Emma Vilarasau: “Si ens passa a totes, que en parli algú, no?”

Després d’haver cuidat la mare els últims anys de la seva vida i d’haver vist que no era l’única a viure-ho, sinó que tot allò també ho vivien les seves amigues, Emma Vilarasau es va demanar: “No hi ha cap obra de teatre que en parli?” Va trobar alguna novel·la, però cap dramatúrgia. Però, lluny de rendir-se, ho va tenir clar. Calia cercar un dramaturg perquè en parlés. Va anar a cercar Sergi Belbel perquè l’assessorés sobre qui ho podria fer. Belbel ho va veure clar de bon començament: ho faria ell mateix. És així com sorgeix Lali Symon, un dels èxits del festival Grec d’aquest estiu, que ara es pot tornar a veure fins a final de gener al Teatre Romea de Barcelona. L’actriu Emma Vilarasau volia homenatjar la seva mare, però l’obra que protagonitza juntament amb Mont Plans i Júlia Bonjoch acaba essent també un petit homenatge a totes les dones cuidadores. Aquelles que, amb un silenci absolut, arreglen el món.

—He de confessar que, quan vaig venir, m’impressionava veure les semblances en la història que vam viure la meva mare, la meva germana i jo amb la meva àvia el seu últim any de vida. Però estic convençuda que no sóc l’única, sinó que aquests dies us ho deuen dir constantment.
—Sí, és curiós, ha resultat ser l’àvia de Catalunya, la mare de tots. Té coses de totes les mares, unes menys, les altres més, hi ha gent que diu, és calcada, i n’hi ha que diu, això ho fa igual, la meva àvia també ho deia, la meva mare també ho deia… Sí, ha resultat ser una mare en essència, o universal.

—I una història universal, d’alguna manera, perquè quantes mares, nétes, som cuidadores? Havent-ho viscut en la intimitat de casa, venir ací i veure-ho és una mica catàrtic. De cop dius: no sóc l’única.
—No estic sola, sí. Jo també ho vaig viure. I per això vaig tirar endavant aquest projecte. Primer, perquè volia fer un homenatge a la generació de la meva mare, aquestes dones que no van poder triar allò que volien ser a la vida. Ara hi ha molta gent que no ho pot fer per una qüestió econòmica, de capacitat, pel que sigui, però és que elles no van tenir l’opció ni de plantejar-s’ho. Era com si el seu destí fos escrit, s’havien de casar i prou. Volia fer un homenatge a aquestes dones que, a més, ens van cuidar a tots, i que després, quan era l’hora de cuidar-les, tots tenien vides, tots tenien feines, perquè el món va canviar mentre elles anaven cuidant els altres. El món anava canviant i ja no hi érem. I s’havia de buscar algú perquè hi passés la nit… Ma mare de vegades em deia: “Però, no pots venir tu?” I jo pensava: “Tinc la meva vida.” Però com que ella ho havia fet amb la seva mare, se l’havien emportada a casa i l’havia cuidada, era injust que ningú pogués fer això per ella. El món va canviar de cop.

—L’obra és un homenatge a la vostra mare, alhora que a les cuidadores d’ara? Aquelles que hi voldrien ser molt més, i a qui moltes vegades se les menja aquest sentiment de culpa.
—Sí, és clar, et sents molt malament perquè no tens el temps que voldries, però no pots parar la teva vida. Després penses: “Ai, tant de bo l’hagués aturada.” Perquè ella se n’anava. Tot i que hi vaig estar molts anys i no se n’anava. Però l’últim any, a vegades ho penso. No en tenia l’opció real. No podia parar màquines. No pots fer-ho, això, a una certa edat. És que el temps s’acaba, i s’acaba.

—Hem millorat. Per exemple, ara tothom para màquines per les criatures i s’entén molt més. Per què no per la gent gran? Potser ens hem oblidat d’aquesta cura.
—Sí, crec que sí. S’ha fet un gran avenç parant per la maternitat, perquè tampoc era així. Però sí que és cert que, per cuidar la tercera edat, no. És clar, la maternitat saps que són dos mesos després de parir, tres mesos, i després et reincorpores, però la gent gran no saps quant de temps serà. És llarg, no ho pots parar tot. És complicat. Segur que hi ha gent a les residències que hi està bé i que hi és perquè hi volia anar, però segur que hi ha molta gent que no vol ser-hi.

