Emir Salim Yüksel: ‘El cop d’estat a Turquia no va ser cap teatre’

—Com definiria la situació d’ara mateix a Turquia?
—D’una gran estabilitat. La situació és controlada. Podríem dir que la democràcia ha guanyat després d’aquest cop d’estat tan desafortunat i violent. Hi ha un estat d’emergència durant tres mesos, acordat pel parlament. No és una suspensió completa dels drets civils, en absolut. Seguim allò que la Convenció Europea dels Drets Humans assenyala sobre això. Ara sobretot provem d’entendre quanta gent és involucrada en el cop d’estat. Sabem que va ser executat per un grup reduït de soldats que va arribar a bombardar el parlament i tot, una cosa que no havia passat mai abans. Diputats de tots els partits des del primer moment van declarar-se contraris al cop d’estat.

—Limiten l’intent de cop d’estat a una maniobra militar?
—El cop d’estat va ser executat per uns quants soldats, però va ser orquestrat per l’imam Fethullah Gülen, que viu als Estats Units. Tenim unes quantes confessions d’implicats en el cop que expliquen que fa vint-i-cinc anys que els seguidors d’aquesta persona han creat un sistema jeràrquic paral·lel a l’estat turc, especialment als ministeris d’interior, d’educació i de la policia. Durant quasi tres dècades aquesta organització ha controlat més de vuit-centes escoles. Per desgràcia els seguidors d’aquest grup eren molt infiltrats dins l’estat i ara hem de delimitar fins a quin punt i com.

—Aquesta és la raó que explicaria la repressió desencadenada després del cop d’estat contra jutges, mestres i professors? En vint-i-quatre hores encara no ja tenien vostès llistes de gent en molts àmbits que calia detenir, diaris que calia tancar…
—És que nosaltres no vam descobrir la nit del cop d’estat què passava. Ja fa tres anys que l’estat investigava les activitats d’aquest grup. Encara que pretenien ser un grup pacífic a Turquia, ells tenien una agenda oculta destinada a controlar l’estat. I actuaven fora del sistema per aconseguir-ho. Per això els investigàvem ja abans. De tota manera, molta gent només ha estat suspesa de les seues funcions a l’espera de judici. Turquia és una democràcia i els judicis seran justos i transparents.

—Vostè ha vist que la reacció de molts països europeus arran d’aquesta repressió ha estat de mostrar molta preocupació. No creu que un dels motius és l’estranyesa de veure que tenien llistes tan àmplies de gent per a reprimir menys de vint-i-quatre hores després del cop d’estat?
—No. Ja ho he explicat. Nosaltres investigàvem les activitats d’aquest grup des de feia tres anys. De fet, sembla que el cop d’estat es va precipitar perquè sabien que a final d’agost l’exèrcit prendria decisions sobre alguns membres d’aquest grup identificats dins l’exèrcit i ells tenien por de les conseqüències d’això.

‘Nosaltres investigàvem les activitats d’aquest grup des de feia tres anys.’

—Es pot entendre que vostès investigaven aquest grup. Però per a procedir a les detencions, a separar-los de les càtedres, a tancar mitjans, etcètera, necessiten proves concretes que aquesta gent era involucrada en els fets, o no?
—Hem vist que membres d’aquest grup vam bombardar el parlament, van matar ciutadans turcs en un cop d’estat. Per això el govern va decidir que calia saber fins a quin punt aquesta gent era amagada dins l’estat. Ho torne a dir: fa quasi trenta anys que treballen en secret dins l’estat per crear una estructura paral·lela, fora del sistema legal. Rebien ordres del seus superiors i actuaven il·legalment. Nosaltres hem de netejar el sistema de membres d’aquest grup, precisament perquè són molt infiltrats dins l’estat. Però insistisc que la majoria de les mesures són preventives. Només per a investigar fins a quin punt aquesta gent era involucrada en l’activitat d’aquest grup.

—Però vostè diu que treballaven amagats. Com és, aleshores, que vostès tenien llistes de qui n’era membre?
—Ja li ho he dit. Fa tres anys que els investigàvem.

—Així, doncs, cal assumir que vostès detenen tots els membres coneguts d’aquesta organització o els suspenen de les seues activitats ?
—Tothom de qui sospitem que n’és membre, sí.

