de l’Estat els fets demostren, que són iguals.

Benvolgut Vicent, estic totalment d’acord en què cal etiquetar conjuntament els partits que defensen a ultrança la monarquia borbònica, això ens ajuda a entendre que el seu posicionament no té res a veure amb la ideologia ‘aparent’ de cadascun d’ells, sinó amb un interès comú, que és el de protegir el seu modus vivendi. Només cal veure el conglomerat de sigles dels partits que malden per amagar els escàndols i les proves de corrupció generalitzada d’aquesta institució espanyola, des de l’autoanomenada ‘esquerra progressista’ del PSOE fins a la ultradreta de VOX. Tots remant alhora com un sol home per protegir els borbons. I els partits d’esquerra, catalans i espanyols, ajudant per omissió.

El que no m’agrada d’aquest adjectiu ‘monàrquic’, és que els hi pressuposa unes consideracions polítiques que en realitat no tenen. Aquests partits no defensen la monarquia com a institució, com per exemple la podria defensar, lícitament, qualsevol partit britànic. El conglomerat PPSOECSVOX defensa en particular la monarquia dels borbons (cosa molt diferent), si fossin de veritat monàrquics intentarien esvair, quan abans millor, tota ombra de dubte sobre la monarquia espanyola. Però no, aquests partits defensarien igual una franquicia de supermercats si aquesta els hi pogués proporcionar el marc legal fonamental i el vernís ideològic que necessiten per mantenir viu aquest artefacte opressor i extractiu anomenat Espanya.

Les monarquies son la millor definició del classisme, són antidemocràtiques, simbolitzen el predomini de la sang (i del semen) per sobre del mèrit, de la foscor i la inviolabilitat per sobre de la transparència i la justícia, del luxe i la ostentació en lloc de la mesura i de la humilitat (obscenament, fins i tot, en mig d’una pandèmia). És una institució arcaica i humiliant, que en ple segle XXI només es pot tolerar si els monarques són molt escrupulosos amb les formes i actuen exclusivament com a entitat simbòlica, una mena d’ambaixadors amb sous milionaris. Res d’això (tret dels sous) aplica en el cas de la monarquia espanyola, farcida d’escàndols i corrupció, fent intervencions polítiques, i amb una prepotència hereva directa del franquisme que es recolza en les més altes instàncies espanyoles: polítiques, judicials i armades.

Aixì doncs, anomenar-los monàrquics, crec jo, és fer-los un favor. El que fan aquests partits s’assembla més a l’omertà mafiosa. Jo et tapo a tu i tu em tapes a mi, i com a tapa global de la clavaguera: els borbons. Jo simplement els anomenaria partits borbònics. Dit això, totalment d’acord en què cal desenmascarar, quan abans millor, aquesta patuleia.

Porten com a sigles PSOE però a l’hora de la veritat són tan iguals als partits de dretes/dretes extremes/extrema dreta que no serveix de res com s’anomenin, ja que actuen igual, voten pel mateix.
Això és Ñ i així es funciona a Ñ, no canvien ni volen canviar.
Els de Podemos fan soroll protestant i dient qye ho volen censurar, però al final claudiquen. Tot molt estil “gobiernos progresistas”.

Fem el que sigui però marxem. A Ñ no hi tenim res a fer i molt menys a guanyar.