—És un projecte molt personal, perquè, com dieu, neix de la vostra vivència. Volíeu explicar-ho, però no vau trobar cap text que en parlés.
—No vaig trobar res. Vaig trobar novel·les. A més, també volia parlar de les relacions entre mares i filles, que són intenses. Amb molt d’amor, però molt intenses, també. Perquè hi ha moltes coses que entren com rivalitats, com enveges. De les unes cap a les altres, com de les altres cap a les unes. No és igual de mares a fills. De pares a fills, no ho sé. Però de mares a filles és tot molt intens. I volia parlar-ne. I parlar que tens una vida que continua, i que després arribes a casa i et trobes el que et trobes, i no és fàcil. I que això et fa tenir molta culpa, molta por i molt d’estrès…

—Com pots ser que una cosa que afecta tanta gent ningú no hagi pensat abans de portar-la al teatre? A l’obra feu un experiment i claríssimament el teatre s’omple de dones cuidadores.
—Noia, no ho sé, potser sóc d’una generació ja grandeta, i m’hi he trobat. Moltes de les que vénen s’hi trobaran. És clar, jo ja tinc una edat en què em costa de trobar papers per a fer. I tinc ganes de parlar del que vull parlar. Si no ho trobo escrit, doncs m’ho invento, m’ho busco. I sempre que siguin coses que penso que poden interessar a una majoria de persones, perquè si tan sols m’interessa a mi, no cal. Però tinc moltes amigues que estan com jo, o ho estaven. I pensava, si ens passa a totes, que en parli algú, no?

—Vau trobar Sergi Belbel, que us va dir que volia parlar-ne. I us va escriure un paper una mica diferent d’allò que us hem vist fer darrerament, en què hi havia molt de dramatisme. Aquí feu un stand-up. Era engrescador, aquest canvi?
—Era tot un repte, no ho havia fet mai. No és ben bé un stand-up, però sí, era un repte. Vaig estrenar molt nerviosa i, a mesura que ho he anat fent, m’he anat relaxant. Ara ho gaudeixo moltíssim, i ho gaudeixo molt amb la gent.

—El vostre personatge té una dificultat: ha de ser la millor dalt l’escenari, però a casa li passen coses complicades. Això us passa, als actors?
—Sí, ho hem viscut tots els actors. Et passen moltes coses a la vida. De bones, moltes, de dolentes, també, però has de continuar sortint a l’escenari. Has d’anar a treballar i la gent no t’ho ha de veure. I a vegades també és un lloc on tanques la porta a tot allò de fora. És un espai de tranquil·litat, entre cometes. A vegades, quan tens la vida complicada, és relaxant poder venir aquí, que per nassos t’has de concentrar i has de dedicar-li al públic aquesta hora.

—Em dèieu que, darrerament, si no trobeu els papers, us els cerqueu. Teniu molt bon ull, perquè obra que feu, obra que triomfa.
—[Riu.] Em fixo més en les històries que m’agraden que no amb els papers. Per exemple, tenia moltes ganes de fer Tots eren fills meus, però el paper important no era el meu. El protagonista era ell. La història m’agradava, pensava que era una història que s’havia d’explicar. Busco històries que m’interessin, i que interessin a dones de la meva edat. A vegades penso que es fan moltes coses per a gent jove, o per a gent de quaranta anys. Però per a gent de seixanta-llargs, a vegades no se’n fan tantes. I són dones que omplen les platees, i que es mereixen que fem coses que parlin d’elles, també, o amb què puguin identificar-se una mica.

—Hi ha hagut una petita revolució aquests anys. Van canviant, les coses?
—Hem donat un cop a la taula, no sé si ha servit de res. [Riu.] Avui estic una mica pessimista. No ho sé, a vegades són coses molt passatgeres. Això es veurà després, amb perspectiva, si es manté, o si és un bluf, i tornem a allò de sempre, i ja està.

—Us sentiu més lliure a l’hora de triar o de dir allò que penseu? De fora ho sembla.
—De dir el que penso…