—Com defineix vostè aquesta sospita? Què cal saber per a sospitar que una persona n’és membre?
—Això és una qüestió legal, d’acord amb la llei turca i amb el decret d’emergència. Jo ara no li puc dir si aquest o aquell són sospitosos per això o per allò. No és la meua feina.

—Ho entenc. Però vostè entén que l’opinió pública europea estiga preocupada per l’abast de la repressió, perquè no se’n presenten proves…
—És que vostè parla de detencions, però les detencions han estat només de gent molt coneguda, especialment a l’exèrcit, gent directament involucrada en el cop d’estat. La resta tan sols és sospitosa i més aviat l’han suspesa. Vostè parla com si tothom hagués estat detingut i això no és cert.

—No. Jo només tracte d’entendre com vostès identifiquen tan de pressa qui hi és involucrat, més enllà del cop d’estat…
—Per exemple, tothom sabia a Turquia que aquest grup tenia diaris o televisions…

—Sí, però vostès aquests mitjans ja els havien presos de les seues mans abans del cop d’estat?
—Com diu?

—Setmanes abans del cop d’estat van canviar per la força la propietat dels mitjans vinculats al moviment de Gülen.
—Alguns dels mitjans, sí. Però no podria dir-li ara quins van ser abans i quins després. Abans del cop d’estat es va canviar la propietat i la direcció d’alguns, però després del cop d’estat els hem tancats tots. Cal entendre que aquest grup feia servir els seus mitjans de comunicació contra Turquia i per això després del cop i del trauma que van causar amb la seua violència el govern va decidir de clausurar-los, els mitjans d’aquest grup.

—Li propose una mirada més àmplia. Aquest grup de Fetullah Gülen tenia molt bones relacions amb el president Erdogan i l’AKP fins fa tres anys. Potser hi eren infiltrats des de feia dècades, però fins fa tres anys això no semblava importar al partit d’Erdogan. A l’inrevés, perquè el van ajudar molt a guanyar les eleccions. Després es van barallar. I de sobte van començar els problemes i les seues activitats van ser cada vegada més perseguides. Finalment hi va haver un cop d’estat i, quan aquest va fallar, les portes van restar obertes a perseguir-los fins al darrer racó, amb tota la força de l’estat. Pot entendre que, com a mínim des de la meua perspectiva, la seqüència és ben curiosa? Sembla que el cop d’estat hagi estat un instrument perfecte per a destruir el moviment.
—No. S’equivoca. Uns quants opinadors van llançar aquesta hipòtesi que vostè explica després del cop d’estat, però no és real. Ells van fer el cop d’estat. No és cap instrument. Ells van voler fer això. Podrien haver fet un partit i lluitat pels seus propòsits de forma legal, però no ho van fer. Ells són una organització criminal. El cop d’estat no pot ser considerat de cap manera un instrument per a nosaltres, com vostè diu. Tothom pot entendre que un cop d’estat tan violent i sanguinari com aquest no és un teatre, no és un vodevil. És impossible acceptar aquesta visió. No puc acceptar això per respecte a la gent que va morir o va ser ferida…

‘El cop d’estat no pot ser considerat de cap manera un instrument per a nosaltres.’

—No intente ofendre’l ni considerar un teatre l’intent de cop d’estat. Únicament vull aclarir alguns fets. El primer, deixar clar que hi havia hagut durant dècades una bona relació entre Erdogan i Gülen. Molt bona, de fet. Treballaven junts i els gulenistes van ajudar Erdogan a guanyar les eleccions…
—Jo no faré comentaris sobre les relacions del president o del seu partit. Ho torne a dir: aquest grup va ensenyar la seua cara més fosca aquests darrers anys perquè ells volien crear un estat paral·lel i, en comptes de fer un partit, es van infiltrar il·legalment dins el sistema, sobretot en els tribunals, l’exèrcit i la policia. Volien controlar l’estat.