—Per exemple, darrerament us he vist parlant de la pressió estètica. No sé si abans n’hauríeu parlat.
—Sí, perquè, arribats a aquest punt, o ho diem tot, o ja no val la pena. Són coses que ens han afectat molt i que ens han fotut molt la vida, i val la pena de deslliurar-se’n. M’agradaria reivindicar el dret d’envellir de les dones, i de fer-ho dignament, i no operació rere operació, o acomplexada perquè tens arrugues, o posant-li noms estúpids… No. Què passa? Per què no podem envellir? Si ens hem de morir tots, és igual. Doncs toca envellir. Que això, sobretot en la meva professió, signifiqui que treballaràs menys, ho trobo una mica injust, francament. Trobo injust com es tracta la vellesa en general a la societat. No vull dir que tota la gent gran és meravellosa, però hi ha un respecte que s’ha perdut. Però no respecte de respectar, sinó de pensar que són gent que tenen una història i que per més que el temps els hagi tret de la via perquè bé, perquè el món ha canviat i ells estan fora de moltes coses, com ara les xarxes socials, les seves històries encara tenen molt de pes. Perquè, de fet, venim d’allà. I aquesta tendència a pensar que hem sortit de sota una pedra i que ens ho hem fet tots sols i que meravellosos que som… No, està bé, escoltar; és bo, recopilar històries.

—El fet de no sortir a TV3 també ha estat una decisió? O us han deixat de trucar?
—No va ser una tria. Simplement no em van trucar més. Després, sí. Perquè em comprometo amb coses de teatre d’una temporada per una altra. I pots abandonar un projecte, però quan l’has encapçalat, l’has portat i t’hi has implicat, no pots dir, ara no ho faig. Per tant, m’ha sortit alguna cosa, però no he pogut fer, no era compatible. Tampoc et pensis que m’han trucat tantes vegades. Deixar de fer sèries a TV3 no ha estat una opció triada.

—Ho trobeu a faltar?
—No. Vaig fer-ne moltes de seguides. Va ser una època molt bonica i ara en sóc en una altra.

—Sóc d’una generació que, de ben petits, us vèiem sempre a la televisió. Éreu un referent.
—És clar, ho feia tot!

—Però, l’altre dia, parlava amb gent més jove i ja no us coneixien tant…
—Els nois de vint anys no saben qui sóc! És normal.

—Com es viu?
—Amb tranquil·litat, perquè és normal. En el país petit en què som, no pots ser la Meryl Streep, que tothom la coneix. Evidentment que no. Has marcat una generació o unes quantes generacions i prou. Aquell temps ja ha passat. La gent que va a teatre em coneix, la que mira la televisió, no. Però no passa res.

—El poder de l’audiovisual encara és molt potent?
—Sí, el teatre és minoritari. La cultura en general és minoritària, desgraciadament. L’audiovisual és molt còmode, prems un botó, ets al sofà i ho veus. No has de sortir de casa, no t’has d’implicar en allò que veus, no t’exigeix res. Si no t’agrada, canvies de canal. La pots mirar al mòbil.

—D’alguna manera, TV3 ja no fa sèries com les que fèieu vós.
—Sí, ha optat per una altra mena de programació. TV3 durant molt de temps ha abandonat la ficció. Ha fet algunes sèries, com Merlí i Nit i dia. Però molt poques. No sé si és una tria o és una qüestió econòmica. Els últims anys han apostat per programes de tertúlies i periodistes. Han fet molt de periodisme i poca ficció.

—Això és un problema per a la ficció del país?
—I tant! És una pèrdua per a la ficció, evidentment, perquè hi havia moltes productores que vivien de poder fer sèries per TV3. I quan talla l’aixeta, se’n van a la merda. I sobretot perquè un país ha d’explicar les seves històries i crear les seves ficcions, això també el defineix. Hi ha sèries que són a la memòria col·lectiva de la gent. Les tertúlies, ho dubto. Hi ha sèries que han marcat generacions. Hi havia una manera de fer, d’explicar. Hi havia un relat molt nostre, molt d’aquí. Deixar-ho de fer va ser un error. És un error per als autors, per als dramaturgs, per als qui escriuen, per als guionistes, per als actors, per als directors…

—I per a la societat, que deixa de tenir referents en català. Heu fet una feina de normalització de la llengua.
—I tant, unes quantes persones m’han explicat que han après català veient alguna de les sèries que vaig fer a TV3. De fet, a la meva generació ens va tocar normalitzar una llengua. Ens va tocar dir coses que no havíem dit mai pel carrer. Recordo la primera vegada que em van dir que havíem de dir bústia. Em va sorprendre molt! Sempre tothom n’havia dit bussón. I ens quedàvem tan amples, eh? És clar, no ens havien educat en català a l’escola, ni de bon tros.

—I és possible de canviar-ho? O és difícil?
—No ho veig difícil. Cal fer una sèrie que enganxi l’audiència. Qui mana és l’audiència. Però, és clar, li has de poder oferir coses. Si no n’hi ofereixes, és difícil.