—Parlem, doncs, sobre el cop d’estat mateix. Quan l’exèrcit va prendre el carrer, la manera com ho van fer va ser ben estranya. Feien coses que no tenien cap explicació des del punt de vista, si m’ho deixa dir així, tècnic…
—Això que vostè diu que va ser una mala planificació tècnica potser s’explica perquè la mateixa vesprada del cop la seguretat de l’estat va saber que passava alguna cosa i es van prendre mesures. Sembla, per què sabem, que els colpistes eren tan infiltrats que sabien què passava i van avançar unes quantes hores el cop i això els va confondre. Sembla que el cop era preparat per a les tres de la nit i el van avançar a les deu del vespre i això va crear confusió. En canvi, el govern tenia una organització molt bona.

—Però també passaven coses molt estranyes. Per exemple, tots vam poder seguir a través d’una app el viatge amb avió que feia el president Erdogan de tornada a Istambul quan al cel encara hi havia avions de combat dels rebels. Com és que la seguretat de l’estat no va apagar el transponder de l’avió? És una mesura de seguretat tan mínima que és incomprensible que no es fes. L’avió del president anava ensenyant a cada segon on era mentre a l’aire hi havia avions colpistes…
—No en tinc ni idea, d’això. Sé que l’avió del president era un vol de Turkish Airlines.

—Sí. Però és molt inexplicable que en ple cop d’estat l’avió del president volés anunciant a cada segon on era. Quan era tan senzill com apagar el transponder. Això és una mesura tan elemental…
—No ho sé. No sé qui anunciava què ni en quina posició. Només sé que era un avió de Turkish Airlines. Però cal aclarir que a l’aire no solament hi havia avions dels colpistes i prou, sinó també del govern. Però no li puc dir exactament què passava cada minut.

—Finalment, sobre el futur. Vostès han demanat l’extradició de Gülen als Estats Units, però els americans en demanen proves. I al mateix temps des d’ací es veu com creix una certa retòrica antiamericana i antioccidental a Turquia. Però què passarà. Els Estats Units no extraditaran Gülen sense proves clares i ell ha negat sempre que fóra involucrat en el cop.
—Sé que el meu govern ha enviat tota la documentació als Estats Units. Nosaltres, d’un aliat i amic com són ells, esperem que atenguen la petició d’extradició. Hi haurà les converses que siguen necessàries i els aclariments lògics, però no esperem cap altra posició que aquesta. I no veig jo cap retòrica antiamericana per enlloc. Gülen fa setze anys que està als Estats Units, diu que per raons de salut, i volem saber què passa.

—Diu que no hi ha retòrica antiamericana, però em reconeixerà que aquesta no és la millor de les situacions entre vostès.
—Nosaltres som aliats dels Estats Units, lluitem junts contra Estat Islàmic. Ells fan servir el nostre territori. Només esperem que l’extraditen perquè el seu grup ha executat un cop d’estat contra el país i això cap país no pot entendre-ho ni acceptar-ho.

—D’acord. Però si no aconsegueixen demostrar la seua implicació en el cop, què li sembla que passarà. Especialment amb vista a la nova relació que s’insinua entre Rússia i Turquia? Ací hi ha preocupació per si aquest és un canvi radical de posició.
—No. És divertit perquè sempre que Turquia fa algun moviment apareixen aquestes especulacions. Rússia té una gran relació econòmica amb Turquia i millorar la relació amb ells no va contra ningú. És molt més senzill. Són veïns nostres, tenim unes relacions econòmiques molt importants amb ells. És normal que vulguem millorar-les. Però això no és cap canvi de direcció.

—Però hi ha hagut tants incidents per tot Europa: a Itàlia pel judici del fill d’Erdogan, amb França i el Vaticà pel genocidi armeni, amb Alemanya per les pantalles gegants de les manifestacions pro-Erdogan… Fa la sensació que l’atmosfera entre Europa i Turquia va canviant. Vostè pot entendre que molta gent ací estiga preocupada per tot això?
—Tots vivim un moment molt complicat pel creixement del terrorisme d’Estat Islàmic, que també ha atacat Turquia. Però això que vostè descriu no són ben bé problemes. Nosaltres som un país dialogant i volem entrar a la Unió Europea. Continuem negociant amb la Unió Europea i Turquia no ha canviat la seua estratègia. Això que vostè explica són situacions normals en què Turquia té alguna cosa a dir perquè l’afecten. No té més importància que això.